Joana sabent el que passarà, el va convidar a seure, mentre ella va anar a la cuina a fer café.

El marit va mirar Joana des de l'altre costat de la taula, els ulls brillants de desgast i de dolor. Cada paraula semblava sortir-li amb esforç, com si li costés respirar només pensant-hi.

—M'és difícil... difícil mirar-te, Joana —va començar, la veu trencada per la frustració—. És com si no pogués veure't sense recordar cada moment del que va passar aquell dia. Aquell maleït accident que ens va arruïnar la vida. Em desperto a mitjanit, et miro, i sé que darrere de cada gest, darrere de cada somriure, hi ha la mateixa tragèdia. I el pitjor... és que no sé si podré mai deixar de veure-ho.

Joana el va mirar amb els ulls baixos, com si estigués defensant-se de les seves paraules. Després va aixecar el cap lentament i va parlar, la veu tremolosa però decidida.

—Tampoc és fàcil per a mi —va dir amb veu baixa.

Cada vegada que em miro al mirall, només veig una dona que ha perdut alguna cosa més que un fill. He perdut la meva dignitat, la meva pau interior. La culpa m’ofega, no puc escapar d’això. No sé ni qui soc. El pes que porto cada dia és més gran, i sé que no puc tornar enrere. No puc fer que aquell moment desaparegui, que la tragèdia no hagi passat. Però, el que més em fa mal és que, mentre tu et retrets a tu mateix, jo també ho faig. Potser en el fons, és com si cregués que, d’alguna manera, jo també sóc culpable d’allò.

Ell va fer un gest, va agafar la tassa de cafè amb mans tremoloses, però no la va portar a la boca. La va deixar caure suaument sobre la taula.

—No et culpo —va dir, després d’un llarg silenci—. Sé que ni tu ni jo podem canviar el que va passar. Però... no puc evitar sentir que, d’alguna manera, tot el que va succeir va ser un error que no podem esborrar. Més que res, per tu. Perquè no puc evitar pensar que, si haguéssim fet les coses d’una altra manera, potser no hauria passat.

Joana va clavar els ulls en ell, però el dolor ja no era tan punyent. Era més profund, més complex. Va notar com el seu cor bategava més lentament, com si tot el que havia guardat a dins seu es comencés a escampar. Va fer un pas cap a ell, però va parlar amb molta calma.

—La culpa... és una mena de càrrega que no saps on posar. Jo sé que no puc canviar el que va passar, però no vull que tu pensis que no em fa mal. No vull que pensis que no sé que vaig ser part de l’equació. Sé que la meva negligència va ser part del que ens va portar aquí. Però també sé que el que més em mata ara és sentir que potser mai no podré perdonar-me. Ni a mi mateixa ni a tu.

El marit va aixecar els ulls i va mirar-la amb més intensitat. Semblava com si les paraules es quedessin bloquejades a la seva gola, com si fos massa tard per a tot.

—Jo... —va començar, però es va aturar. —No vull que siguis tu qui carrega amb tot. No vull veure’t així, Joana. Sé que no és només culpa teva. Però és que jo mateix... com puc mirar-me al mirall, després d’allò? Com puc viure amb el record de la teva cara, en aquell moment, quan vas veure el que havia passat? És massa per a mi. I sé que t’estic fent mal amb això. Però també m’estic fent mal a mi mateix. Perquè, encara que sembli que et culpo, la veritat és que també em culpo a mi. Potser el que no sé és com fer-ho, com oblidar-ho. Com seguir endavant amb tu... després de tot.

Joana va tancar els ulls, com si cada paraula que ell havia dit fos una espina que se li clavés més profundament. Però, quan va obrir els ulls, va veure’l, com mai abans. Va veure el dolor en ell, el mateix dolor que ella sentia.

—Potser... potser el que ens queda és això, no? Viure amb tot el que va passar, viure amb el dolor, i començar a caminar junts cap a algun lloc. No sé si podré mai trobar pau. Però el que sé és que, si no caminem junts, si no fem aquest intent, si no trobem alguna manera de sanar, potser ni tu ni jo tindrem futur.

Ell la va mirar amb una barreja de desesperança i amor perdut.

—I si no podem curar-nos mai? —va preguntar amb una por profunda a la veu.

Joana va agafar la seva mà, amb força però amb delicadesa.

—No ho sé, però el que sí sé és que no vull quedar-me aquí, immobilitzada pel passat. Vull intentar ser millor, per mi mateixa, per tu... per nosaltres. Però no sé si seré capaç. Sé que és difícil, però... no vull que acabem aquí, sense intentar-ho.

Ell va respirar profundament, va tancar els ulls i va assentir, amb un gest de dolor, però també de reconeixement. Potser no sabien què passaria després, però almenys en aquell moment, estaven començant a caminar, encara que fos a poc a poc, junts.

El silenci es va estendre entre ells, però ja no era aquell silenci ple de retrets i distància, sinó un altre diferent que parlava per si sol, carregat de records i de tot el que encara quedava per dir.



Joana es va aixecar lentament i es va dirigir cap a la calaixera del menjador. Les seves mans van tremolar quan va obrir el primer calaix i, amb una delicadesa reverent, en va treure un petit cotxe blau de joguina . El va mirar durant uns segons, passant el dit per la seva superfície suau i desgastada. Tot seguit, va tornar a la taula i el va deixar al mig, entre ella i el seu marit.



Ell va parpellejar, sorprès, i va abaixar la mirada cap al petit objecte. Durant un instant, semblava que havia deixat de respirar.



—Recordes quan li agradava jugar amb això? —va murmurar Joana, amb un somriure trist als llavis—. Sempre deia que quan fos gran tindria un cotxe així. Un cotxe blau com aquest, perquè el blau era el seu color preferit.

El seu marit va allargar la mà i va recollir la joguina. La va girar entre els dits, com si fos la primera vegada que la tocava. Va deixar escapar un petit riure, sec i trencat, mentre sacsejava el cap.



—Sí... —va dir en veu baixa—. Es passava hores fent-lo córrer pel terra del menjador, fent sorolls amb la boca... I cada vegada que el cotxe xocava amb una paret, deia que era perquè el conductor s'havia adormit.



Joana va somriure , però aviat el somriure li va desaparèixer. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes, i es va cobrir la boca amb la mà intentant contenir el ploriqueig que li pujava des del pit.



Ell la va mirar, amb uns ulls brillants de l’emoció. Es va acostar una mica més i, amb una precaució infinita, va deixar el cotxe de joguina al centre de la taula, com si fos un petit altar dedicat al seu fill.



—Encara el sento rient —va xiuxiuejar ell—. De vegades, quan el silenci és massa profund, tinc la sensació que sortirà corrents per aquella porta, cridant-nos perquè anem a jugar amb ell.



—Jo també... —va admetre Joana—. I cada vegada que sento la pluja, penso en aquell dia que vam córrer tots tres sota l'aigua, recordes? Tu el portaves a coll-i-be i ell cridava que era un avió.



Ell va assentir, baixant el cap, i es va fregar els ulls amb els dits.



—Va ser un bon dia —va dir amb un nus a la gola—. Hauríem d'haver-ne tingut més... molts més.



Joana va allargar la mà i li va agafar la d’ell, amb força però també amb una delicadesa infinita.



—Sí... Però els que vam tenir, van ser nostres. I això ningú ens ho pot prendre.



Ell va tancar els ulls i, per primera vegada en molt de temps, va prémer els dits al voltant de la mà de Joana.