És aleshores quan vaig escoltar la primera crida: el reclutament començaria prompte. Encara havia d’agafar el mocador que em va regalar Nate. No sé què tenia aquell mocador, però em feia sentir més segura. Vaig obrir la pesada porta de fusta que protegia l’entrada principal i em vaig dirigir a la meua habitació. Com sempre, feia molt de fred. Potser és perquè estem a la tardor, esperant lentament el fred i la neu de l’hivern, o potser perquè no hi ha cap ànima que habite aquesta estructura, a part de mi. Llavors, vaig observar la part de la casa que se’m feia més recognoscible: la meua habitació. Una vegada dins, vaig observar la tènue llum de l’alba que es filtrava per la finestra. Potser seria l’última vegada que observara aquesta escena. Em vaig fixar en el meu escriptori. En mig, obert amb una frase a meitat d’escriure, es trobava el meu diari. Quantes coses havia apuntat en aquell menut llibret; coses importants i d’altres que potser no tant... Com hem arribat a aquest punt? Com hem passat de viure tranquil·lament en societat a autodestruir-nos i eliminar tot el que coneixíem? Vaig obrir el diari per la primera pàgina i vaig començar a llegir.
20/03/2109
Hola, diari (o era benvolgut diari?):
Bé, no m’aturaré més amb unes introduccions que fan pena. Però he arribat a un punt que no sé ben bé què dir-te, així que et podria explicar com he arribat ací.
Vint-i-cinc anys després de la catàstrofe nuclear o “l’incident”, com els militars acostumen a dir, es va determinar que l’ona radioactiva s’havia dissipat bastant com perquè fora segur eixir a l’exterior. No obstant això, els militars van ocupar els càrrecs de poder ràpidament i van començar a posar ordre en allò que bé es podria definir com a dictadura (si un militar està llegint açò, és una broma). És així com les ciutats com Seattle, on jo visc, van ser dividides en sectors per a poder controlar millor a la gent. Hi ha molts grups que es revolten de tant en tant i tracten d’eliminar aquest sistema imposat, però les forces militars sempre acaben guanyant. Al cap i a la fi, són ells qui tenen les armes, el poder.
No seria un gran problema si no fora perquè ningú no sap res d’allò que passa fora. El que sí que sabem és que pocs tornen.
La segona crida em va traure dels meus pensaments. Devia afanyar-me, sols quedava una més. Em vaig tombar a la recerca del mocador roig que havia vingut a buscar. Per a la meua sort, estava a simple vista, sobre el rígid llit que tantes nits m’havia acompanyat i tan poc m’havia permés somniar.
- Hola! No sabia que pensaves arribar tard a l’esdeveniment del mes. Sobretot sent el primer en el qual participem.
- Eh, m’he entretingut - vaig dir ràpidament. La veritat és que no recordava que havíem quedat en anar junts a ‘’l’esdeveniment del mes’’, com deia ell.
- Saps que tens uns ulls preciosos? - vaig dir per tal de posar-lo nerviós.
Havia funcionat!
- És clar que sí, ningú m’ha regalat un altre del mateix color i estampat.
Volia replicar-li alguna bajanada més quan la tercera crida va ressonar per tot el carrer, fent que les aus que descansaven sobre les branques dels arbres fugiren cap al cel. Aleshores em va mirar amb cara burleta.
- Doncs ja pots anar donant-me les teues – vaig replicar i tot seguit vaig agafar la meua motxilla i vaig eixir disparada en direcció al sector u, on tenia lloc la reunió.
Vaig arribar al sector u abans que Nate, el qual, deu segons després em va recriminar la meua malifeta. No obstant això, ja no era un moment de rialles, aquesta era la nostra primera vegada que érem aptes per als reclutadors. Açò es devia al fet que ja teníem dèsset anys, edat en la qual els militars et podien escriure una carta comunicant-te que eres apte per al seu sistema. Per sort o desgràcia, Nathan i jo vam rebre la carta el mes passat.
- Ciutadans de Seattle! Ha arribat el dia del mes. El dia del Reclutament. Com sempre, explicarem les normes abans de començar per a les noves incorporacions.
• Les persones reclutades rebran formació militar durant una setmana abans de la seua partida.
• Una vegada els reclutats han sigut cridats, disposen de vint-i-quatre hores per a agafar les seus pertinences i dirigir-se a l’escola de formació militar localitzada al sector u.
• Els reclutats han d’explorar el màxim de zones possibles i recol·lectar recursos per a proveir a la població.
Va continuar dient noms fins que va arribar a... aquell nom. Aquelles dues paraules que em van fer quedar de pedra: Nathan Miller.
Em vaig girar i el vaig mirar la cara. El maxil·lar serrat, tens. S’havia quedat mirant al davant, al militar, en la boca del qual no paraven de brotar més i més noms als quals també se’ls començava a acabar el seu món. Em vaig fixar en els seus ulls, vidriosos. Va ser just en aquell moment que em vaig adonar que mai res no tornaria a ser igual. El vaig abraçar malgrat que ell no em va retornar l’abraçada: estava massa impactat per a pensar en altra cosa. Estava en xoc. Com pots alçar-te un dia vivint d’una manera i gitar-te sabent que la teua vida ha canviat per sempre?
