En despertar-se va mirar als voltants confusa sentint un gran murmuri de gent i tots l'observaven. No sabia on era, no sabia què havia passat.

- S’està despertant- va dir algú.

Anna va sentir una mà càlida sobre el seu canell, pressionant lleument, com si estigués comprovant les seues constants vitals. Llavors va recuperar la consciència i es va adonar que estava a la cafeteria estirada a terra.

- Tranquil·la, no et mogues de cop- va dir una veu familiar.

Era Sara, la farmacèutica, havia sentit rebombori al carrer i s’havia apropat a veure què passava. Estava agenollada al seu costat, amb el rostre ple de preocupació.

- Què ha passat?- va murmurar Anna amb dificultat.

- T’has desmaiat- li va contestar Sara-. Hem avisat l’ambulància i la policia, arribaran en qualsevol moment.



Anna va obrir la boca per protestar, per dir que no feia falta, però es va adonar que no tenia forces. El cor li bategava massa ràpid i una suor freda li cobria el front. En aquell moment, un calfred li va recórrer l’esquena. Havia recordat.



El cafè. El balcó. Ell.



Mentre recordava, va notar el contacte físic de Sara.

-Ens has espantat molt!- va dir la farmacèutica- De sobte, has caigut de la cadira i has perdut el coneixement.

Anna va intentar assimilar el que deia, però el seu cervell encara anava a poc a poc. Va analitzar el seu voltant, va veure com diversos clients la miraven amb curiositat i inquietud des de les seues taules. Alguns xiuxiuejaven entre ells, i altres feien veure que no passava res, però era evident que la situació havia captat l’atenció de tothom.



El seu cor va començar a accelerar-se.

No. No puc ser el centre d’atenció. No puc estar aquí.

Va intentar alçar-se i incorporar-se en la taula per a intentar fugir, però els seus intents van ser en va. Sara no li ho va permetre en cap moment i la va retindre fins que es va sentir al carrer el so de les sirenes dels vehicles d’emergències. Aleshores, Anna va notar una pressió al pit, com si les parets es tancaren sobre ella. No volia això. No volia parlar amb ningú.



Quan els sanitaris van entrar a la cafeteria, tot es va convertir en un petit caos. Van fer aixecar la gent que estava al seu voltant demanant espai i es van apropar on era ella.

-Ens han dit que t’has marejat. Podries contestar-nos a unes qüestions ràpides?- Li digueren mentre omplien un fitxer

​ -Avui has menjat?- començaren a preguntar- Tens alguna malaltia prèvia? Has pres algun tipus de medicació?

Anna responia amb monosíl·labs o moviments del cap. Tot li semblava irreal, com si no estiguera realment allà. Una infermera li va agafar el canell i li va posar un tensiòmetre mentre un altre li mirava les pupil·les amb una petita llanterna.

​ -Tens el pols una mica accelerat, però pot ser només pel desmai- va dir un dels sanitaris-. T’has colpejat en caure?

​ -No... crec que no.

​ -De tota manera, et recomane que vingues amb nosaltres al centre de salut per fer-te unes proves. Potser necessitem fer-te una analítica per veure si tens algunes mancances...



Clar que en tenia i no poques, la seua vida estava plena de carències i sabia que no podia arreglar-ho per molt que volguera. Però no podia dir-los la veritat als infermers, si no no arribaria a sa casa i ara mateix és el que més volia. Necessitava estar sola, encara que fa menys d'un mes, eixe sentiment de soledat l'angoixava.

​ -No, de veritat. No cal —va dir Anna, incorporant-se una mica massa ràpid.

Es va marejar i va haver d’agafar-se al braç de la infermera.

​ -Tranquil·la. No hem de forçar res. Però si no ens acompanyes necessitem saber que algú et pot vigilar les pròximes hores. Vius sola?

​ -Eh… si.- Va contestar Anna un poc dubtosa. Encara sort que han fet allunyar-se a Sara, si no s’haguera volgut fer càrrec ella.

​ -Ho sent, però no estàs en condicions d'estar sola a ta casa. No tens algun familiar prop de la ciutat?- va preguntar la infermera.



​ -Familiars? Feia molt de temps que no pensava en ells, ja quasi que ni recordava la paraula- va pensar Anna-. Deu de ser molt fàcil demanar ajuda als familiars en cas de dificultat. Però no, jo no tinc eixa sort, ​ jo m’he d’apanyar pel meu compte.

Llavors es va adonar que estava tornant una altra vegada a aquell túnel del qual tant li havia costat eixir, bé ja no podia fer res per eixir, ja no tenia les forces necessàries. Així que aquesta vegada va decidir endinsar-se dins d’ell i esperar eixir.



​ -No - va contestar finalment- però de veritat que em sent molt més calmada. M’agradaria arribar a ma casa, donar-me un bany i així relaxar-me del tot - li va contestar Anna amb una calma quant menys fingida.

​ -D'acord, però primer tornarem a mesurar-te la tensió per comprovar que estàs millorant i depenent de com et veiem decidirem si deixar-te marxar o no. Ah i menja alguna cosa per a acabar-te de recuperar.

Anna va assentir. Es va deixar posar de nou el tensiòmetre mentre respirava profundament. Aleshores, va notar que les coses es calmaven. Els policies parlaven amb el gerent de la cafeteria, els sanitaris s’organitzaven entre ells, i Sara i Josep semblaven menys tensos.



Va veure el seu moment.



Amb un moviment calculat, es va aixecar mentre els sanitaris guardaven els instruments i, amb una veu suau, va dir:

​ -Necessite anar un moment al bany.

Sara la va mirar amb dubte.

​ -Segur que no vols que t’acompanye?

​ -No, de veritat. Torne de seguida.

Va forçar un somriure i ningú no va insistir.

Va començar a caminar cap al fons de la cafeteria, aparentment tranquil·la, aparentment en control. Però en el moment que va girar cap al passadís que duia als banys, va fer un gir brusc cap a la porta lateral que donava a un carreró i la va obrir amb compte.



L’aire fred li va colpejar la cara i va sortir, tancant la porta darrere seu. Va començar a caminar de pressa, amb el cor a mil. Havia d’arribar a casa. Havia d’estar sola. I per sobre de tot, havia de posar fi a allò d’una vegada.



En arribar es va quedar contra la porta i va començar un diàleg intern. Pel camí ho havia tingut molt clar, no mereixia estar allí, no mereixia una segona oportunitat, ella de veritat havia desitjat que passara tot allò. Però ara, a mesura que arribava el moment, sorgia una altra part d’ella que havia estat callada fins aleshores. No vas estar tu, va ser un accident, et vas deixar emportar per les emocions, però no és la teva culpa.



Es va agafar el cap, li pegava voltes i li feia mal, es va arrupir al sofà i va plorar. Com podia no recordar aquell dia fins avui? Per què no ho havia oblidat completament? Ara que estava aconseguint avanços i es sentia millor…

​ -I si continues com si no haguera passat res?- li va dir una veu de l'interior- Ningú ho descobrirà, el cas fa molts anys que es va tancar.

​ -Això no canvia el que va passar- va contestar una altra veu de dins del seu cap- A més, tu sí que sabràs el que va passar, viuràs amb la culpa perseguint-te i ara ja saps d’on ve aquesta sensació. Ara ja ​ -​ recordes el que has fet i jo no permetré que te n'oblides mai, no pots simplement deixar anar allò que forma part de tu.

​ - Calla! -va espletar Anna en veu alta- Calleu! La decisió és cosa meua.

​ -Què faran els farmacèutics? Et trobaran a faltar- continuà la primera veu.- I Laura? Per a ella seràs tot un fracàs si no tires endavant.

​ -Tant se val! No estarà ací per a comprovar com es sentiran.- contestà l’altra veu.

​ -He dit que calleu! -cridà Anna mentre passejava per l’habitació amb els ulls tancats i les mans encara agafant-li el cap.



Alguns diran que és cosa del destí, que la pobra Anna no podia fer res per evitar-ho. Altres diran que una força major va decidir per ella, que no mereixia viure amb tanta angoixa, que això no és viure. Altres poden dir que s’ho mereix, al cap i a la fi, tots hem de pagar pels nostres pecats, si és que consideren que viure com ho feia ella no era prou càstig. Potser, aquest siga el millor final per a Anna o pot ser que no. Mai no ho sabrem, només sabrem que aquell dia, va caure pel balcó, eixe mateix balcó que tant de patiment li havia causat, li’l va llevar.