Els dies següents després del Dia del Reclutament passen amb lentitud. La vida al poble continua, però tot sembla més apagat que mai . A casa de n’Emma, el silenci ressona per les parets.



Les primeres nits, n’Emma no pot dormir. Té els ulls fixats al sostre, la ment ple de preguntes que no tenen resposta. És viu? Està bé? On és? Quan tornarà? Però amb el pas dels dies, els records d’aquella darrera mirada que li va dedicar abans de ser escoltat pels soldats es fan encara més doloroses. Ell s’havia sacrificat per ella, però i ella què ha fet per ell?



La seva mare intenta distreure-la, fer-li creure que la vida ha de continuar, però Emma no pot seguir amb normalitat. En Caleb ho ha deixat tot per ella, i ella no pot fer res per ell.



Una horabaixa, mentre ajuda la seva mare al mercat, un home amb una gran túnica negra se li acosta silenciosament. Té la cara coberta per la caputxa, però es pot veure la brillantor dels seus ulls color blau fosc. N’Emma se sent incòmoda sota la seva mirada i l’evita.



Ell s’acosta, deixant caure un petit sobre amb el seu nom escrit a la seva cistella amb verdures i, sense dir res, desapareix entre la multitud.



Liah es queda immòbil durant un moment, i el cor comença a bategar amb força. Amb les mans tremoloses, agafa el sobre i l'obre . La lletra li és molt familiar, i quan comença a llegir, se li fa un nus a la gola i sent que se li talla la respiració.



“ Hola Emma,



No sé si aquesta carta arribarà fins a tu, però no puc no intentar-ho. M’han portat al campament d’entrenament, molt més lluny del que imaginava. No sé on es troba aquest lloc, quan els soldats em van portar amb els altres, ens van pujar a una camioneta i vam tenir un llarg viatge fins al campament on em trobo ara. Ens ensenyen a combatre, a lluitar sense por, però no puc evitar tenir-ne.



Sé que estàs enfadada amb mi pel que vaig fer, però no me’n penedeixo. Ho faria mil vegades si fos necessari. Tot el que vull és que estiguis segura. Només això em dóna forces per suportar-ho. Aviat tornarem a estar junts, T'ESTIMO EMMA.



—Caleb”



Els seus dits es tanquen al voltant de la carta mentre el seu cor es debat entre la ràbia i l’alleujament. És viu. Però al mateix temps, cada paraula que ha escrit li pesa com una pedra a l’ànima. Com ha arribat aquesta carta fins a ella? Qui era aquell home? On és en realitat en Caleb?



Aquella nit, sota la llum d’una espelma, escriu una resposta ràpida i precisa:



“ Hola Caleb,



No sé qui m’ha donat la teva carta ni com t’arribarà aquest missatge, però necessitava llegir les teves paraules més del que et pots imaginar i saber que estàs bé. Porto nits sense dormir pensant en on ets i quan tornaria a veure't. Em dol que no estiguis aquí amb mi.



T’estimo molt, Caleb, però no puc perdonar-te per haver-te sacrificat. M’has deixat aquí amb un buit que res ni ningú pot omplir. Tot i així, si el que vols és que estigui segura, ho faré, però només si em promets que tornaràs. Si us plau.



—Emma”



L’endemà, torna al mercat amb l’esperança de veure l’home de la túnica. Si ha portat una carta, pot portar-ne una altra. I efectivament, quan la nit s'acosta, ell apareix de nou. Sense dir res, Emma li dona la seva resposta, i ell assenteix abans de desaparèixer un altre cop entre la gent.



Durant dies comença l’intercanvi de cartes entre ella i Caleb. Un dia l’home de la túnica li porta missatges escrits amb urgència des del campament. Caleb li parla dels entrenaments, de la duresa de la vida militar, i de com alguns companys no aguanten la pressió i desapareixen sense deixar rastre.



I amb el temps, els seus missatges canvien.



“Emma,



Ens ensenyen a lluitar, però no és una batalla decent. És un infern. Ens entrenen com si fóssim animals, no soldats. Alguns ja no resisteixen a la pressió. Cada dia hi ha menys reclutes, i no només perquè els envien al front. Veig com es rendeixen, com es perden en la foscor. Però jo resisteixo, però cada cop és més difícil. Només em mantens tu, Emma. Ets el meu últim raig de llum que em fa continuar.”



A n’Emma se li encongeix el cor. Caleb s’està trencant. I sap que les seves paraules son crits d’ajuda. No pot quedar-se de braços plegats mentre ell es consumeix en aquest maleït infern. Ha de fer alguna cosa, com ell ha fet per ella.



Aquella nit, mentre observa la darrera carta que ha rebut sobre la taula, pren una decisió. No importa com, ni els temps que calgui, però trobarà una manera d’arribar fins a ell i treure'l d'allà, encara que hagi de donar la seva vida per salvarlo.



“Caleb aguanta una mica més, ja vinc, t'ho prometo.



–Emma”