CAPÍTOL 3: EL VERTADER TRESOR



En aquell moment no era capaç d’entendre res. Per què estava el pare de Pau a l’hotel? De què coneixia als mercenaris? Per què tenia a la mà el nostre diari?



Tot això podria esbrinar-ho més tard, ara el més important era evitar que Pau fora descobert per aquella gent. De sobte una idea va recórrer el meu cap, era arriscada però podia funcionar si volia salvar el meu company. Ràpidament vaig aprofitar el pas d’un home també allotjat a l’hotel i sense previ avís vaig agafar el seu barret, (no semblava necessitar el barret més que jo), amb rapidesa vaig baixar les escales fins arribar a la planta baixa i estar a recepció on Pau i jo havíem quedat per sopar. Amb la mirada vaig buscar el meu amic fins trobar-lo assegut en una butaca propera al pati.



Sigil·losament em vaig apropar fins a ell i el vaig agafar amb totes les meves forces per portar-lo a l’habitació i contar-li el que havia descobert. Amb tot tipus de detalls li vaig parlar del que havia vist al pati i Pau va semblar no sorprendre’s massa. A continuació va dir:

• -No entenc per què vaig confiar en ell, el meu pare sempre ha tingut deliri pels tresors i és capaç de fer qualsevol cosa per ells.

• -Tu no ets culpable d’això. - vaig esmentar jo amb un to delicat a la meva veu.

No vam perdre ni un segon més i vam aprofitar per arreplegar-ho tot i marxar-nos de l’hotel. Jo ja estava pujant al cotxe que em vaig assabentar que Pau estava tardant massa en eixir del balneari, vaig baixar del vehicle i vaig veure al pare de Pau i a d’ell parlant acaloradament, pareixia inclús que estaven discutint. Van passar uns quants minuts fins que van acabar la conversa però en va sorprendre molt el que va passar a continuació: son pare va intentar clavar-li un ganivet al braç. Per sort Pau el va evitar a temps.



Tot seguit em vaig dirigir corrent al cotxe, Pau va pujar rere de mi, aparentment tot semblava estar bé. Però al fixar-me en el seu braç, em vaig adonar que estava sagnant, no tenia el ganivet clavat però li havia rossat i emanava una gran quantitat de sang. Com anava a conduir i el més important, anava a poder seguir sense la cura d’un metge?



Pau em va demanar que fora jo qui agafara el cotxe; tenint en compte que es tractava d’un cotxe amb marxes va ser tot un miracle que jo fora capaç de portar-lo. Gràcies a les indicacions de Pau vam arribar a una casa abandonada on ningú ens podia trobar.



Una vegada dins, Pau va seure en una cadira, semblava esgotat i vaig sospitar que el motiu era la constant pèrdua de sang. Ell, preocupat, em va demanar aigua i li vaig donar fins a l’última gota que tenia. Vaig cercar a l’interior de la meva motxilla i vaig trobar una farmaciola, amb una agulla i unes venes, em vaig arriscar a tancar-li la ferida, tot i que era un gran risc Pau i jo vam sortir victoriosos de la batalla i amb el pas de les hores es va recuperar.



Al dia següent, després d’haver dormit i desdejunat les últimes provisions van analitzar la situació, amb els mercenaris per la zona l’única opció que ens quedava era anar a la recerca del tresor. Abans d’endinsar-nos a la selva i emprendre el camí havíem de recuperar provisions i estar preparats.



Vam caminar fins arribar a la tenda d’alimentació i després d’haver comprat aigua i menjar per poder sobreviure uns dies vam tornar cap a casa, em vaig sorprendre molt al vere entrar aquella misteriosa dona, la mercenària, però de seguida vaig pensar que ens havien localitzar gràcies al nostre cotxe i al pare de Pau que va ser l’últim que va veure el vehicle. Sense cotxe u amb el nostre refugi descobert no teníem res que fer, l’aventura semblava haver acabat.

• -Irene, tinc una idea. - va esmentar Pau.

• -Endavant. - vaig respondre jo.

Amb la mà de Pau espentant-me les espatlles vam arribar a la parada d’autobús, de seguida vaig comprendre el que pretenia. Tot i que em costava reconèixer-ho Pau tenia molt bones idees i semblava conèixer molt bé la cultura.



Una vegada vam pujar a l’autobús em va quedar clar que el pla de Pau havia sigut magnífic, inclús quan vam passar just per davant d’on estaven els mercenaris vam passar desapercebuts entre la multitud de passatgers. En aquell moment em preocupava quina era la nostra parada, havíem d’aconseguir un vaixell si volíem recórrer part del nostre camí el més ràpid possible.



Quan per fi vam baixar del transport públic ens vam dirigir al port més proper i vam contractar un recorregut riu amunt amb un guia. Ens vam trobar amb un vaixell xicotet amb el qual ens vam haver de conformar ja que no teníem una altra oportunirar i tant Pau com jo necessitàvem arribar al fons d’aquell assumpte.



El guia s’anomenava Manu, era molt divertit i ens va fer sentir com a casa, les hores van transcórrer amb normalitat i la nit va resultar molt tranquil·la. Tot pareixia anar bé fins que les coses es van complicar. Una vegada Pau i jo ens vam asseure per poder disfrutar del paisatge, anava a preguntar-li per la xerrada amb son pare de la qual encara no havia esmentat res quan de sobte es va sentir un dipar. Jo no estava ferida i Pau tampoc però quan ens vam fixar en el nostre guia ens vam adonar que havia mort.



El meu company i jo ens vam espantar no sols per la mort de Manu, també amb la rapidesa amb la que ens havien trobat i en especial perquè el vaixell anava a la deriva en aquell moment i ens anàvem a xocar contra unes roques. Pau sense pensar-ho ni un segon va saltar a l’aigua i seguidament em va animar a mí. En el moment més oportú vaig saltar a l’aigua i vaig aconseguir nadar fins a la vorera del riu.



Estava molt espantada i ara l’únic que ens quedava per fer era endinsar-nos dins la selva i seguir el nostre camí a peu tot i el risc que corríem de ser descoberts pels mercenaris. Per fi em vaig arriscar a preguntar-li a Pau pel que havia parlat amb son pare quan vam estar a l’hotel, encara no m’havia dit res i estava molt intrigada.

Pau em va dir que son pare col·laborava amb els mercenaris per trobar el tresor, sempre havia anat rere el misteri de la ciutat de “El Daurat” i quan va tenir una oportunitat la va acceptar. Això no li donava el dret d’enfrontar-se amb el seu fill però el meu amic ja estava acostumat a aquells drames.



La nit va arribar de seguida i van haver de parar per descansar, ens vam menjar uns entrepans i van encendre una foguera per a evitar ser devorats per algun animal salvatge. Abans de dormir vam planificar què anàvem a fer el següent dia, el millor era seguir el camí del riu fins arribar a la localització assenyalada al mapa, amb prou sort arribaríem abans que els nostres enemics.



La claror del dia ens va indicar que podíem prosseguir amb el nostre camí, vam arribar al nostre destí, no hi havia cap indici d’haver sigut descobert per algú així que vam continuar, es tractava d’una ruta envoltadad de diverses pedres. Quan vam arribar al final ens vam trobar amb una espècie de mur on hi havia una ranura amb forma de llibre; estava clar, allí encaixava el diari que temps enrere havíem trobat.



De sobte una veu familiar es va sentir a les nostres espatlles, era Charles i aquella dona misteriosa que l'acompanyava el dia de l’hotel, tot seguit ens va preguntar si trobàvem a faltar alguna cosa, tots dos sabíem el que era. Ens van obligar a apartar-nos, no vam poder fer res més que limitar-nos a això i quan van encaixar el diari es va obrir una porta. Per fi vam trobar el tresor, Charles i la mercenària van entrar però un crit de frustració es va escoltar. Pau i jo vam vam entrar i ens vam trobar amb una espècie de tomba on jeia el cos d’una dona amb una polsera d’or.



Els mercenaris ens van preguntar, pensaven que érem uns mentiders però nosaltres no havíem fet res, la dona es va treure una arma de la butxaca i va apuntar a Pau amb ella, si no dèiem res anava a disparar, jo vaig insistir però ella no em va creure i va disparar. Tot semblava estar perdut; el tresor, el meu amic, inclús la meva pròpia vida però de sobte Charles va espentar a Pau cap a mí i va ser ell qui va rebre el dispar.



Uns quants mesos van passar fins que ho vam aclarir tot, Pau i jo havíem aconseguit descobrir el misteri del tresor i la polsera. Aquella polsera era “El Daurat”, el vertader tresor era la família i no una ciutat d’or perquè el més important no era el material i ara segueix tot igual. Des d’aquell descobriment Pau i jo vam seguir en contacte i treballant tots dos junts.



Havíem perdut moltes coses en aquell viatge però també n’havíem guanyat moltes de bones i de segur que encara ens esperen moltes aventures per viure.