Els dies següents van passar amb una lentitud quasi insuportable, però cada petit pas que feia també portava amb ell una lleugera sensació d'esperança. Laura li havia dit que no havia de buscar solucions immediates, però les paraules no eren prou per a calmar el soroll que ella sentia dins seu. El dolor seguia allà, tan present com sempre, peròaquestavegada va intentar mirar-lo des d’una nova perspectiva, enfocar-lo d’una altra manera, perquè des d’aquell dia, alguna cosa semblava haver canviat. Potser no era gran, ni evident, però alguna cosa a dins seu s'havia mogut. No era un gran salt,peròsí una petita llavor de canvi, que amb esforç i esperança podria tornar a viure de veritat.



A casa, Anna va començar a fer petits canvis. Va intentar mantindre una rutina, encara que li costava trobar el sentit en tot. Va començar a fer-se el café cada matí, com si això fora un gest de resistència davant de tot el que li havia passat. Li agradava sentir la calor de la tassa entre les mans, aquell petit moment de calma abans que el dia la reclamara.



Durant les següents setmanes, va continuar anant a la consulta amb Laura. Iaquestavegada, tant de temps després de tornar, els seus ulls eren una mica més brillants, i el seu somriure, encara que continuava sent tímid, era una mica més sincer.



- Em sent… una mica millor – va dir, amb un fil de veu, mentre seia a la cadira davant de Laura.

Laura la va mirar amb un somriure càlid.



- Això és un gran pas, Anna. No importa que siga petit. Cada pas compta, açò és com una construcció en la qual cada peça té lasevafunció i lasevaimportància.



- Ja, però en alguns moments sent que realment no puc aconseguir-ho i noteeixesentiment de culpa i m’estresse- li va contar Anna amb un angoixant sospir.



- Tranquil·la, és normal,aquestasetmana necessite que t'agafes les coses amb calma i cada dia quan tingues un moment practiques meditació. Prova-ho i la setmana em dius si hemaconseguitmillorar un poc. Ah, i recorda’t de passar per la farmàcia.



Anna va eixir de la consulta notant el gran vent del carrer bufant-li a la cara. Lasevament va vagar cap a la conversa amb Laura. Les paraules de la psicòloga tornaven una vegada i una altra: "Agafa't les coses amb calma". Aquella frase, tan simple, li semblava, en aquell moment, un punt de partida. Potser la clau no era buscar una solució immediata, sinó acceptar els moments de dubte i caiguda com a part del procés. Potser no tot era una línia recta cap a la recuperació, sinó un camí ple de pujades i baixades, de passos petits que, amb el temps, formarien un tot i una gran Anna o almenys una completa.



Va mirar el rellotge i va decidir que abans d’anar a la cafeteria hauria de passar per la farmàcia. Li feia por, com sempre, el moment en què haguera de recollir els medicaments, parlar amb el farmacèutic, explicar com estava i si havia millorat, la turmentava. Però, una volta més, va decidir que no seria la por la que la guiaria.

En arribar va rebre les mateixes abraçades atapeïdes de sempre.

- Anna, com estàs filla? - li va preguntar Sara amb entusiasme.

- Dona tampoc l'atabales - va dir Josep amb el seu singular somriure.

Van estar parlant una estona i Sara li va comentar si volia anaraquestcap de setmana a sopar amb ells i altres amics que li caurien molt bé.

Anna s’ho va replantejarduesvegades, però sabent que havia de recuperar els seus hàbits d'abans va decidir acceptar, així podria començar amb els seus reptes i posar una peça més en el seu camí.



Abans d’anar cap a casa va decidir caminar fins al café del carrer del costat. Es va asseure a una taula a prop de la finestra i va demanar un café amb llet. El soroll del carrer, les converses de la gent, tot li semblava distant i alhora proper. Mentre divagava per la seua ment es va adonar que la rutina d'abans de tot, les petites coses que abans semblaven insignificants, començaven a tindre una nova importància.



Es va prendre el café lentament, assaborint cada glop, com si fora un record de la vida que havia tingut i que potser, només potser, podia tornar a tindre. Quan aleshores ho va recordar, el perquè al principi de tot va deixar de prendre café. Els seus ulls es va posar com a plats, de sobte tot al voltant havia desaparegut, el soroll s’havia apagat i allò que al principi era una imatge poc nítida ara pareixia real.



Es trobava a la cuina del seu apartament preparant-se una tassa de café quan de sobte un soroll provinent de la sala d’estar la va sobresaltar. A poc a poc, es va dirigir cap allí, estava enfadada tot i que eneixeinstant no aconseguia esbrinar per què. En arribar el va veure, acabava d’obrir la finestra del balcó quan es va girar per parlar-li.

- Quin dia més bo fa avui al carrer. Hauríem d’anar a pegar una volta. Si anem per la plaça tal vegada estiga oberta la teua gelateria preferida. A més, segons tinc entés tenen sabor nou. Què em dius? – Va esperar al fet que Anna diguera alguna cosa i com va veure que no contestava, es va començar a preocupar- E...et passa alguna cosa? És pel treball? Ja saps que el teu supervisor ésun bajoca.

Anna no es podia creure el que escoltava, no parava de preguntar-se quant de temps més podrien seguir així i des de feia quan la seua relació estava danyada. La nit d’abans ell s’havia quedat adormit al sofà veient una pel·lícula quan de sobte li va entrar un missatge. En principi, ella no anava a mirar-lo, però tenint en compte les hores que eren va pensar que igual era algun familiar parlant d’un tema seriós. En llegir-ho li va caure el món als peus. Es tractava d’una altra noia, una companya de feina d’ell, el missatge deia “tardaràs molt a vindre?”. Potser és perquè han d’acabar algun treball junts, va pensar Anna, però en llegir la conversa sencera ho va entendre tot. Li estava sent infidel, ara ja recordava el motiu pel qual estava tan enutjada.

- No és el treball. – Va esclatar Anna-. Ets tu. Pensava que açò anava per bon terme, que realment m’estimaves o que almenys tenies la confiança per dir-me si alguna cosa no anava bé. -Mentre deia tot açò, Anna s’apropava a poc a poc a ell-.

- Calmat. Puc explicar-ho tot. No ets justa, jo etvullc.

- No em vingues en historietes. -Va dir ella senyant-li amb el dit.

Ell es trobava acorralat en la barana del balcó i quan ella va carregar la seua ràbia sobre ell, el va fer caure.