Pensava fins llavors que reviure no era una capacitat que les Erínies posseíssim. Podem salvar vides, però no desafiar la nostra pròpia mort.

Per això, quan la tornem a veure ressorgint de les seves cendres, la meva mentora i jo ens quedem atònites. Recolza el que queda de la seva cama dreta en un bastó amb una dificultat que amenaça de fer-la flaquejar i esfondrar-se. Però no, està més viva que mai. La seva extremitat s’ha convertit en un tros de fusta. Camina amb la barbeta ben alçada i amb una boca trencadissa que penso que s’esquerdaria si arribés a obrir-la. Els seus ulls carreguen el pes de la traïció i la nostra derrota.

Restem quietes, ningú es mou ni pronuncia cap so, ningú respira. Em preocupa que ens quedem sense aire en algun moment. Ens estava esperant ella, la miserable criatura que ens ha apunyalat per l’esquena.

—Heu trigat a venir —diu la Claire—. Dubtava de si posaríeu en marxa el rescat del Delfí, però pel que veig heu estat valentes. —Fa una pausa mentre canvia el pes d’una cama a l’altra.

Massa preguntes ronden pel meu cap com per tan sols cridar-li o recriminar-li el que ens ha fet. Ja ens podrem donar per satisfetes si aconseguim sortir d’aquesta presó. Portàvem la immensa càrrega que res no podia fallar amb aquest rescat. Estàvem en el seu punt de mira i, fins i tot així, ens vam arriscar. Potser ens mereixem això. Potser ja ha arribat la nostra hora de pagar el preu per tot el que hem fet, per totes les vides que hem salvat, per tots els intents de canviar el rumb d’aquesta revolució cap a una de més justa. Tot se'ns n'ha anat de les mans. No hauríem d’haver intentat salvar Maria Antonieta. Ni tan sols entenc per què ho vam fer. Potser només perquè a la meva mentora se la veia massa entusiasmada amb aquest pla, i ella pot ser molt persuasiva. Serà pocavergonya, tot és culpa seva. Va ser qui ens va animar a no passar per alt aquella petició a la bústia que demanava salvar una reina amb un destí escrit a foc.

Torno a la realitat que la Claire no està morta, no la van matar. Tan sols un tir a la cama. No vull preguntar-li per què ho ha fet, o si va ser ella mateixa qui va introduir la petició a la nostra bústia.

Només ens queda córrer sense girar la vista enrere, intentar aferrar-nos a l’efímera esperança de la vida. Em giro i estirant la roba de la meva mentora sortim disparades per on hem vingut.

Em rendeixo, i per darrera vegada, els meus ulls es troben amb els de la nostra antiga líder. Dins d’aquests puc arribar a llegir un desig cap a nosaltres. No, no va ser ella qui ho va planejar tot. Ha estat un peó més en el tauler del terror. Una fina llàgrima brota d’ella, i sé que no vol això. Potser ens podem arribar a salvar.

No podria estar més equivocada quan sis guardes ens bloquegen el pas cap a la llibertat. M’abraço a la Madeleine, sentint la seva respiració accelerada contra el meu pit. No diem res, no cal. El pes de la imminent mort ens envolta, però encara, en algun racó profund del meu ésser, m’aferro a la idea que aquesta no pot ser la nostra última jugada.



Madeleine

Mai vaig pensar que una petita acció desencadenaria tanta revolta. Han passat anys des que vaig haver d’assumir la responsabilitat, però la meva imaginació es resistia a entendre que aquella decisió em condemnaria eternament.

Sens dubte, ho vaig fer per ella. No perquè hagués estat anys al seu servei, ni perquè li degués cap favor, sinó perquè ella em va fer veure la vida d’una altra manera sense ser-ne conscient. Tothom pensava que era una reina frívola i malbaratadora, però no la van conèixer com jo, no la van sentir com jo.

Antany, tancada entre uns murs que semblaven alçar-se fins a l’infinit i envoltada de relíquies amb probablement més valor que la meva vida, vaig pensar que estava en el lloc ideal. Cada cop que la veia, tot i ser només quan necessitava atenció mèdica, sentia com si un rastre ens lligués més enllà de les bigues del palau. De vegades, quan la desesperació s'apoderava de mi, li donava remeis que no la curarien de les malalties. Passats tres dies, tornava a estar-hi, buscant-ne de nous. Així em passava la vida a la cort, acomiadant-me d’ella per tornar-la a veure. Enganyant per tornar a enganyar. I quin destí més cruel, descobrir massa tard que tot era per un amor tant pur com condemnat.

Per això vaig ser jo qui va posar la petició del seu rescat a la bústia de serps i ales.

Per això vaig lluitar fins al final com l’Erínia que soc.

Per això vaig dir-li "Sí, és clar" quan em va demanar el favor que m'ha marcat des de fa vint anys.

Sé que els meus sentiments cap a ella eren un pecat, però com se suposava que havia de controlar un cor indomable?

Ara que ho penso, segurament es va aprofitar de mi, de la meva debilitat cap a ella. No hauria d’haver sigut tan ximple. En aquell temps, hauria fet qualsevol cosa per ella. De fet, de què parlo?! Encara ho faria. Ni tan sols sé a qui intento enganyar… si ja ho he fet. M’he llençat de ple en el precipici només per les palpitacions insolents del meu cor, i ara ja no hi ha marxa enrere.

Una vergonya, això és el que soc.

Després de vint anys al seu costat encara no he estat capaç de dir-li la veritat. I per culpa de les meves accions impulsives, d’haver posat la carta a la bústia, ara ens veiem atrapades entre sis guardes que tenen cares de pocs amics.

No para de mirar-me amb els seus ulls blaus com mars, i jo no puc deixar de preguntar-me si han estat les meves accions les que ens han portar fins aquí, o bé tot ha estat el curs del destí.

He de fer alguna cosa, no pot morir.

Ella no.



5 de Nivôse de l'Any II, París. Divuit dies abans.

Tot va passar massa ràpid. Les nostres mans no volien separar-se. Intentàvem prolongar-ho, esperant que les parets rebentessin d’una revolada, anunciant que nosaltres també podíem sortir dels moments més obscurs, com va fer la Claire.

La Madeleine es va desfer sense dificultats de la mà que ens unia. M’abandonava. Va sortir sense pensar-ho dues vegades dirigint-se amb fermesa cap als guardes. Les meves cames tremolaven. Em va dir que m’escapés, que ella no tenia cap oportunitat real de sortir d’allà amb vida, que jo podia aconseguir-ho. Es va sacrificar per mi. Vaig caure a terra, però amb grans esforços vaig aconseguir incorporar-me, arrossegant-me penosament per un terra humit que frustrava els meus intents per sortir desesperadament. Com les meves cames van decidir no funcionar, només em quedaven unes mans plenes de porqueria.

No ens vam salvar cap de les dues.

A la Madeleine li van etzibar fins que va entendre que no hauria d’haver intentat res.

Aixeco la mirada i em veig dins d’una cel·la la qual sembla no suportar la llum. Almenys, penso, ens han posat a les dues juntes. Suposo que esperen que ens matem mútuament entre els nostres laments.

Així la guillotina tindrà menys feina.



6 de Nivôse de l'Any II, París. Disset dies abans.

El fred ens devora, l’aire estancat en aquesta presó ens consumeix en la nostra insignificança. Intento escalfar el meu cos abrigant-me contra el de la Madeleine, però ni tan sols sé si ho nota.

—Ens haurien atrapat igualment —xiuxiuejo amb els llavis tallats.

La meva mentora gira la cara, encara vermella, pel seu càstig. No respon de seguida.

—No em penedeixo, Marguerite —acaba dient, amb una veu que em costa de reconèixer—. Ho tornaria a fer, una i mil vegades.

Els seus ulls són dos tènues punts de llum en la penombra. Potser és l’únic que ens queda amb vida del nostre cos, la nostra identitat. Ens havíem promès la victòria, però només érem sis dones contra una tempesta que desfà els dèbils. Sis Erínies exiliades del seu paradís.

Amb les poques forces que li queden, comença a buscar dins els seus pantalons amb moviments fatigats. Aconsegueix treure un tros de paper antic i esquerdat.

—Mai t’he ensenyat el meu millor quadre, Marguerite —em diu desdoblegant els plecs que tapen l’obra mestra de la seva breu carrera com a artista.

No soc capaç d’assimilar el que veig. En la pintura, una dona agafa un nadó acabat de néixer vestit amb un minúscul vestit rosa. A la petita li destaquen uns ulls immensos d’un blau intens. Somriu, i quan ho fa, un petit clotet apareix a la seva barbeta.

Em torno a fixar en la mare, amb una cabellera daurada que sembla irradiar una bellesa etèria que s’estén per tot el seu cos. Els seus ulls, també blaus, es claven en els de la seva filla. S'assemblen com dues gotes d'aigua, mare i filla. Al voltant de l’escena, objectes massa luxosos per ser fruit de la imaginació de la Madeleine decoren el quadre. A més, el vestit de la mare ja l’he vist abans, en la nostra desterrada base. És el mateix que l’Éloïse es quedava admirant durant hores.

Contemplo el quadre del naixement d'una filla de Maria Antonieta. Però, no era el Delfí l'únic supervivent? Em fixo de nou en la filla. En els seus ulls, en les imperfeccions subtils de la seva cara. Són tan properes, tan il·lògicament semblants...

No pot ser. Seran els dies que porto aquí tancada que em fan veure a mi mateixa vint anys enrere en aquest quadre.

Giro el paper i se’m talla la respiració per complet. Una signatura deteriorada pel temps m’arrabassa el poc que queda de mi. És inconfusible, aquell traç tan pulcre que només veia en rèpliques de documents de la cort, és el seu traç. El de la meva mare. I al damunt, s’hi llegeix: “Per a la meva flor, Marguerite”.

La cara de la Madeleine no fa més que confirmar-ho tot.

Soc la filla de Maria Antonieta, i estic a punt de morir.



23 de Nivôse de l'Any II, París. Tres hores abans.

Aquest matí un guarda s’ha apropat a la nostra cel·la per dir-nos que avui morirem.

En algun moment havia de passar, hem arribat a pensar que s’han oblidat de nosaltres. O això o bé la guillotina no dona l’abast. Des del dia que la meva mentora em va revelar la meva procedència, no hem tornat a tenir cap conversació que valgui la pena tenir present durant els meus últims instants de vida. Després que descobrís qui era veritablement, va explicar-me que Maria Antonieta li va demanar que se m’emportés. Segons la Madeleine, la reina no volia que la seva filla nasqués amb un destí a seguir, sense defraudar a ningú. Tot i la meva... mare... saber que tindria la vida fàcil, va voler donar-me una oportunitat que no fos ser un peó de la monarquia. Però quin sentit té ara? Si he acabat igual, tancada en la mateixa presó que el seu fill; el meu germà.

Veig que el meu botxí s’acosta a la cel·la. No li dono el plaer de mirar-li a la cara. Porta una motxilla buida a la mà i me la dona sense dir res. M’agafa fermament dels avantbraços i se m’acosta al meu coll envoltant-me la cintura.

—Preparada, princesa? —em murmura càlidament una veu que reconec a l’instant—. Jo de tu no m’aproparia aquesta motxilla a la boca, no sigui que et posis malalta just abans de... ja saps, el teu Reclutament. És així com li dieu vosaltres, no? —m’acaba dient amb vacil·lació mentre em sella els llavis amb el dit quan intento respondre.

Pensava que els músics que toquen el llaüt quan s’anuncia l’alba no sabien fer res més amb les mans que deixar anar melodies. Però ell em matarà amb les seves, o això se suposa que ha de fer.

Les Erínies tenim un últim pla, i aquest inclou un home del diable, un que no demana monedes.



23 de Nivôse de l'Any II, París. Una hora abans.

Han passat només un parell d’hores, però les he sentit com dies. Sense aigua ni menjar, començo a pensar que el veritable pla és matar-nos lentament, però se me’n va la idea només pensar-la.

No moriré. Avui no.

Torno a revisar la motxilla. Sé que és part del pla de les Erínies per salvar-nos, però cada cop que l’inspecciono és buida. No és més que una motxilla de lona senzilla. Recordo el consell al qual m’hauria de regir per no posar-me malalta, però no m’atura a buscar la meva salvació en l’objecte.

A l’instant m’apropo la motxilla a la boca, pregant perquè no se’m surti la bilis per la boca. Mentrestant, la Madeleine em mira amb els ulls mig aclucats, però no li faig cas.

Els meus llavis comencen a recórrer la superfície de lona, fins que el fred d’un metall inunda els meus llavis per un instant. Torno a recórrer la motxilla amb els llavis, i aquest cop aconsegueixo diferenciar una petita placa metàl·lica a la base d’aquesta. Expulso el meu càlid alè en el metall i s’emboira revelant un missatge inscrit:

“Quan vegis la plaça convertir-se en cendres, segueix al teu matador.

– Les Erínies.”



23 de Nivôse de l'Any II, París. El moment.

Estem de camí cap a la nostra mort.

La Madeleine i jo no ens hem tornat a dirigir la paraula des que em va dir la veritat. Tot i això, se li nota la preocupació als ulls, i això em dona l’esperança que m’estima de veritat. M’agafa ben fort abans de dirigir-me cap a la protagonista, tan perfecte i esmolada, a punt de matar-me.

Una llàgrima freda llisca per la meva pell, arrossegant els meus últims records, el meu últim alè. Porto la motxilla carregada d’emocions i memòries, i sobretot, de la meva salvació. Sento que quan la deixo em desprenc de l’únic que em queda.

Començo a pujar les escales de pedra cap a la fortalesa de París, i puc veure com el meu estimat matador m’espera.

Tanco els ulls quan veig com maten a l’home que em precedia, i tremolo per por que no es tornin a obrir mai més.

Es fa un silenci feixuc a la Place, soc la següent. Un robespierre que em coneix com a princesa, o simplement mademoiselle a vegades, s’apropa a mi i amb to impassible acompanyat d’una picada d’ullet em diu que ha arribat la meva hora de morir.

Faig l’acció d’avançar cap al terror de París, conscient en tot moment de la posició del meu robespierre. Miro l’última albada i espero que tot funcioni.

Una font de fum s’alça cap al cel quan una explosió ensordidora s’apodera de la place.

Les Erínies ens alcem al vol.



23 d’abril de 2025, en algun lloc de Barcelona.

Una plaça de Barcelona resplendeix més alegria que mai gràcies a la música d’un noi jove. En l’aire s’olora el roig viu de les roses i l’aroma dels llibres.

Quan toca la darrera nota, guarda la guitarra amb cura i es cala la corretja a l’espatlla. Els pocs cèntims que ha guanyat desapareixen dins la butxaca. Sense pressa, s’endinsa en el laberint de carrers plens de vida. La manera com es mou entre la gent, les melodies que li brollen de dins… Sap que tot ho ha heretat d’un músic de carrer i d’una dona del diable.

Mentre camina sense un rumb fix, esperant trobar la següent plaça, es pregunta si hauria de reclamar el tron d'un país al qual de moment es nega a retornar, tot i que els seus avantpassats fossin d’allà.

Però en el fons sap que arribarà el dia en què París es rendirà als seus peus.

Tan sols és qüestió de temps que algú s’adoni que és l’última flor de Versalles.