25 de Vendémiaire de l'Any II, París. Dos mesos i vint-i-set dies abans.

Avui m’he llevat ben d’hora. El dia ho exigeix. Una espurna d’esperança s’aviva dins meu cada cop que intento recordar el pla, però un neguit creixent s’apodera de mi. Només hi ha dues opcions, rescatar-la o condemnar-la, lluitar o amagar-se, aferrar-nos a un fil de vida o abraçar la mort.

Sort que la por em manté fermament ancorada, frenant els pensaments intrusius. Quan tanco els ulls, tot s’acaba retorcent en un túmul de caps rodant en un riu que voreja un precipici. És una aigua plena de sang, i a vegades dubto que no sigui la meva.

No m’adono que ja estic a Les Halles fins que un cantant amb un llaüt em fa conversa.

—Bonjour, princesa, no he deixat de somiar-te.

—Ves per on, jo he somiat que em cantaves una cançoneta de bon matí —dic intentant tirar sorts per tornar a escoltar la seva melòdica veu.

—Ah, mademosielle, que bonic és veure una dama que aprecia el meu art —obsequia fent-me una petita reverència—. Però no és, potser, l’únic que us correspon admirar? Aquests temps de revolució són massa per a unes oïdes tan dolces —aquesta darrera frase me la xiuxiueja darrere l'orella.

Si sabés cap a on em dirigeixo es quedaria bocabadat, però callo. Intento comportar-me com una dama, tot i ser una dona del diable.

—És veritat, quina pena que no tingui cap home valent que em protegeixi —deixo insinuar que estic soltera, per si després de tot, no s’havia assabentat.

Queden set minuts.

—No diguis això, princesa, vosaltres les dones valeu molt! Sou les muses de cada poema i la inspiració per cada melodia —els meus ulls cel es claven en els seus. Tot seguit, es posa a tocar el llaüt, com si no m’acabés de dir el més bonic que m’han dit fins ara.

Me’n vaig com una ximpleta enamorada, mentre em preparo per al que inevitablement marcarà les nostres vides per sempre.



La Madeleine m’estava esperant quan arribo a la meva posició. Els primers raigs d’un sol ponent comencen a banyar els carrers d’un taronja càlid, però no són capaços d’evitar que el fred humit de la boira s’aferri a la meva pell. Des de la llunyania, albiro la gentada que envolta La Conciergerie, des d’on ha de sortir la reclusa. L’Éloïse s’hauria de trobar perduda entre aquesta multitud. Mentrestant, un guarda surt de la presó per intentar calmar els revolucionaris. Això significa que està a punt de sortir la condemnada.

Després de traçar desenes de possibles casos, no ens vam decidir per on sortiria el seu carruatge. Si cap a la rive droite, on jo estic posicionada amb la meva mentora, o bé anirà per l’altra vora del riu. Així que la Sophie, acompanyada d’Anne, una altra Erínia, són a l’altra banda del Sena. Qui no pot vacil·lar en la seva posició, la peça mestra de tot el pla, és la Claire. Només espero que estigui a l’altura i no dubti quan tot esclati en flames, literalment.

Un brunzit sord s’escampa des de l’aglomeració. Veig com tots els revolucionaris s’aferren cada cop amb més ànsia a les barreres de la presó, bojos per veure caure la reina. La meva respiració s’accelera al compàs dels disturbis que m’envolten. La Madeleine em prem la mà, intentant frenar el martelleig del meu cor.

Unes rodes grinyolant contra la pedra del terra surten de la presó i un enorme carruatge avança per París. Els crits esclaten, la gent llença insults a l’aire i jo tinc els peus al llindar d’un abisme. El meu cap torna a la realitat quan l’ornamentat vehicle avança cap al nostre costat del Sena. Bé, la Sophie i l’Anne han de travessar el pont i trobar-se amb nosaltres i l’Éloïse.

Sense dir-nos res, la Madeleine i jo ens mirem i arrenquem a córrer cap al carreró on el carruatge farà cantonada abans d’entrar a la plaça. No podem perdre ni un segon. Ens obrim pas esquivant punys alçats i alguna pedra perduda que travessa l'aire. El carruatge continua avançant, flanquejat pels soldats de la Guàrdia Nacional. Just quan arribem veig a les altres, creuant corrents el Sena per arribar amb nosaltres. Des d’aquí, tenim una visió clara de la cantonada per on girarà el carro.

Els cavalls reclinen quan passen per davant nostre. Ha arribat el seu moment. Claire, fes-ho. Ara o mai. Una última respiració. Ens mirem. Lamentar-se no és una opció. Claire, fes-ho!

La Place de la Révolution esclata en foc.

Tot crema.

Flames. Crits. Caos.

El carruatge s’atura en sec.

Però...

De dins, no surt Maria Antonieta.

Són soldats.

Dos. Cinc. Deu. Vint.

Tots armats.

Merda.

Ens hem llançat de ple a l’abisme.



26 de Vendémiaire de l'Any II, París. Dos mesos i vint-i-sis dies abans.

Mentre tota l’atenció es concentrava en el bell carruatge que recorria els esvalotats carrers de pedra, un segon més auster s’escolava per l’altra vora del riu. Una distracció, res més que això van necessitar. Vam caure a la seva trampa. A nosaltres no ens van arribar a veure, i vam ser prou ràpides per escapar del rebombori i amagar-nos a una altra cantonada. La Claire no va gaudir del mateix destí.

Just quan ella estava a la gran plaça, llesta per calar-li foc a la guillotina, van sortir tots els guardes cap a ella. Va ser com si sabessin que estaria allà. Es va crear un buit al voltant seu, tan sols ella, una torxa a la seva mà, i guardes al seu perímetre. Vam veure com buscava un flaix d’esperança amb la seva mirada entre la gent, buscant-nos a nosaltres. Potser si hagués corregut, potser si hagués llençat la torxa als guardes i hagués fugit... Però no ho va fer. La va deixar a terra, es va posar les mans al cap, i es va agenollar. Després, res. Només el soroll d’un gallet va fer callar tota la plaça. I una escopetada. La bala li va donar de ple a la cama dreta, les serps entorn seu van començar a proferir crits sords que s’ofegaven entre ells, i les ales de sang no van ser capaces de batre al vol.

El que quedava d’ella es va desplomar mentre les seves mans, tremoloses, buscaven la ferida oberta. Els seus llavis van intentar deixar anar un últim desig, però només el diable va sentir les seves paraules abans que dos soldats la subjectessin i se l’emportessin.

Seguidament, una dona fràgil vestida amb una llarga camisa blanca que li tapava l’esculpit cos va baixar d’un simple carruatge de fusta. Es va apropar a la guillotina. Anava amb cabells massa curts, tapats per una còfia també blanca. No sap com, però sense voler va trepitjar el peu del seu matador. “Pardonnez-moi, monsieur. Je ne l’ai pas fait exprés”, li va dir la dama. Després el coll a la guillotina. Silenci. El matador es va apropar i la va decapitar. La plaça va reviure amb crits i escàndol quan el cap de Maria Antonieta va ser exhibit al públic.

"Vive la République!", s’escoltava amb tambors acompanyant la melodia.

I tant que sí, que visqui aquesta fastigosa república.



28 de Vendémiaire de l'Any II, París. Dos mesos i vint-i-quatre dies abans.

Ensopego. Sis revolucionaris em trepitgen els talons. Intento esmorteir la caiguda amb les mans, però unes altres, dures i implacables, m’atrapen des de les meves ales a escassos centímetres del terra. Una gota de suor es desprèn des del meu front i cau lentament, acariciant-me el nas. Aixeco la vista per descobrir que m’han caçat. Només em queda una oportunitat. No poden caure més Erínies.

Tres. Faig cruixir els dits.

Dos. La serp del meu costat dret s’encongeix, preparant-se per atacar.

Un. Crido quan el rèptil surt disparat, però no arriba al seu destí. Una espasa li talla el cap en dos, i se m’atura el cor.

Zero. Em desperto del somni.

Obro els ulls i l’aire pesa en els meus pulmons. Em trobo dins un llit, a la nostra base. El meu cos sagna suor. Em passo la mà per la cara i em sorprenc quan està completament xopa.

Alço la vista i veig a les altres. Però no són elles, no del tot.

La Madeleine pinta el palau de Versalles, però el llenç sembla més fosc del normal. La Sophie i l’Anne es troben jugant a cartes, però ni somriures ni rialles surten de la seva boca com de costum. I l’Éloïse, immòbil, davant del quadre contemplant a una reina morta amb dos ulls blaus com mars de grandesa infinita.

Em miro i ja no hi tinc serps dibuixant destins a la meva pell, ni ales coronant el meu tors.

Perquè les Erínies hem caigut.



8 de Brumaire de l'Any II, París. Dos mesos i quinze dies abans.

Ja no apareixen bústies per la ciutat, ni ens movem com ho fèiem abans. Ja no tenim esperança, no sabem qui som.

La Madeleine ha deixat de pintar. Ningú juga a res. L’Éloïse només observa un buit profund allà on el troba.

—Marguerite, avui ho farem? —em pregunta l’Éloïse, amb una veu tremolosa que sembla buscar una resposta que ni jo sé.

—Encara no. No estem preparades —i llavors rumio quan serà el moment de tornar. Sense la Claire ja no som res. Però el pla B, per si tot fallava, ens espera amagat darrere el quadre de Maria Antonieta.

Perquè sí, les Erínies tornaran més fortes que mai.

O això ens repetim, per no admetre que potser ja hem mort.



13 de Brumaire de l'Any II, París. Dos mesos i deu dies abans.

Si ens trobem aquí no és per gaudir del seu Reclutament. Encara més, si som és per d’alguna manera donar-li suport. No és una Erínia, però podria haver-ho sigut si hagués volgut. La mà de la Sophie s’entrellaça amb la de la Madeleine, i sento sospirar diversos cops a l’Éloïse i a l’Anne. La poca gent que hi ha, quasi totes seguidores d’ella, Olympe de Gouges, abaixen el cap en un lament.

Tot i la seva lluita per les dones, ha patit el mateix destí que Maria Antonieta i la Claire. Ningú es pot salvar d’aquest malson.

El seu coll comença a plorar sang quan la fulla tira el seu cap al riu carmesí. Les altres que estem a la plaça sagnem llàgrimes càlides.

Nosaltres no cometrem el mateix error que ella, no ens exposarem. Ens amagarem a cada ombra sense deixar-nos veure, empunyant una daga llesta per ser clavada. Prou d’esperar. És hora de dur a terme el pla B.

Rescatarem al nen de la torre. Al Delfí. Al fill de Maria Antonieta.

A Lluís XVII.



15 de Frimaire de l'Any II, París. Un mes i vuit dies abans.

Sembla mentida que fa un mes que preparem el rescat d’un nen tancat en una torre inaccessible i ja estiguem a un mur de separació d’ell. La Madeleine es queda amagada darrere el gros bloc de pedra i jo trec el cap subtilment per avançar. Veig dos guardes d’esquena. Li faig senyes mudes a la meva mentora, i en deu segons tots dos resten morts a terra. Repetim el procés fins a estar davant de la formidable porta negra que separa la cel·la de nosaltres.

Tot sembla massa fàcil. És veritat que la resta de les Erínies es troben formant escàndol a la ciutat per atraure a la major part de la Guàrdia Nacional. Però igualment hi ha tan poca protecció i tan poc moviment a la Torre del Temple que sembla un altre lloc. Només sis guardes s’han interposat entre nosaltres i el nostre objectiu, el nen.

El frec d’un bastó ens fa posar en alerta a ambdues. Un guarda més, no pot ser tan difícil. Esperem que s’apropi cap a nosaltres sense que ens vegi.

Llavors apareix, i em quedo sense paraules.

—T’estava esperant —ens diu una veu que ens arrenca l’alè.