La Marta va sostenir la llibreta vella entre les mans. Feia anys que no la veia i el simple tacte de la coberta desgastada li despertava una estranya nostàlgia. Quan la va obrir, l’olor de paper vell i grogós la va envoltar. Les primeres pàgines eren caòtiques, plenes de gargots, frases a mig escriure i dibuixos. Però a mesura que avançava, es va començar a reconèixer.

Quan sigui gran, vull ser moltes coses. No entenc per què la gent ha de triar-ne només una. Jo vull ser escriptora, aventurera i potser també investigadora de misteris. O florista. O venedora de núvols, si això existeix.

La Marta va somriure amb tendresa, venedora de núvols, quina idea més bonica. Sempre havia tingut aquesta manera de veure el món, de convertir en possible qualsevol cosa que li passés pel cap. On havia anat a parar aquesta creativitat? Quan havia deixat de somiar així?

Va continuar passant les pàgines i va trobar una llista escrita amb la seva lletra arrodonida:

Les meves coses preferides: l’olor de la pluja, els cavalls (sobretot el meu), creure’m una estrella de rock, fer bombolles de sabó, el dia de Nadal anar a despertar la meva família per obrir els regals, riure fins que em faci mal la panxa…

Va sentir una punxada al pit plena de nostàlgia. Com podia gaudir de cada petit instant? Quant temps fa que no gaudeix d’aquestes coses?

Va seguir llegint i va trobar un record de la infància que li va arrencar un somriure.

Avui ha estat el millor dia de la meva vida. He anat a casa l’àvia a dinar i després hem fet magdalenes, ens han quedat boníssimes! Però el millor ha estat quan les hem deixat provar al papa i la mama, els hi han encantat! M’han dit que m’hi podria dedicar, i si soc pastissera de gran?

La Marta va tancar els ulls i es va veure a si mateixa i l’àvia en aquella casa gran i plena de llum, fent magdalenes o jugant a què ella era la professora i l’àvia l’alumna.

Va passar unes quantes pàgines més, aquí ja era més gran, tenia deu anys. I per fi, els pares li havien deixat fer la seva festa d’aniversari sola amb els seus amics.

Avui és el meu aniversari i per celebrar-ho, els meus amics han vingut a casa, per a berenar hem menjat uns pastissets boníssims que ens ha fet l’àvia i després… m’han fet una sorpresa! M’han regalat aquells patins rosa que feia tant temps que esperava. No podia ser millor el dia del meu aniversari! Tinc clar que seran per sempre els meus amics, i fins i tot, hem planejat que els nostres fills siguin amics entre ells durant tota la vida!

La veritat, molts amics d’aquella famosa festa d’aniversari ja no ho eren, sigui per problemes, perquè els seus camins s’havien separat o simplement perquè ja no tenien la mateixa complicitat que abans.

Un any després, va agafar el seu primer avió, un somni que semblava que no arribaria mai.

Avui he agafat un avió! He estat al costat dels núvols, cosa que de petita hagués fet el possible per a complir-ho. La veritat que l’enlairament m’ha fet una mica de por, però els pares m’han sabut tranquil·litzar i hem pensat que això no és res si volem anar algun dia a la Lluna!

Quan havia deixat de somiar tant i no construir-se barreres? La Marta a mesura que llegia se n'adonava i anava deixant caure alguna llàgrima sobre aquells fulls que semblaven escrits per una altra persona. Però la seva verdadera pregunta era: com torno a ser realment jo? Com deixo de banda aquesta foscor i torna a ser la verdadera Marta que brillava per si sola?

Sense pensar-ho va agafar les seves coses i el diari, i va anar directa cap a la consulta de la doctora, però primer, havia de fer una cosa. Al final del diari tenia una llista anomenada: “Coses a fer abans de morir” on hi havia coses com: anar a Nova York, fer surf, veure aurores boreals, llegir-me 10.000 llibres… De cop va agafar un boli i va escriure: “tornar a ser jo”. Va deixar anar un petit somriure amb un sentiment de petita esperança, va tancar el diari, se’l va guardar en una bossa de roba feta per ella i la seva àvia, que va quedar amagada al fons de l’armari, i es va dirigir a veure la psiquiatra. Havia trobat l'inici del fil que acabaria amb la reconstrucció d’ella mateixa? Però ara què? Com continuava amb aquest procés?