F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

L'última flor de Versalles (43 Escribes)
Maristes Rubí (Rubí)
Inici: Ales de Sang (Rebecca Yarros)
El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.


Capítol 1:  Liberté

23 de Nivôse de l'Any II, París.

Cada cop eren més freqüents els Reclutaments.



Una llàgrima freda lliscava per la meva pell mentre avançava cap a la meva mort. Em sentia nua, com si les gotes d’aigua arrosseguessin els meus últims records, fugint de mi per sobreviure al destí que m’havia condemnat com a traïdora a la revolució. La motxilla de lona que portava a l’esquena estava carregada de sensacions i memòries que ni la mort seria capaç d’arrabassar-me. Quan vaig arribar al final de la rue St. Honoré, vaig deixar la motxilla a terra i vaig començar a pujar les escales de pedra cap a la gran fortalesa de París, el refugi lúgubre de molts durant els darrers mesos, la Place de la Révolution.



Una multitud desmesurada es trobava present, expectant per la gran execució. Al bell mig, el condemnat que em precedia va ser convidat a col·locar el coll sota la gran protagonista, sempre esmolada, perfecta, preparada per coronar-se. Alguns conspiradors miraven la seva última albada, altres perdien la mirada en el buit infinit i jo tancava els ulls perquè sabia que era la següent.



Recordava per què era allà, però no em penedia, potser aquell home sentia el mateix que jo, la mort com una victòria freda. Tothom present sabia que era una Erínia, una ombra ferotge temuda a més no poder. Una dona clandestina fora del seu lloc, descontrolada i lliure.



Un silenci feixuc es va apoderar de la place, i a l’acte, una guillotinada de justícia va partir al noble en dos. Mentre el públic aclamava el cap d’un home que quasi ningú d’ells coneixia, però tots odiaven, un robespierre es va apropar a mi i amb to impassible acompanyat d’una picada d’ullet em va dir que havia arribat la meva hora de morir. Vaig avançar com podia cap al terror de París, conscient que no hi havia marxa enrere.



Finalment, vaig obrir els ulls, sabent que en tancar-los, no s’obririen mai més.





19 de Vendémiaire de l'Any II, París. Tres mesos i tres dies abans.

Si em descuido, sospitaran de mi.



M'endinso pels estrets carrers del meu Faubourg, escrutant cada racó abans de fer el següent pas. Una vaga olor de cafè s’escola pels camins empedrats fins a mi, indicant que cada cop soc més a prop del mercat de Les Halles.

Mentre camino cap al meu destí, m’entretinc escoltant les xafarderies a ple centre de laciutat, cadascuna millor que l'anterior. Cap dona queda embarassada sense que tot el seu voltant ho sàpiga. Durant les darreres setmanes uns nous rumors han estat guanyant protagonisme.



—N’has sentit a parlar de les Erínies? —murmura una botiguera a la seva clienta— Diuen que són dones posseïdes, amb ales de sang i serps ballant al voltant del seu cos.



No haurien agafat gaire importància si no fos pel que les males llengües xiuxiuejaven, que salvaven gent de la guillotina, o com deien elles, dels Reclutaments. Puc afirmar amb tota seguretat que no són dones controlades pel diable, ni molt menys tenen rèptils voltejant el seu cos. El que no puc negar, però, és que porten una ombra de justícia en aquests temps de caos. Encara més, podria dir el seu lema o ubicar la seva base d’operacions on planegen els rescats. Fins i tot, podria admetre que soc una d’elles. Per sort, no estic posseïda per ningú ni tinc serps entorn meu.



Mai una suposició havia enlluernat a tot París. Ja era costum anar cada dilluns a Les Halles per informar-se on estava la bústia de les Erínies. Qualsevol que sabés on estava aquella setmana podia fer arribar un encàrrec per intentar salvar una persona innocent condemnada a la guillotina. Molts no titubegen a l’hora de comunicar-se amb les dones del diable, altres ho feien amb dubtes que es converteixen en desficis coents que els turmentaven.



El mercat ja bull amb l'activitat frenètica del dia. Les olors de pa acabat de fer, formatges madurs i peix fresc s'entrellacen amb el murmuri incessant de les veus. La quantitat de venedors ambulants que intenten fer servir la seva veu per sobre del tumult dels carrers només serveix per fer que l’enrenou general sigui encara més gran i ensordidor.



M’asseguro que ningú m’observa mentre m’apropo a l’amagatall d’aquests dies. Fins que la tinc davant meu. Una bústia de metall lluent amb algunes pinzellades d’ocre cap a les cantonades. A la base, unes serps petrificades semblen serpentejar en un ball etern. La més gran projecta una llengua esculpida que recorre tota la superfície metàl·lica fins a arribar als extrems, on unes ales majestuoses coronen els laterals deixant unes fictícies gotes de sang.



Com cada setmana, obro la bústia, agafo totes les peticions i me les emporto cap a St. Antonie, on es troba la nostra base.



Tot està anant igual de bé que les altres vegades. Sort que formem un equip excepcional, amb plans impecables i un refugi tant secret com inexpugnable. Només em turmenta un pensament intrusiu que assalta la meva ment. Una sensació que mai havia experimentat. Sento com si algú m’estigués observant des de la multitud.



Arrenco a córrer sense mirar enrere, per por que el dubte m'immobilitzi i ja sigui massa tard per reaccionar.





23 de Vendémiaire de l'Any II, París. Dos mesos i vint-i-nou dies abans.

En dos dies morirà Maria Antonieta, i hem decidit salvar-la.



Cap vegada ens hem endinsat en un pla tan complicat. Sabem que rescatar-la és el camí directe cap a la mort, si ens descobreixen no hi haurà salvació, ni per ella, ni per nosaltres. Ens convertiríem en traïdores d’allò que tant temps portem construint, la salvació d’una revolució desbocada.



—Què fem amb les altres dues peticions que hem rebut, Marguerite? —em pregunta amb cara d’angoixa Éloïse, la meva millor amiga dins el club.



—Em sap greu, però el destí d’aquelles persones ja no és a les nostres mans.



És cert. Tot i els nostres esforços per salvar tantes persones com sigui possible, moltes ja han mort i moltes altres moriran.



Claire, líder del club i cervell darrere de totes les operacions, camina de pressa cap a nosaltres, amb la mirada carregada d’urgència.



—Necessitem recursos, gent, diners, qualsevol cosa! Sense això, aquest pla no passarà de ser un suïcidi col·lectiu —diu, amb el seu to imponent que fa callar tothom al seu voltant.



Sé que té raó. Totes les que hi som presents sabem que no li falten arguments per deixar el pla enrere. Estem arribant a l’abast del nostre potencial, i jo mateixa començo a dubtar de la viabilitat d’aquesta missió. Tanmateix, no puc evitar pensar en el que em va dir la Madeleine, la meva mentora, fa només unes hores mentre pintava un dels seus quadres a una cantonada de la sala: "No es tracta d’ella. Es tracta del que la seva mort significarà per França”. Sovint discutim, suposo perquè ella sempre ha fet tot el possible per intentar substituir el rol d’una mare morta, i això ha suposat una barrera entre nosaltres, sentir-me fora de lloc constantment. Aquest cop, però, ens hem posat d’acord en recolzar el rescat de la reina.



Del que no queden dubtes és que ni els testimonis falsos ni els suborns seran suficients per salvar Maria Antonieta del seu Reclutament. El recompte de persones que hem salvat és gegant, però això és diferent. Si volem evitar que es decapiti un altre cap reial només ens queda una opció, traçar el pla mai dissenyat, dur-ho a terme de la manera més perfecta i no dubtar per res ni per ningú.



Cal posar-se mans a l’obra.





24 de Vendémiaire de l'Any II, París. Dos mesos i vint-i-vuit dies abans.

El cel negre de París començava a despertar-se mentre travessava el cor de la ciutat per aconseguir el mapa ara estès a la taula del centre d’operacions. M’havia aixecat d’hora, perquè ningú fes preguntes no desitjades.



Només algunes serventes de rics i algunes altres dones treballadores feien cua a les fleques que obririen mitja hora després. La resta de la ciutat començava a preparar-se per a una jornada de treball d’una quinzena d’hores per guanyar unes lliures miserables les quals se n'anaven quasi totes en pa.



Vaig intentar recordar tots els consells de la Sophie, la nostra mestra d’espies, per evitar ser vista. Mentre jo estava a la recerca del mapa, la Claire estava planificant el rescat.



Ja darrere del Jardin des Tulleries on l’olor d'orina i femta eren protagonistes, vaig començar a buscar a en Bertrand, que m’havia d’entregar un enviament de la impremta. M’estava esperant baldat just allà amb el paquet embolicat en tela basta. Era el mapa de la nostra ciutat, detallat al màxim. Ara, aquest acaparava tota la nostra atenció. Si bé era un plànol molt complet on es podien veure exactament tots els carrerons, no era gens fàcil de llegir.



Ja amb ell a les mans, vaig continuar caminant de tornada fins a veure aquell espanyol. Me l’havia creuat un parell de vegades, malgrat això, mai no havia gosat dir-li res. Habitualment, em quedava escoltant les seves melodies des de la llunyania, però aquell cop vaig ser més atrevida i em vaig asseure al banc davant d’ell. Estava cantant "Ah! ça ira", una cançó popular que havia escoltat molts cops, i encara així, em va aconseguir captivar amb el seu accent inusual.



­­­­—No acostumo a tenir públic a aquestes hores —va dir sense deixar de tocar el llaüt.



En aquell instant em vaig adonar que m’havia quedat atònita, i sense pensar-ho, vaig passar la mà pel clotet de la barbeta, un tic nerviós que tinc des de petita.



—Jo no acostumo a trobar-me amb músics ambulants que no demanen monedes —vaig contestar-li amb to burleta.



—No en necessito —em va replicar amb un murmuri—, sembla que ets tu qui necessita quelcom. Potser... una cita amb mi? —es va passar la mà pels cabells, em va mirar fixament amb els seus ulls ametllats i em va fer un mig somriure, una mica tímid.



Em va sortir una petita rialla, mai ningú havia tingut una forma tan descarada de demanar-me sortir.



—Què et fa pensar que voldria sortir amb tu? —li vaig dir, seguint-li el joc.



—I qui no voldria sortir amb mi? —va afegir amb un altre somriure més atrevit.



Tot i que l’oferta era molt temptadora, no deixava de ser un paio que acabava de conèixer, i no estava segura que a la Madeleine li fes gaire gràcia.



—Llavors ens trobarem de nou, mademoiselle.



Sense respondre-li aquesta vegada, vaig refer el camí incapaç de tornar-li la mirada una última vegada. I per primer cop en anys, em vaig sentir més exposada que mai.



En aquests moments estic asseguda a una cadira que s’aguanta déu sap com, escoltant el pla dissenyat per la Claire i observant les cares de por —o fascinació, qui sap— de l’Éloïse i la meva mentora. Suposo que la nostra líder no hi haurà deixat ni el mínim marge d’error mentre dibuixa l’estratègia amb una precisió que només ella domina.



Però jo no hi soc del tot. Els meus pensaments ballen, atrapats entre el so de les cordes d’un llaüt i la veu d’un cantant que no demana monedes.



—Ho heu entès totes? —La líder ens mira fixament, una per una.— Dormiu bé, demà actuem.
 
43 Escribes | Inici: Ales de Sang
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]