L’ESCLAT

La porta es tancà d’una revolada, i na Joana restà sola, erta, freda com el marbre enmig de la cambra.

El cop havia anat de ferm, de segur, ferint-la al cor. Oh! El miserable! Li havia retret allò! L’havia volguda ferir amb allò! Allò que tant, tant la feu sofrir sempre, sense que d’allò en fos culpable ella!

Na Joana estava dreta al mig de l’habitació, quieta, com una figura de marbre colpejada i abandonada a la seva sort, el fred de la cambra s’havia també instal·lat dins seu, congelant cada pensament, cada sentiment, els ulls li tremolaven recordant les paraules que havien sortit durant la discussió. No hi havia res que reflectís na Joana com aquella habitació, l’habitació era ella, fragmentada, desordenada, atrapada en un silenci asfixiant, freda.



Les parets d’un gris apagat semblaven empassar-se la poca llum que aconseguia entrar pels costats de la cortina de la finestra mal ajustada, el terra de fusta, fred sota els seus peus nus. Al centre una tassa de cafè mig plena, tombada, i una taca marró que s’expandia lentament per la cortina de sota la taula de vidre trencada pel cop d’aquell miserable.



Un mirall trencat penjava precàriament d’una paret,amb els trossos mal encaixats reflictint imatges deformades,Cada fragment mostrava una part de l’habitació: El sostre brut,una cadira bolcada al terra i la silueta de Joana,que estava tan trencada com el mirall.La cadira de fusta vella havia caigut durant el conflicte i ara resta descansant al costat d’una catifa arrugada de color blanc brut,plena de café, com si també haguès patit les conceqúencies del cnflicte.



El got de cafè mig ple era la seva última resistència en un matí que havia començat amb l’esperança de tenir una conversa diferent.



Cada objecte explicava una part d’aquella discussió, d’aquell cop de la porta que encara ressonava en les orelles. El mirall no s’havia trencat sol, igual que el silenci de la cambra no era casual i habitual, tot allò era testimoni de la tempesta que havia passat feia poc. Na Joana no podia parar de mirar la cadira tombada i pensar en el perquè de tot això.



El fred de l’habitació semblava guanyar intensitat, va creuar els braços sobre el pit, un gest per protegir-se d’aquella sensació que venia de dins i no de fora. Els records d’aquella discussió encara retornaven al seu cap les paraules dures, l’esclat, i sobretot, “allò” Aquella paraula que no podia ni pronunciar, els seus llavis tremolaven al intentar-ho, al recordar-ho semblava que algú li donés un cop molt fort al pit, era com si l’habitació sencera hagués conspirat per mantenir aquell moment tan dolorós viu, present, impossible d’oblidar.



I allà entre el fred i el caos, na Joana seguia immòbil, amb el cos pesant, incapaç de moure’s o d’alliberar-se. Aquella cambra no era només un espai: era una presó i ella la presonera.



La casa sembla plena de tristesa, les parets que abans eren blanques i netes, ara estaven gastades i apagades; a les cantonades el paper pintat havia començat a desenganxar-se com si volgués escapar-se d’aquell lloc, ple de records; al menjador una estanteria amb pocs llibres plena de pols, els mateixos llibres que el seu fill un dia havia tocat amb il·lusió, buscant aventures entre aquelles pàgines.



Sobre el moble del costat hi havia una fotografia en un marc daurat, era una foto de família: na Joana, el seu marit i el seu fill, tots somrient pensant que aquell moment feliç duraria per sempre, però el vidre estava trencat, una esquerda que semblava reflectir el dolor d’un instant que mai s’esborraria. A prop de la foto hi havia un camió petit de colors vius que descansava al costat d’aquella capa de pols encara podia veure aquella caixa trencada, aquella que ell mateix havia trencat per treure-la jugant, rient i dient que així anava més ràpid, ara, però aquell camió era només un record trist, ple de silencis.



La llum s’escolava per una finestra amb cortines desgastades, il·luminant els racons desolats de la casa. Aquella taula, que un dia havia presenciat esmorzars en família, nits de jocs i converses farcides de rialles, ara només sostenia el pes aclaparador del buit, la pols i l’oblit. El rellotge de la paret continuava marcant les hores, però semblava que el temps s’arrossegava amb una lentitud cruel. Aquell incessant tic-tac era una ironia per a na Joana, un record inclement de que el món seguia girant, avançant implacable, mentre ella es trobava encadenada a un instant que no podia deslligar del passat.



Na Joana es va recolzar a la vora del llit, amb els ulls fixos en el buit, com si el món hagués perdut tot sentit, no parava de donar-li voltes als seus pensaments, es retorçaven contínuament dins la seva ment, no parava de veure la imatge del seu fill, una evocació de mans petites i rialles sobre aquell llit tan gran on hi cabia tres cossos, però aquest record era un miratge que es dissipava al primer toc de la realitat.



“Si només hagués… si només hagués assegurat… si només hagués comprovat”, murmurava tota l’estona en veu baixa sense adonar-se que les paraules eren com un eco que ressonava dins del seu cap, una i altra vegada, contínuament, aquell instant de distracció, havia esdevingut una eternitat.



Havia estat tot tan ràpid, presses innecessàries , cridant des del cotxe, la seva veu apressant el nen per posar-se les sabates, els nervis de no voler arribar tard, una cosa molt irrellevant, aquells moments sense importància aparent, tot es va acumular en un punt de no retorn, “només volia que tot estigués bé … només volia que tot sortís bé… “ es repetia en la seva ment. Però res ho estava. Res no ho tornaria a estar.



Es preguntava per enèsima vegada si alguna vegada es podria perdonar, però com sempre la resposta li arribava en forma de silenci.



Es va aturar davant del moble. Aquella fotografia, plena de somriures i d’un moment viu però inabastable, semblava esperar-la, immòbil, com sempre. Va estendre la mà amb delicadesa, la va agafar i l’abraçà amb força.



"Ho sento", va murmurar amb veu trencada, sense saber si les paraules anaven dirigides a ell, a ella mateixa o a aquell instant que mai podria recuperar.



Es va quedar mirant la fotografia mentre la llum de la tarda s’esvaïa lentament. Però no es va moure, ni tan sols quan el rellotge va fer el primer tic-tac que anunciava l’arribada de la nit.