El dia havia començat amb presses, la casa bullia d’activitat, les veus se sobreposaven, les passes accelerades ressonaven sobre el parquet. La roba planxada perfectament estava escampada sobre el llit, mentre na Joana estava intentant posar-se les arracades amb una mà i amb l’altra estava ajudant el seu fill a posar-se la camisa.



—Vinga, amor, posa’t les sabates que anem tard va!— va dir ella fent-li un petó al caparró despentinat.



El nen va fer una ganyota.



—Però mama, aquest cinturó em fa mal—va dir el nen.



— És perquè està ben posat— va dir ella sense mirar.



Va tancar la porta d’una revolada mentre el seu marit des del cotxe la pressionava.



L’interior del vehicle era una barreja de perfum, cuir i una lleugera olor de cafè recent vessat. El motor va rugir i el cotxe va incorporar-se a la carretera. Ell conduïa amb les mans tibants al volant, el llavis premuts. Na Joana revisava el rellotge constantment. La boda ja havia començat? Encara eren a temps? Els semàfors semblaven eternitzar-se com si el temps es burlés d'ella.



— Si no haguessis trigat tant…murmurà culpant-lo del retard sense apartar la vista de la carretera. Na joana es mossegà el llavi. Va girar-se cap al nen que estava distret mirant per la finestra amb les cames penjant i movent-se inquietes. Li va passar la mà pel cap amb un somriure cansat i, llavors, un soroll eixordador.



Un cop brutal.



Sacsejada, un crit esmorteït.



Fum.



Vidres volant.



Un brunzit insuportable.



Olor acre de cremat. Sabor metàl·lic de sang.



Na Joana va obrir el ulls amb esforç, tot es movia lentament com si estigués submergida en un malson, va voler parlar però no podia. Alguna cosa li regalimava pel rostre.



Va intentar girar-se.



— No —va cridar amb una veu afònica al veure aquella imatge, el seient del seu fill buit. El cor li va martellejar contra el pit. No, no podia ser.



El temps es va trencar allí, com el vidre estavellat contra l'asfalt.



L’ambulància va arribar amb les sirenes sonant, però na Joana ja no escoltava res. Tot li semblava llunyà, com si el món continués movent-se mentre ella quedava atrapada en aquell instant. Algú la va ajudar a sortir del cotxe, els seus peus van tocar l’asfalt fred, però no ho va sentir. Veia figures movent-se de pressa, formes borroses, i enmig d’elles, el seu marit agenollat, pàl·lid com un fantasma.



—No… —murmurava ell amb veu trencada, intentant acostar-se al cos immòbil del nen.



Joana va fer un pas endavant, però una mà ferma la va retenir. Un infermer li parlava, però les paraules li arribaven com un murmuri llunyà. Els seus ulls no podien apartar-se del seu fill. Algú li posava una manta tèrmica a sobre, com si això pogués protegir-lo d’allò inevitable. Llavors va arribar el crit. El crit del seu marit. Va ser un so profund, de dolor pur, que li va travessar el pit com una ganivetada.



Més tard, a l’hospital, el silenci era asfixiant. Joana estava asseguda en una cadira dura, la mirada fixa en un punt invisible. El seu marit es mantenia de peu, d’esquena a ella, amb els punys closos. No li havia dirigit ni una sola paraula des que havien arribat. No calia.



Quan finalment ho va fer, la seva veu sonava apagada, però tallant:

—Hauries d’haver comprovat el cinturó— va dir el amb una cara cansada sense girar la mirada.



Només van ser unes paraules, però van ser suficients. Na Joana va tancar els ulls, i amb aquell simple murmuri, tot el pes de la culpa la va arrossegar cap a un forat del qual sabia que no podria sortir mai més.



Els dies van passar, però per a Joana semblava que el temps s’havia aturat en aquell moment precís, a la carretera, entre el soroll de vidres trencats i el crit desesperat del seu marit. La casa, abans plena de petits sons quotidians, ara era un espai buit, massa gran, massa silenciós.



El seu marit va tornar a la feina gairebé de seguida. Sortia d’hora, tornava tard. Sempre amb una excusa, sempre amb una reunió pendent, un projecte urgent. Ja no parlaven d’allò que havia passat. De fet, gairebé no parlaven de res.



Al principi, na Joana va intentar acostar-se a ell. Li preguntava com havia anat el dia, si volia que sopessin junts. Però les respostes eren curtes, mecàniques. Aviat va deixar de preguntar.



Les nits eren les pitjors. Ell es girava d’esquena al llit, com si fins i tot en el son volgués mantenir la distància. Ella, en canvi, es quedava desperta, amb la mirada fixa al sostre, amb el cap ple de records

Va començar a evitar els espais comuns de la casa. El menjador, on abans dinaven plegats. L’habitació del nen, que encara tenia els seus joguets, la seva olor. La va tancar amb clau. Però el passat no es tanca així de fàcil.



Un dia sense dir res, ell es va endur la fotografia que tenien del fill al rebedor. Va deixar l’espai buit, com si mai no hagués existit.



Joana la va tornar a posar al seu lloc.



Joana es mirava al mirall que estava al costat, però la seva imatge li sembla aliena. No era només el cansament o els ulls enfonsats, sinó l'absència de qui era abans. Ja no es tractava només de l'accident, sinó de la certesa que res podrà reparar-ho. Potser el seu marit la culpava, potser no, però el pitjor era que ella mateixa no es podria perdonar mai.

Un soroll a la porta.



Joana va parpellejar, i l’habitació es va recol·locar al seu voltant. Ja no hi havia vidres trencats, ni crits, ni sirenes. Només la penombra del menjador i el tic-tac constant del rellotge de paret.



La porta es va obrir lentament. El seu marit.



Ell es va quedar uns segons allà, a l’entrada, amb el rostre tens i els ulls entelats de cansament. Va tancar la porta amb suavitat, es va treure la jaqueta amb moviments mecànics i la va deixar penjada. Tot amb aquella precisió calculada que semblava evitar qualsevol contacte real amb el món. Amb ella.



Joana no va dir res. Ell tampoc.



Però aquell silenci no era només silenci. Era una guerra freda feta de retrets que mai no s’havien dit en veu alta.



Ell va avançar cap a la cuina i va obrir l’aixeta. L’aigua va córrer amb un so massa fort enmig de tanta quietud.



—Has sopat? —va preguntar ella finalment.



Ell va trigar a respondre.



—No, no tenia gana.



Va apagar l’aixeta, es va recolzar al marbre i es va fregar la cara amb les mans. A la llum dèbil, semblava més gran, més esgotat.



—Joana… —va començar a dir.



Però no va acabar la frase.



I ella es va adonar– mentre feia una respiració molt profunda abans de girar-se– que el que estava a punt de dir, fos el que fos, potser canviaria les coses. O potser no.