Després d’aquesta curta conversació que vaig utilizar per posar-me al corrent de tot, el pare de Pau va seure amb nosaletres i atentament va escoltar allò que li havíem de dir. Va quedar sorprès al principi però després es va reconèixer a ell mateix en la figura del seu fill, supose que les arrels sempre acaben eixint i Pau es pareixia més al seu pare del que hi pensava.
Charles que aixina s’anomenva el noste nou aliat ens va assegurar que podia traduir aquells signes i per sort així va ser, en menys d’una hora vam tenir la resposta a tots els nostres dubtes encara que no va ser l’esperada. Segons Charles aquells símbols no eren lletres, eren números, Pau i jo ens vam quedar en blanc davant d’aquell descobriment. Vam intentar ser resolutius i buscar alguna explicació lògica a tot allò, per la falta d’idees vam decidir descansar i fer un xicotet paró en tot allò del tresor.
El mercenari va prometre no tornar a seguir-nos i quan per fi es va marxar vam aprofitar per eixir del local i caminar en direcció contrària. Jo estava prou atemorida, no comprenia què era el que acabava de passar i Pau seguia sense donar cap explicació fins que vam arribar de nou a la casa de la seva tia i es va dignar a parlar per fi.
- Es pot saber què acabe de passar! - vaig cridar enfadada.
- Tranquil·la Irene, creus que li haguera donat el diari sense tindre un pla? - va dir ell molt tranquil.
Al dia següent vam respirar amb més tranquil·litat per l’absència garantida dels nostres perseguidors i també amb l’emoció de seguir amb la nostra aventura. Pau i jo vam decidir que havíem de preparar el nostre viatge a Colòmbia detingudament, de manera que ell es va marxar cap a la universitat per replegar uns llibres de la seva tia Leslie que prodrien ser-nos útils al nostre viatge, mentrestant jo vaig reservar uns bitllets d’avió amb destinació a Bogotá; l’aeroport de la capital era el més proper al nostre destí encara que hauríem de recórrer tres hores en cotxe per arribar.
Passada una mig hora Pau i jo ens vam reunir a l’entrada de l’aeroport de Glasgow, el nostre vol era imminent i arribava l’hora de dir-li adeu a aquella preciosa ciutat que tants moments ens havia regalat, alguns havien sigut complicats però altres havien valgut la pena. Segura de que tornaria a visitar Glasgow algun dia vam entrar a l’aeroport per agafar el vol. Era arriscat viatjar a Sud Amèrica sense estar segurs de que anavem a trobar però no hi podíem perdre res per intentar-ho a estes altures.
Segons el llibre la ciutat de “El Daurat” havia estat habitada per una de les primeres civilitzacions colombianes que havien perdurat segles en el seu amagatall fins que els colonitzadors hi van arribar a aquestes terres i es van apropiar d’elles. El llibre no explica res més pero sí diu que dins la ciutat hi havia un tresor encara més gran que el propi lloc, una figura recoberta d’or amb forma de jaguar que havia sigut una divinitat molt important de l’època i que no havia sigut trobada fins al moment.
Després de comprovar que aquella llegenda es confirmava en diverses pàgines d'arqueologia vaig aprofitar per dir-li-hou a Pau; ell es va alegrar davant la possibilitat de trobar un tresor encara més gran; si per algun motiu estàvem en mig de la selva colombiana de camí a un poble perdut no era per ambició, més bé era per passió a l’arqueologia, tots dos volíem afavorir la cultura amb el nostre descobriment.
Passat el migdia per fi vam arribar al nostre destí, San José de Guaviare, aquell poble tot i ser xicotet era més gran que l’anterior i pareixia ser més turístic, hi havia uns quants guies turístics pel centre del poble i gent vestida amb roba de senderisme, si per nosaltres haguera sigut ja hauríem partit cap a la selva però primer de tot havíem de trobar un hotel per poder passar la nit, ja era de vesprada i haguera estat una tonteria endinsar-nos pel paratge.
Finalment vam aconseguir el nostre objectiu i vam trobar una espècie de balneari on allotjar-nos, vam pujar a les nostres respectives habitacions i vam quedar a recepció per anar a sopar passada una hora. No tenia més roba que la que duia ficada però vaig agrair poder donar-me una dutxa en condicions, vaig eixir de l’habitació amb decisió de baixar a sopar però a través de la finestra que hi donava al pati de l’hotel vaig divisar a un home familiar, era el mercenari que tenia el nostre diari, anava amb una dona i amb un home que coneixia perfectament, era Charles, el pare de Pau.
