Quan vaig obrir els ulls, els meus ulls no tenien el mateix pes en obrir-se que de costum. La llum del matí ja no era la mateixa: hi havia una mena de calidesa en la claror, com si fos una flama il·luminant i no pas l’aire que ha bufat cadascun dels meus dies aquí. No sabia ben bé per què, però el cor em bategava amb una impaciència estranya, com si alguna cosa m’estigués esperant. La Carme va entrar a l'habitació amb el seu somriure de sempre, però avui em va semblar més dolça, més tendre. Quan em va ajudar a aixecar-me, vaig sentir una lleugeresa inusual, com si la tensió de les meves articulacions s’haguessin descordat. Em va portar al menjador, i la desagradable llet de cada matí semblava avui més blanca, més suau, més lleugera.

La Carme em va avisar que tenia una visita. Encara que no recordava ben bé qui va ser la meva última visita, en tractar de recordar-ho vaig sentir un calfred corrent pel meu cos. Em va acompanyar a una sala blanca, freda, plena de records que no arribaven a la meva consciència.

Allà, hi era ell: com una onada trencant contra la costa, com una explosió de focs artificials en mig d’una fosca nit d’hivern. Els colors, les olors, les veus; tot allò que creia haver perdut a la meva vida va sortir des del meu cor.

Vaig recordar la meva infantesa a la casa del poble, amb el cirerer florit al jardí i l’olor de pa acabat de fer. Vaig recordar la meva mare, jove i riallera, llegint-me un conte cada nit abans d’anar a dormir. Vaig recordar el primer cop que vaig veure’l. El seu accent andalús, ampli somriure i mans càlides que un dia em van abraçar transmetent-me tot el seu afecte. Vaig reviure el dia que vam ballar sota la pluja, la primera vegada que em va besar sota aquell cirerer, el naixement del nostre fill. El meu fill. Els seus primers passos, les seves primeres rialles, la seva gran emoció.

Com havia pogut oblidar tot això?

Les llàgrimes em van recórrer les galtes abans que pogués controlar-les. La Carme em va mirar sorpresa i em va prendre la mà amb tendresa preguntant-me que em succeïa. La vaig mirar, i per primera vegada en tant de temps, sabia què dir: ho recordo tot.

La meva veu va sonar clara, segura, com feia temps que no ho feia. La Carme va obrir els ulls amb sorpresa i va assentar-se al seu costat; en costat d’en Jaume, qui avui recordava que era el meu marit, el meu estimat. A la seva mirada vaig veure com la incredulitat es barrejava amb una alegria: Isabel, “por fín” estàs aquí. Sentia que la seva veu es trencava en pronunciar-la les paraules. I, de sobte, va sortir de mi. Van sortir de mi les paraules que sentia que feia temps que practicava: t’he trobat a faltar Jaume. Els records van brotar com les flors a primavera. Els vaig parlar de la casa del poble, del cirerer florit. Els vaig parlar de quan en Jaume i jo ens miràvem i sabíem que no hi havia res més al món que importés, del primer cop que el nostre fill va dir mama. Recordava cada gest, cada somriure, cada paraula no dita. Ho recordava amb la intensitat d’un foc que ha estat apagat durant massa temps i que, de sobte, troba la força necessària per tornar a encendre’s.

Però el meu cos no transmetia la mateixa alegria que els meus pensaments. Notava les mans fredes, la respiració pausada, el batec alentir-se dins del pit. I vaig entendre que aquest regal de la memòria no era per quedar-me. Era un comiat.

Quan vaig tancar els ulls, vaig sentir com si una brisa suau toqués el meu rostre. No era el vent que entrava per la finestra de l’habitació, sinó un aire càlid i primaveral, carregat de dolçor.

Vaig veure el cirerer. Era el mateix que em donava ombra quan era petita, el mateix sota el qual vaig besar en Jaume per primer cop, el mateix que va veure créixer el nostre fill. Les seves branques s’agitaven i els seus pètals volaven.

El cirerer va tornar a sacsejar les branques i una pluja de pètals em va envoltar. El món es tornava cada cop més lleuger, més lluminós.

Vaig somriure.

I aleshores, amb un últim sospir, com les fulles d’un cirerer a la tardor, vaig alliberar-me.