INICI



No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



CAPÍTOL 1: EL DIARI



Tot va començar quan vaig decidir tornar a Londres després de passar uns quants mesos en una expedició arqueològica a Grècia. Vaig comprar una petita casa a Chelsea i em vaig proposar reformar-la del tot. Res em va sorprendre més que trobar un diari antic a l'interior de la paret que vaig acabar abandonant en un calaix del meu escriptori fins que un dia a la televisió vaig veure un documental sobre la llegenda de “El Daurat”, una ciutat mítica de la qual es deia que estava plena de fabuloses riqueses.



No va ser passats uns dies quan em vaig adonar que el diari que vaig trobar contenia al seu interior un mapa similar al que havia vist al documental sobre la llegenda de “El Daurat”. Vaig passar uns dies investigant i vaig decidir cridar a Pau, tots dos vam estudiar arqueologia a la Universitat de Glasgow i pel que tenia entès ell s'havia especialitzat en la història de Colòmbia, on segons els rumors es podria localitzar el tresor. Podria ser-me útil si volia esbrinar més sobre aquell misteri que aquells dies em rondava tant pel cap.



Quan per fi vaig aconseguir contactar amb el meu vell company, vaig descobrir que ell també era a la ciutat de Londres pel que podríem veure'ns com més prompte millor per parlar sobre el tema. Durant els últims dies em sentia observada i començava a sospitar que la meua sensació mantenia alguna relació amb aquell misteriós diari que vaig trobar a la meua nova casa.



Aquell dia vaig sortir amb antelació per poder arribar amb temps a Hyde Park, la ubicació que havíem acordat el meu company i jo per veure’ns. Al principi vaig dubtar que anara a venir, estava tardant massa a aparèixer i quan estava a punt d'anar-me'n vaig sentir una veu masculina que pronunciava el meu nom al lluny "Irene!". En adonar-me'n i veure que efectivament era Pau, vaig tornar al banc i em vaig asseure de nou gaudint de les vistes del Serpentine, el llac ple de cignes que tenia davant dels meus ulls.



Pau, més alt del que recordava, vestia un trage gris que a qualsevol li hauria fet pensar que es tractava d'un executiu d'una oficina de la ciutat però el cert és que no, ara, segons m'havia comentat, treballava al Museu d'Història Natural de la ciutat i havia estat immers tota la matinada en una reunió. Després de posar-nos una mica al dia i compartir les experiències viscudes en les múltiples expedicions i descobriments que tots dos havíem presenciat, vaig decidir comentar-li el tema del mapa i “El Daurat”. Ell va quedar fascinat alhora que sorprès i em va demanar uns dies per investigar aquell document que tant em portava a mi de cap.



Pau ja havia marxat i jo havia decidit fer una volta per les botigues de la ciutat fins que em vaig adonar que algú m'estava seguint tota l'estona i això no eren imaginacions meues. Es tractava d'un home alt que vestia completament de negre, podia resultar desapercebut per a la gent però no per a mi. Fins i tot accelerant els meus passos no aconseguia alliberar-me'n i l'únic que vaig pensar va ser tornar a casa i preparar una bossa amb roba, el meu passaport i el diari que vaig trobar per marxar. Estava a punt d'anar-me'n quan algú va cridar al timbre amb insistència, jo espantada vaig retrocedir i em vaig tancar a la meva habitació, algú havia obert la porta de casa i es dirigia cap a mi amb passos ferms, en aquell moment només vaig pensar a obrir la finestra i saltar des d'un primer pis al carrer, per sort vaig aterrar sobre unes bosses d'escombraries que van aconseguir esmorteir la caiguda.



Vaig tirar a córrer el més ràpid que vaig poder sense ser vista i em vaig dirigir cap al centre de la ciutat per llogar una xicoteta habitació en un hotel que m'ajudaria a passar desapercebuda. El primer que vaig fer va ser cridar a Pau, no tenia ningú més en qui poguera confiar així que li vaig advertir del perill que corria i li vaig indicar on era perquè ell poguera venir.



Passats quinze minuts algú va cridar a la porta i després d'assegurar-me que era Pau i no un estrany vaig treure el pestell per obrir. Ell preocupat va entrar a l'habitació. Igual que jo, havia agafat una bossa amb una mica de roba i el passaport a més del mapa que tants problemes ens havia ocasionat fins al moment., Abans de res em va preguntar si estava bé i després de la meua afirmativa va començar a explicar-me el que havia descobert. Segons ell al mapa apareixien uns símbols ocults en una llengua antiga que podrien portar-nos fins a la ciutat; cap del dos no podíem desxifrar aquesta llengua. Per sort la tia de Pau, la nostra professora d'arqueologia a la Universitat de Glasgow era experta en aquest tipus de llengües i potser ens podria ajudar.



L'endemà el Pau i jo ens vam dirigir a l'aeroport sempre atents per comprovar que no ens seguia ningú i vam agafar el primer vol que vam trobar fins a Escòcia, en concret a l'aeroport de Glasgow. Un cop vam estar a terra vam agafar un taxi fins a la Universitat i ens vam reunir amb la tia de Pau, Leslie. Allò em recordava que en part el meu company d'aventures tenia arrels escoceses i se sentiria com a casa. Leslie era una gran persona, sempre atenta als seus alumnes i disposada a ajudar la gent, quan ens va veure aparèixer per la porta va quedar sorpresa però es va alegrar molt, ens va preguntar perquè havíem acudit a ella amb tanta pressa i li vam explicar tot el que havia passat, ella sempre servicial es va oferir a quedar-se el mapa per investigar-ho amb més deteniment mentre nosaltres marxàvem a casa seua i descansàvem una estona.



Vam arribar a casa seua transcorreguts uns minuts, no estava gaire lluny de la universitat, i vaig agrair poder descansar tranquil·lament unes hores, crec que fins i tot vaig perdre la noció del temps en quedar-me adormida. De cop i volta aquell descans es va veure interromput per les veus de Pau. Semblava preocupat i en preguntar-li em va explicar que no aconseguia localitzar la seua tia, era estrany que passades les nou no haguera tornat a casa. Decidida com mai em vaig alçar del sofà, em vaig calçar les sabates i vaig afanyar el Pau per posar-nos en marxa. Començava a sospitar que alguna cosa anava malament i allò no m'agradava en absolut. Tots dos vam córrer el més ràpid a la Universitat, a aquelles hores amb prou feines quedaven els darrers estudiants que es preparaven per als seus exàmens com poc temps enrere havíem fet nosaltres. Pau sabia exactament on buscar la seua tia, segons ell estaria en algun punt de la immensa biblioteca. Vam decidir separar-nos per anar més ràpids i jo atemorida em vaig armar amb una xicoteta làmpada d'una de les taules de l'estada davant la curiosa mirada d'algun estudiant encara present.



Vaig recórrer els immensos passadissos el més ràpid que vaig poder però no vaig trobar res fins que vaig sentir un fort crit a la sala, vaig reconèixer la veu i em vaig encaminar cap on procedia. Un cop allà, em vaig trobar el Pau agenollat ​​sobre el cos de la seua tia del que emanava una filera de sang d'allò més estremidora.



Leslie havia estat la nostra professora d'arqueologia a la Universitat de Glasgow durant la nostra carrera, pensar que era la seua tia i que havia mort per culpa meua em regirava l'estómac. Em sentia massa mal per parlar allà enmig d'un dels immensos passadissos plens de llibres a la biblioteca de la universitat i l'únic que vaig ser capaç de fer va ser agenollar-me al costat del cos i fer una abraçada al meu company d'aventures que en aquell moment pareixia absort en els pensaments segurament de dolor i venjança.