Aquestes paraules se li van clavar al cor com una espasa.

一Ho sé 一va respondre amb un fil de veu mentre es mirava les cames com si volgués desaparèixer一. No sabia si… era capaç

Tota nerviosa va començar a enroscar-se els cabells als dits, un tic que tenia des de ben petita i que sempre li havia servit per distreure’s, o almenys per calmar-se una mica. Però aquest cop ni això no funcionava.



La psiquiatra va assentir amb un gest subtil i va deixar un moment de silenci deixant que l’eco de les paraules de la Marta ressonés dins seu abans de parlar de nou.



一Però, tot i això, has vingut 一va dir la psiquiatra amb un to neutre gairebé consolador.

一És que si li dic la veritat, ja no sé què més fer. Cada dia és pitjor que l’anterior 一va respondre amb una veu tremolosa.



La psiquiatra la mirava amb aprovació, però no deia res. I sembla que això va ser la clau per trencar el gel fred del cor de la Marta. Se sentia segura per a deixar-se ajudar i per explicar el que sentia sense excuses o justificacions

一Sento com si la vida fos una motxilla que vaig arrossegant, i que cada dia pesa més. I també s’hi suma el meu cap, que no para de donar voltes a les coses: pensaments, records... I fins i tot, imatges i veus que no sé ni d’on surten.



Va fer una pausa, espantada per la sinceritat amb què havia parlat mentre la doctora, escrivia les seves notes a la llibreta, cosa que feien repensar-li a la Marta si era massa “rara”.



一Sabries dir-me què et diuen aquestes veus o te'n recordes d’alguna imatge? - va suggerir la doctora.

Aquesta pregunta, tot i ser feta amb tranquil·litat i cura, va convertir la sala, que fins ara havia semblat tranquil·la i acollidora amb la seva llum tènue i les espelmes repartides per les prestatgeries, en un espai angoixós. La Marta va sentir que l’aire es feia dens i que la gola se li tancava.



一Bé… —va esbufegar tota tremolant, pensant en la raó一. Normalment, és una veu que em qüestiona o simplement imatges que em fan memòria de records que m’agradaria esborrar-los per sempre.



一T’entenc, em podries dir algunes paraules o imatges que t’apareixen?

一Sí… algunes frases recurrents com: “No serveixes per a res” o “Tothom està millor sense tu.”

Això va fer bategar el cor de la noia a tota velocitat esperant una resposta.



一I quan surten aquests records o aquestes veus, què sents? Com reaccionen el teu cos i la teva ment?

一És com si... com si m’ofegués. No puc pensar en res més. És com si el món es tanqués al meu voltant

一Et comprenc, això per què estàs passant no és gens fàcil, però per ara, ja has fet un primer pas molt important, has començat a posar paraules a tot això. Enhorabona per la teva valentia.



La Marta no va dir res, però alguna cosa dins seu es va moure. No era alleujament, però s’hi acostava una mica. No obstant això, de sobte, la psiquiatra va dir:

一Això no s’acaba aquí, ens falta molt camí per fer juntes.



La Marta va assentir, encara amb la mirada clavada a les mans. Havia escoltat aquelles últimes paraules amb una barreja d’esperança i incredulitat. "Ens falta molt camí per fer juntes." Aquella frase feia mal i reconfortava alhora. Per primera vegada en molt de temps, la Marta no se sentia completament sola amb el seu dolor.



Després d’un moment de silenci, la psiquiatra va tancar la llibreta i va fer-li una proposta:

一Marta, m’agradaria proposar-te una cosa. Sé que pot semblar difícil, però crec que et podria ajudar molt. Què et semblaria escriure? Anar posant en paraules tot el que sents, tot el que et passa pel cap? No ho has de compartir amb ningú si no vols, però seria una manera de treure una mica de pes d’aquesta motxilla.



La Marta es va quedar pensativa. Escriure? Feia anys que no ho feia. Quan era adolescent, abans que el dolor comencés, solia escriure en un diari personal. Però havia deixat de fer-ho quan ja li costava més entendre el que li passava.

一No ho sé… 一va murmurar一. No sé si seria capaç.



La psiquiatra va deixar anar un lleu somriure.



No has de fer-ho perfecte. Només escriu. El que surti. I si no surt res, no passa res. Però de vegades, quan ho posem per escrit, les coses comencen a tenir una mica més de sentit.



La Marta no va respondre, però aquella nit, de tornada a casa, es va trobar davant d’un full en blanc. I, sense saber gairebé per què, va començar a escriure. Al principi, eren només frases curtes, pensaments inconnexos: “No puc més. No entenc res. Per què em passa això?” Però, a poc a poc, les paraules van començar a fluir. Va escriure sobre les veus, sobre els records que la perseguien, sobre la motxilla invisible que no podia deixar anar.



L’endemà, durant la sessió amb la psiquiatra, la Marta va decidir portar-li el paper. Li va tremolar la mà quan va fer el gest de donar-li.



La doctora el va agafar amb cura, com si fos un tresor. Va llegir les primeres línies en silenci i després va aixecar la mirada cap a la Marta.



一És un bon començament 一va dir orgullosa一. Continua així, no deixis l'hàbit, fes-me cas.



Un vespre, mentre escrivia un altre fragment en el que s’havia convertit en un diari, una nova idea va començar a gestar-se al seu cap: “I si tot aquest dolor té un origen? Un moment que ho va desencadenar tot? I si no recordo bé el que va passar?”.



Aquest pensament la va inquietar tant que va deixar d’escriure. Va mirar la seva habitació, l’espai on havia passat tantes hores amb els seus propis pensaments. Va sentir una necessitat d’aixecar-se, de buscar. Va obrir calaixos i capses antigues, buscant… què? No ho sabia exactament. Però tenia la sensació que alguna cosa important havia quedat enterrada entre els seus records i era el punt de partida de tot el que li estava passant.



En una capsa al fons de l’armari, va trobar una petita llibreta d’espiral amb la coberta desgastada, on hi ha paraules escrites per una versió d’ella mateixa que gairebé no reconeixia. Però entre aquelles línies hi havia pistes, parts d’una història que potser era la clau per entendre el seu dolor.