Avui és el dia, el dia més temut de l’any per a molts de joves. És un día que marca vides i destrueix somnis, i aquest any, és el torn de n’Emma i dels joves de la seva generació.



El Dia del Reclutament és una tradició obligatòria del regne, en què els joves en edat de combat són seleccionats per ser enviats a la guerra. Cada any, el governador de la regió llegeix una llista de noms en un acte públic a la plaça central, i aquells que són cridats han d’abandonar immediatament les seves famílies per unir-se a l’exèrcit.



La seva motxilla de lona pesa molt més del que hauria de pesar. Les corretges, encara que ajustades, li semblen una càrrega que porta amb resignació. Fa poc més d’una hora que es va acomiadar de la seva mare, li va donar una abraçada per última vegada sense saber si la tornaria a veure, amb un silenci que ho deia tot.



Quan arriba a la plaça central, ja hi ha desenes de persones esperant. Les famílies dels joves es mantenen darrere amb molt de nirvis, creant un semicercle a l’altre costat de la plaça, mentre que els possibles reclutes formen una línia al centre.



Emma sent que la seva respiració s’accelera, però intenta mantenir-se ferma.



—Emma!, Emma! Espera! —una veu coneguda la fa girar-se immediatament.



Caleb corre cap a ella, amb els cabells castanys embullats pel vent. Quan arriba, ella no pot evitar sentir com el cor se li accelera. Veu la preocupació al seu rostre, una preocupació que ell no pot dissimular, i en aquell moment li sembla més important que mai.



—Que fas aquí, Caleb ? —pregunta, tratant de mantenir la veu ferma, encara que sap que li costa.



—Volia veure’t abans que comenci. Només… només volia assegurar-me que estàs bé.-diu amb una veu apagada



Emma el mira als ulls i de sobte sent com un nus se li forma a la gola . Per molt que intenta aparentar calma, la idea de perdre —o que ell la perdi a ella— és dolorós.



—Com vols que estigui bé? És el Dia del Reclutament, Caleb . Ningú està bé.



Ell assenteix, visiblement incòmode i preocupat. Es queda en silenci uns instants, i després posa una mà sobre la seva motxilla per ajustar-li les corretges. És un gest tan senzill que gairebé sembla insignificant, però a Emma li recorda tot el que ell significa per a ella, que el seu cor accelera més ràpid que mai.



—Només promet-me una cosa, Emma. Si diuen el teu nom… digue-me adéu abans de marxar. No et perdis entre la multitud sense mirar-me una darrera vegada…



Emma baixa la mirada, incapaç de sostenir-la amb una llàgrima caient per la galta i amb la veu trencada respon:



—Prometre això és… és com dir que accepto aquest destí. I no puc acceptar-ho, Caleb.



Ell no respon, però es queda allà, li dóna la mà i es queda al seu costat, mentre el so d’una trompeta ressona per tota la plaça. És l’hora. El governador i els seus oficials apareixen al centre de la plaça, amb una llista en la mà. I el silenci cau sobre la multitud.



El governador comença a llegir noms. Emma respirar profundament cada vegada que un nom nou és pronunciat. Amb cada nom, algú fa un pas endavant, mentre que altres deixen escapar sospirs d’alleujament o esclaten en plors. Mentre ella no pot pensar en res més en el moment en què potser sentirà el seu propi nom en aquella llista.



I llavors arriba el moment.



—Emma Kensington.



En aquell moment el món sembla aturar-se. El cor d’en Emma s’accelera, i per un moment, les seves cames no responen, es manté al seu lloc, Caleb li xiuxiueja a l'oïda que li han convocat, però ella no es mou. Finalment, solta la mà d’en Caleb i fa un pas endavant, sentint com si cada moviment li costés més que l’anterior. Però abans que pugui avançar més, una veu ressona darrere seu.



—Jo la substituiré!— diu en Caleb



Emma es gira, impactada sense creure el que acaba d'haver escoltat, veu en Caleb caminant cap davant. Ell avança cap al centre de la plaça, amb el cap alt i un propòsit als ulls que ningú no pot ignorar. Els murmuris esclaten entre la multitud, però Caleb els ignora completament, simplement mira cap al front decidit i amb valentia.



—És la meva decisió senyor. Jo la substituiré.



El governador arqueja una cella i el mira amb curiositat.



—I per què hauria d’acceptar això? L’escollida ha estat n’Emma, no tu.—pregunta, amb una veu profunda i sarcàstica.



—Perquè n’Emma és l’única filla de la seva família. Si la perdeu, la seva família es quedarà sense res. Jo, en canvi, no tinc ningú que em necessiti.



Un xiuxiueig omple la plaça per part del poble, fins que finalment, el governador, s’aixeca i fa callar la multitud.



—Està bé. Si vols el seu lloc, així serà.



—No! —crida Emma, però els soldats ja s’acosten a Caleb per escoltar-lo fora de la plaça. Ella corre cap a ell i li agafa el braç, desesperada.



—Caleb, no facis això! No pots sacrificar-te per mi!



Ell li posa una mà sobre la galta i l’acaricia amb un somriure trist.



—Ho faig perquè t’estimo, Emma .I perquè sé que val la pena fer-ho. Prometo que tornaré i viurem feliços, lliures de preocupació com ho feiem en la nostra infància.



I abans de l'últim adéu, Caleb atrau n’Emma cap a ell i li dóna un petó al front prometent-li tornar aviat.



Emma no pot dir res més abans que els soldats se l’emportin. Ell li dedica una última mirada abans de desaparèixer entre la multitud.



Finalment, quan el soroll de la plaça es dissipa, Emma es queda plantada al mig, amb el cor trencat i amb els ulls plens de llàgrimes. Sap que la seva vida no tornarà a ser la mateixa, una cosa essencial dins d'ella s'ha esfumat, i no sap si serà capaç de viure sense ella.



—Caleb, t’estimo…



Això li hauria dit si hagués sabut que el seu gran amor s'havia sacrificat per ella. Però ja no hi és, i ara només queda esperar en silenci, amb el cor encongit i l'esperança que un dia torni.