La claror que traspassava la finestra m’obria els ulls amb la mateixa suavitat de sempre, tenyint l'habitació d'un groc melancòlic. Vaig girar el cap lentament per trobar-me a una dona dormint amb una pausada i profunda respiració que temptava els meus ulls a tornar a tancar-se, fent que comencessin a parpellejar instintivament. Encercant algun rastre de motivació per aixecar-me entre el desordre de la meva ment, vaig trobar un fil de records incoherents que es desfeien en intentar enxampar-los.

La Carme em va ajudar i em va acompanyar al menjador. Davant meu, un got de llet més groc que blanc. Tèbia, insípida. A part de conduir-me, la Carme em va fer saber que una visita m'estava esperant. "Visita?", ella només va somriure i em va acaronar la mà.

En travessar els passadissos, vaig obrir la porta, observant dos homes asseguts en dues cadires inestables entapissades de moqueta mig malmesa. L'home de cabells canosos i ulls esplendorosos em va regalar un dolç somriure que em va frenar en sec. Amb el cor accelerat, vaig intentar buscar alguna pista als seus rostres, algun detall que m'ajudés a entendre per què eren allà. Ambdós em van saludar mencionant el meu nom. Com podien saber-ho? Vaig intentar indagar entre els meus records, però només trobava ombres. Llavors, aquell noi va dir-me una paraula que només em portava a la meva infantesa i a aquella sopa de pastanagues que em feia ella: àvia. Àvia? Un calfred va començar a apujar pel meu cos. Jo no tenia cap nebot, i menys aquell jove que no aconseguia localitzar. Si hagués tingut un net, el reconeixeria només en olorar l'aroma de la seva còrpora entre centenars de persones.

Va ser quan l'home va obrir la boca per parlar quan el meu cor va deixar de bategar durant un segon. "Isabel, som aquí per estar amb tu. No cal que ho recordis tot, només que sàpigues que t'estimem." Ja ho entenc, o potser no. Només tenia certesa del sentiment que no coneixia va florir dins del meu ésser. Vaig assentir, malgrat la meva incertesa.

Vam parlar durant una estona, o més aviat ells parlaven i jo escoltava. No van explicar res en concret, però les seves paraules m'acariciaven les orelles. L'home de cabells grisos tenia aquell accent surenc que em removia el pit. El seu to de veu, les pauses, la manera de gesticular, tot em resultava proper i alhora tan llunyà com una melodia que un dia havia estimat i que ara es diluïa en la meva memòria.

Després d'una estona conversant, vaig començar a sentir un nus a gola, com si alguna cosa m'ofegués dins d'un mar enfosquit per l'oblit. Les paraules van passar d'acaronar-me a flotar al meu voltant, sense aconseguir entendre-les. La confusió em pesava com una manta i el meu cos començava a sentir-se feble, com si el meu voltant es tornés massa intens. L'únic que necessitava era a la Carme, qui es va acostar de seguida en notar com el meu rostre es tornava pàl·lid. Em va ajudar a sortir d'aquella sala que a percepció dels meus ulls era cada cop més petita. Els meus dits s'aferraven a ella, com si fos el vaixell que em rescataria d’aquell marí oceà en el que ja estava més que enfonsada.

Vaig mirar als homes sense aconseguir que cap paraula sortís de mi. Un cop al meu llit sentia el dolor de no saber qui eren aquells homes: aquells que havien passat de resultar-me familiars a semblar-me uns desconeguts. La impotència es va estendre per les meves mans, per la meva pell, per tot el meu cos.

Observant el sostre de l'habitació vaig tancar els ulls buscant una mica de pau que mai em va arribar. La meva ment estava esgotada i jo desbordada. La meva respiració s'intensificava mentre pensava en com tot em resultava tan llunyà. Potser no podia recordar-ho tot, però sí que sentia cada cosa que succeïa.

Potser adormir-me em servia per recordar, o potser per oblidar. No ho tenia clar, però el que sí que sabia amb certesa era que dormir i descansar era el que el meu cos m'estava demanant a crits. I mentre els meus parpelles queien amb el pes de la fatiga, una sola idea va travessar la meva consciència abans d'esfumar-se en els somnis: si aquests homes havien vingut a trobar-me, era per alguna raó. I potser, només potser, hi havia una part de mi que volia recordar.