No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar. Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. Encara que no coneixia aquell rostre, vaig sentir la pena a la seva mirada. Em vaig quedar paralitzada, amb les mans fredes. Volia entendre què estava succeint, comprendre qui era aquell home i per què estava allà assegut davant meu. Necessitava saber-ho, així que li vaig preguntar, el que va fer que plorés més desesperadament. No sabia què fer o què dir. Els ulls em van començar a tremolar i el pols se’m va accelerar. Sense recursos, vaig aixecar-me i vaig sortir d’aquella estranya sala plena de quadres sense vida i plantes amb les fulles esmaltades. Percebia com la pressió de l’aire dins de la sala em taponés els pulmons. Al obrir la metàl·lica porta el primer que vaig aprecia va ser l’esclat de llum als meus ulls.



Era just el que necessitava, una mica de familiaritat. Veure aquell patí càlid ple d’arbres vermellosos i bancs marcats per les persones que passejaven amb tranquil·litat. Sentia com el sol acariciava la meva pell i pentinava els cabells grisos que sortien de mi.



Allà hi era ell, l’home que cada dimarts venia a parlar amb mi. Em va haver de recordar el seu nom: Francisco. El seu to andalús a la veu em va parar el cor durant un segon. Vaig seure al seu costat. “Isabel, què et passa?” em va preguntar amb aquella suau veu. Vaig mirar-lo als ulls, però no vaig saber com respondre. Com podia explicar-li que tot em semblava vell. Que d’alguna manera, aquell noi em resultava familiar, com si el conegués d’un somni que no podia recordar. Vaig acabar explicant-li tot el que havia passat: com aquell noi es va desplomar en aquella sala mentre que jo em quedava estàtica. “No cal entendre-ho tot Isabel”. Encara que no calgui, ho necessito. Em cal saber el perquè per poder justificar l’ocorregut; justificar cada moment que passa i no sento. Vaig sentir com en Francisco tragué importància al que estava explicant, com si estigués traient la pols a una vella taula. Malgrat tot, la senzilla frase d’en Francisco em va fer romandre uns instants en silenci, escoltant els ocelles.



Era l’hora de sopar. L’amable Carme, com és habitual em va acompanyar al menjador. Ella havia estat la meva infermera des que vaig arribar aquí. Quan fa que hi vaig arribar? No podia rememorar-lo. Només recordo que va ser després del casament del meu fill, no sé què ha sigut d’ell. La Carme em va ajudar a menjar. Hi havia una insípida sopa del que semblava pastanaga. Quan vivia a flor d’infantesa, la meva àvia em preparava una crema de pastanaga. De d’aquella crema, no he tornat a sentir una textura tan suau ni un sabor tan càlid a les meves papil·les gustatives. Cada instant que recordar aquells anys sentia com la meva cara s’allisava, els meus dits es desengarrotaven i la meva veu es tornava fluida. Era com si em reencarnés en aquella versió de mi tan jove i càndida.



El rellotge marcava les nou en punt, hora d’anar a dormir. A desgrat del temps que he passat aquí, no m’acostumo als seus apàtics passadissos i pàl·lides decoracions, molt menys a dormir amb algú a la meva habitació. No tenia res a veure amb la grata senyora que dormia profundament a escassos metres de mi, sinó amb la falta d’independència i individualitat que sentia diàriament. Em sentia com un nounat a qui només li donen l’atenció que sembla desitjar encara que sol anheli plorar i plorar. No era gens aspra, la meva companya d’habitació. Era més aviat angelical. Si no recordo malament, patia càncer. Traspassant la seva bondat i afabilitat, percebia la seva disfòria i defalliment. Però, tot amb tot, cada dia quedava sopa i dormia desansiada. A vegades jo desitjava això de dormir en pau. Això de trobar un instant de avinença al mig de la nit i poder sentir com el meu esperit es allibera de les tensions que m’acompanyen. Així doncs, encara que tingués la certesa que no succeiria, ho haure de intentar i així acabar un altre monòton dia.