La Marta estava asseguda davant de la psiquiatra, amb el diari sobre la falda mentre picava amb el peu a terra, a causa dels seus nervis.

— Marta —va dir la psiquiatra amb suavitat—. No es tracta de tornar a ser qui eres. Això és impossible. Es tracta de recuperar la part de tu que vas deixar enrere. La part que somiava, que confiava, que brillava per si sola. La nena que vas ser segueix dins teu. Només has d’escoltar-la.

La Marta va aixecar la mirada. La idea li va semblar tan simple i, alhora, tan difícil. Recuperar la nena que havia estat. Però... com es fa això?

Dies enrere quan es va estirar al llit i va obrir el diari vell. Ja havia començat a reconèixer-se una mica més entre aquelles pàgines. Rellegint els seus somnis de la infància, la Marta va sentir com si una part d’ella s'hagués començat a despertar. Però encara no n'hi havia prou. Necessitava més. Més records.

Va començar a buscar. Va obrir calaixos, va remenar capses velles de cartó amagades a l'armari, va apartar piles de roba vella. Fins que la va trobar. Una càmera de vídeo petita, de les que els seus pares feien servir per gravar aniversaris, vacances i moments especials. Estava plena de pols, però encara funcionava. La Marta es va asseure a terra, amb el cor bategant-li fort al pit, i la va engegar.

El primer vídeo va començar amb una imatge moguda de la seva mare rient.

— Estàs gravant? —deia la veu de la seva mare.

I després va aparèixer ella. Petita, amb els cabells recollits en dues cues despentinades i un vestit rosa ple de taques de pintura.

— Mira, mama! —cridava la Marta, ensenyant un dibuix de núvols de colors—. Aquest és el meu futur treball! Quan sigui gran, vendré núvols de colors!

La Marta, observant la càmera se li va escapar un petit riure. Venedora de núvols. Encara li semblava una idea preciosa. El vídeo continuava, amb una imatge on la Marta apareixia davant de la càmera quasi sense dents, recorda aquella època un la Marta anava a dormir esperant que passessin els angelets.

— Marta, què vols ser de gran? —preguntava la veu del seu pare.

— Vull ser de tot! Vull ser aventurera, escriptora i pastissera... i astronauta, i venedora de núvols... i... i... feliç!

La Marta va posar pausa al vídeo, amb els ulls plorosos. Quan havia deixat de voler ser feliç?

Va continuar mirant vídeos: aniversaris amb els amics, vacances a la platja, tardes jugant amb el seu os de peluix, muntat a cavall, la seva àvia ensenyant-li a fer galetes mentre la Marta es llepava els dits plens de xocolata. Es va veure ballant al mig del menjador, cantant cançons inventades amb un raspall de cabells a la mà com si fos un micròfon.

Però el que més la va marcar, va ser una gravació a la platja. La Marta, d’uns cinc anys, corria per la sorra, amb els peus enfonsant-se a cada pas, cridant de felicitat. El seu pare la perseguia amb la càmera mentre ella es girava, amb els cabells mullats i els ulls plens de llum.

— No t'aturis, Marta! —cridava el seu pare rient—. No miris enrere!

I la Marta, entre rialles, va respondre:

— Si caic, m’aixeco! —i va seguir corrent.

La Marta adulta va posar pausa i es va tapar la cara amb les mans. Però aquesta vegada no estava trista. Aquells records no li feien mal, al contrari. La feien sentir viva. La feien sentir com si estigués recuperant alguna cosa essencial que havia perdut pel camí.

Va agafar el diari vell i el va obrir per la pàgina de la llista de coses a fer abans de morir. Va agafar un bolígraf i, sota de "tornar a ser jo", va escriure: Cantar una cançó com si ningú m’estigués mirant, somriure més, córrer sense mirar enrere i recuperar la creativitat.

Perquè potser no es tractava de tornar a ser una nena. Potser es tractava de recordar com era veure el món amb els ulls d’una nena. Amb aquella barreja innocència i felicitat. Sense por de caure ni preocupacions.

Aquella nit, abans d’adormir-se, la Marta va sentir que una altra part d'ella s’estava recuperant. Que, a poc a poc, estava reconstruint-se. I, per primera vegada en molt de temps, va somriure i va sentir de veritat amb el cor. Tal com ho solia fer la Marta de feia uns anys.