És el moment de fugir. No pot quedar-se més temps esperant que en Caleb torni, ni tampoc pot permetre deixar-lo allà, atrapat en aquell infern. Els missatges que rep són cada vegada més desesperats, i cada carta acaba amb la mateixa petició: que l’ajudi a escapar, ja no pot aguantar més. Si no fa res aviat, el perdrà.



A punt de caure en la desesperació, Emma pren la decisió que, si ningú més ho fa, ho farà ella mateixa. No té altra alternativa que trobar la manera d'arribar al suposat campament militar on es troba en Caleb.



Infiltrar-se al camp militar no es fàcil i no pot fer-ho sola. No coneix a ningú capaç d’ajudar-la… excepte ell.



EL MISSATGER



L’home misteriós que li ha estat portant les cartes de Caleb. Ell és l’única esperança, ell sabrà on es troba.



Aquell mateix dia, Emma es dirigeix ​​al mercat i espera en una cantonada d'un carrer. Sap que apareixerà, com ho fa sempre. I efectivament, des de l'altra punta del carrer s'acostava la figura encaputxada silenciosament cap a ella.



L'home li acosta lentament una nova carta d’en Caleb i es disposa a anar-se'n pel mateix costat d’on havia arribat, però Emma l’atura i li diu:



–Necessito la teva… ajuda. –Se li fa un nus a la gola en pronunciar la darrera paraula.



L’home es queda quiet per un moment, analitzant allò que li acabava de dir.



–És massa arriscat. –Va respondre amb la veu greu.



–Faré el que sigui, no m'importa. Si pots portar cartes, pots portar-me a mi.



–Però, per què?- Li diu l'home mirant-la fixament als ulls.



Emma fa una petita pausa abans de respondre. Li mira als ulls i li diu:



–Perquè l’estimo.



Després d'un llarg silenci, l'home assenteix lentament.



– Espera'm aquí demà a les 6:00 pm. Porta't el necessari i assegura't que ningú et descobreixi.



Al dia següent, tots dos s'allunyen del poble, es mouen d’arbre en arbre. Emma està amb el cor a mil, només pensa a poder arribar a temps.



Travessen rius, camps, muntanyes i camins. Finalment després d'un llarg recorregut han creuat la frontera i el campament està a dos metres d’ells. L'home es gira cap a ella i ella el mira.



–Emma escolta’m bé, quan estiguis allà dins, no hi haurà ningú que t'ajudi, estaràs sola. Només tens aquesta oportunitat.



Encara era de nit, I sigil·losament l'home guia n'Emma cap a la part darrere del campament. És l'hora que n'Emma continuï sola. Després de botar la tanca que separa el campament de l'exterior, camina amb la nit fosca fins que finalment arriba a les tendes de campanya on dormen els reclutes.



Va reconèixer ràpidament quina era la d’en Caleb, tenia una bandera groga penjada a la part superior de la campanya. Des que s'enviaven cartes Caleb li va descriure com era cada part del campament incloent-hi la seva tenda.



S'acosta lentament i el veu.



Allà estava, en Caleb, assegut i amb la mirada perduda cap el sostre de la tenda. Té el rostre apagat per l’esgotament, però segueix sent ell. El noi que es va sacrificar per ella, el noi que l’ha estimat des de molt petit. Era allà davant ella.



–Caleb! –xiuxiueja.



Ell mira cap als costats ràpidament, com si hagués imaginat la seva veu. Però quan la veu, la seva expressió canvia immediatament.



–Emma?



Sense pensar-hi més, ell corre cap a ella i l'abraça amb força.



–Hem de sortir ràpidament d'aquí– Diu n’Emma



Ella li agafa la mà, ell s’aixeca i no dubta. Surten entre les ombres el més ràpid que poden, allà es troba l'home esperant-los, però quan es disposen a passar la tanca...



–S'ESCAPEN!– un crit ressona pel campament.



Emma sent com el seu cor batega. – No puc fallar ara.



Empenya ràpidament en Caleb cap a la tanca i de seguida li agafa la mà i la boten cap a l’exterior.



–Córre per aquí!– diu l'encaputxat.



Tots tres corren com si la seva vida depengués d'això.



Finalment, després d'una escapada esgotadora, creuen la frontera. Els soldats els han perdut de vista. Ho han aconseguit.



Caleb sense importar-li el casament que porta al cos es dirigeix ​​a n’Emma, la mira i els seus ulls s'omplen de llàgrimes.



–Has vingut…has vingut.



Emma li agafa la galta amb la mà tremolosa i assentint amb el cap.



–Clar que he vingut, no et deixaria anar.



Sense dir res més, els dos s'abracen amb totes les forces que li queden.



Emma separa el seu cos del seu i el mira novament.



—Iniciem una nova vida, Caleb. Finalment som lliures.



Ell, sense dir res més, l'agafa de la cintura i finalment besa els seus càlids llavis per primera vegada.



—No et deixaré mai més, Emma.



I allà, sota la llum de l’alba es juren un amor inseparable.





A uns metres de distància, un missatger ocult entre els arbres els observa en silenci. En la seva mirada només reflecteix un sentiment d’alegria i tranquil·litat.



Fa molt de temps, ell també va intentar salvar a algú. Però no va arribar a temps. Ella ja no era allí. No va cumplir la seva promesa, la va abandonar.



Des d'aquell dia no es va perdonar per haver-la fallat. Recordava tot d’ella, els seus ulls color verd esmeralda, la seva mirada, el seu somriure… es deia Laia.



Va ser per això, que quan va veure n’Emma i en Caleb junts el Dia del Reclutament, estava convençut que ells no acabarien com ell.



No va poder salvar al seu amor, però sí que podía salvar la d’altre.





Va mirar per una vegada més als dos joves abraçats, es va eixugar la llàgrima que caia per la seva galta, I llavors, sense fer cap renou es va girar i va desaparèixer.



En aquell mateix racó on els observaba va deixar una carta adreçada a Emma i Caleb i en ella deia:



“La meva missió acaba aquí, ser feliços, no només per vosaltres, també per mi.

–Atentament, Kurt.”