- Com et sents Anna? – en veure que no responia va prosseguir- Pensava que estàvem tenint avanços i de sobte vas deixar de vindre. Ja sabies que passaria si no venies i has faltat. – Va fer una llarga pausa per veure si s’animava a expressar-se-. Ja sé que és difícil tot açò, però ja coneixes molt bé com funciona tot, així que seré directa i vull que tu sigues sincera, d’acord?



Anna asseguda al selló amb el cap va assentir lleument, donant-li a la psiquiatra la seua aprovació.

- Has tornat a autolesionar-te?

- No.

- I has deixat de menjar?

El silenci i la culpa van envair la sala lluitant per apoderar-se de la situació. Finalment, Anna va respondre amb la seua veu tremolosa que tant la caracteritzava.

- Sí.

La culpa havia vençut i havia convocat el penediment.

- Què farem amb tu? -va preguntar-se la psiquiatra a si mateixa mentre apuntava aquest símptoma-. De moment començarem per dues visites setmanals a Laura -la psicòloga-. L’última volta et va ajudar molt.

- D'acord -va dir Anna molt forçadament en adonar-se’n que esperava la seua col·laboració.

- Perfecte, li diré que es pose immediatament en contacte amb tu. Ah, i recordat d’anar a la farmàcia, t’acabe de receptar més antidepressius.

La psiquiatra va alçar el cap dels apunts i va mirar fixament a Anna.

- Per favor, aquesta volta fes-nos cas. No intentes anar pel teu compte quan comences a sentir-te millor. Confia.



De camí a la farmàcia es va plantejar seriosament anar a la de l’altra punta del poble amb tal de no haver de donar explicacions al propietari d’aquesta i a la seua dona, als qui en un moment en el passat havia considerat part de la seua família, però les seues cames la van conduir a la porta. Allí es va quedar una bona estona imaginant-se totes les possibles conversacions, fins que va entrar. I una vegada dins, ja no hi ha marxa arrere.



- Anna! – va exclamar Sara des de darrere del mostrador- Josep! Mira qui ha vingut! És la nostra xiqueta, Anna! -Deia mentre s’apropava a ella amb tal d’abraçar-la.

- Hola -va dir Josep amb un somriure d’orella a orella-. Com estàs? -Va preguntar Sara en amollar-la després d'un asfixiant apretó-. Ah perdona, no cal que digues res. El que importa és que estàs ací. Que siga l’última vegada que no vingues a veure’ns en dos mesos.

- Deixa-la dona! Que ja és prou major! -es va apropar a Anna i li va posar les mans als costats dels muscles a mode paternal i la va mirar als ulls- M’alegre molt de veure’t – va dir amb un fil de veu i amb les llàgrimes quasi eixint pels ulls-.

A tot açò, Anna només va respondre amb un xicotet somriure. Mentrestant, Sara s’havia pres la llibertat d’entrar al fitxer d’Anna i traure-li els medicaments que necessitava.

- Ací tens bonica -li va dir mentre li donava una bosseta amb totes les píndoles-. Per a qualsevol cosa ja saps que ací estem.

- Gràcies per tot -va respondre i es va disposar a anar-se’n-.

No havia anat tan malament com ella es pensava, creia que hauria de justificar la seua absència. No els mereixia, o això pensava ella. Tot seguit va continuar el camí cap a casa escoltant música amb tal de no deixar que els seus pensaments regnaren ni un minut més.



En arribar a la seua casa es va gitar al sofà i va deixar d'existir o això creia fins que el seu cos la va forçar a anar al bany. Allí, es va mirar al mirall, feia dies que evitava fer-ho perquè ja sabia el que hi trobaria: un rostre cansat, ulls que semblaven més buits que plens, una il·lusió, un turment de qui havia estat temps enrere, ara només era una falsa ombra, que la seguia per tota la casa. Es va prendre la pastilla i va tornar al sofà on ja no va poder contindre més les ganes del seu cervell d’actuar.

“Confia”, li havia dit la psiquiatra. Però com? Com es pot confiar quan el teu pit sembla estar constantment enfonsant-se sota el pes d’una culpa? La qual, no entens del tot. Com es pot aprendre a viure amb açò? O millor dit, a com no viure amb açò?

Els minuts es van convertir en hores i a poc a poc es va quedar adormida. Tot i que es va prendre la medicació, aquella nit tampoc va dormir bé. Com sempre, es va alçar tota suada pels malsons. Almenys li va servir per gitar-se al llit i evitar tindre mal de coll al dia següent.



El cap de setmana va transcórrer i quasi sense adonar-se’n ja era dimarts, el primer dia amb la psicòloga després de tant. Així que es va dirigir a la cafeteria per tal de fer-se una tassa de café. Feia temps que no hi anava, i una sensació de nostàlgia se li va presentar. Després va emprendre el camí per visitar a Laura.

En arribar a la sala d’espera el nerviós va poder amb ella, la panxa li estava passant una mala passada, li apretava, també va començar a tremolar i menejar les mans sense sentit. No volia estar allí i si tardava un minut més a entrar a la consulta explotaria, tal vegada seria el millor, va pensar.

-Anna? – va dir una dona des del mostrador per indicar que era el seu torn per entrar.



Va dubtar i després de fer un gran esforç, es va alçar de la cadira i es dirigí cap a la porta de la consulta. Ara, haurà de deixar constància oral de tot d’allò que li roda al cap.

Laura en veure-la la va abraçar i ella, simplement es va deixar, encara que el contacte físic li resultava difícil d’acceptar. Va ser llarg o això li va paréixer, ja que fins i tot havia tingut temps a sentir l’olor del perfum de Laura, familiar i reconfortant, i inclús va poder desitjar que tot tornés a ser com abans, no abans de tot, però sí tornar a uns mesos enrere. Però les coses havien canviat, i massa.

Es van seure i el silenci va omplir l’espai entre elles.

Laura, tenia la mirada pacient i comprensiva que tant la caracteritzava, i va esperar tranquil·lament a que Anna es decidira perquè parlés.

-No sé per on començar – va confessar, amb la veu ofegada.

-No cal que ho faces perfecte, Anna. Només has de deixar que les paraules surten encara que no tinguen relació en el que et va passar.

Anna va respirar profundament, com si es preparés per a submergir-se en aigües desconegudes i va dir:

- Em sent estancada, sempre és el mateix, és com si la vida fora una roda, contínua, constant... Estic igual que fa 2 anys, pensava que estava millorant i de repent...-li va costar dir les següents paraules, com si les tinguera en el més fons de la seva ànima i haguera d'enfonsar-se per traure-les. Finalment, les va trobar- Ah...- va sospirar llargament, deixant anar tot l’aire dels pulmons i amb ell part del pes insuportable- Ja veig que no, ara veig que la història es torna a repetir.

- És normal Anna, tothom passa per alts i baixos després d'enfrontar-se a aquest tipus de situacions. En el que has de centrar-te és en saber suportar aquests constants canvis de la teua vida i sobretot, agafar-te les coses amb calma -va respondre Laura intentant animar-la.

Anna la va mirar, amb els ulls una mica més brillants per les llàgrimes que s'hi acumulaven. Havia realitzat un grandíssim esforç per donar-li veu al que sentia i una volta més havia de fer-ho.

– Però i si aquesta és l’única realitat que tinc? I si mai puc sortir d’aquí? I si sempre passa el mateix? I si... -Havia començat a tremolar i ja no mirava a Laura, sinó que mirava un punt fix del terra.

Laura es va alçar ràpidament i la va abraçar amb tal que tornes en si.

– No ets sola, Anna. Aquests pensaments són obra teua, la realitat no té per que ser així. No cregues el que la teva ment et fa creure.- Mentres deia açò li tocava l’esquena de dalt a baix per reconfortar-la- Anna, estic ací, estic amb tu per acompanyar-te en el camí, pas a pas. No tenim l’obligació de trobar solucions immediates. Començarem amb xicotetes accions, a poc a poc, quan es vaguen acumulant tots aquests passos notaràs el canvi, notaràs com comences a viure una altra vegada.



Aquelles paraules van ressonar profundament en Anna, que va sentir com si una petita escletxa de llum començava a filtrar-se a través de la tempesta que l’embolcallava. Per primera vegada en molt de temps, va pensar que potser valia la pena intentar-ho, almenys un instant més, un dia més, només per comprovar si era possible trobar un camí alternatiu al que es trobava.