Vaig acostar-me lentament cap a aquella parella que em miraven amb una barreja de dubte i d’emoció. Tenia una sensació estranya, com si el que anés a passar no m’agradarà. El meu cor cada vegada bategava més ràpidament i les meves mans no paraven de tremolar. El meu cor em deia que marxes d’allà i que no hi anés, però el meu cap va fer-me anar-hi.
Quan finalment vaig arribar-hi, vaig quedar-me quieta, mirant-los amb desconfiança. Ells semblaven nerviosos, especialment la dona, que no parava de mirar-me com si fos una aparició del passat. Va ser l'home qui va trencar el silenci.
—Hola, Fiona —va dir amb una veu tremolosa, però no vaig reconèixer de qui era. Els seus ulls intentaven connectar amb els meus, però jo vaig apartar la mirada, incòmoda.
—Qui sou? —els vaig respondre amb un to fred i distant, intentant controlar el tremolor que em provocava la situació. La dona va esperar un moment abans de parlar.
—Som els teus pares —va dir finalment, i la seva veu es va trencar en les últimes paraules, com si portar-les fins a mi hagués estat molt difícil per a ella.
El món al meu voltant es va aturar. Aquella revelació va ressonar dins meu com un tro, el·liminant qualsevol pensament coherent que pogués tenir. Els meus pares? Els mateixos pares que m'havien deixat sola quan només era una nena? La ràbia va començar a pujar com un foc que em cremava per dins, i el silenci que va seguir les seves paraules va tornar-se insuportable.
El món va semblar aturar-se en aquell instant… El fet de conèixer els meus pares després de portar anys enganyada va deixar-me en blanc. La ràbia va començar-me a pujar pel cos i era com si em cremes per a dins. El silenci, va tornar-se insuportable.
—Per què m'heu abandonat? —vaig preguntar finalment, amb una veu carregada de ressentiment i dolor. Les paraules sortien com si les hagués contingut durant anys, esperant aquest moment per escapar. Els dos es van mirar, com si busquessin suport l'un en l'altre.
—No va ser una decisió fàcil, Fiona —va començar a dir l'home, però jo el vaig interrompre abans que pogués seguir.
—No vull escoltar excuses! —vaig cridar, i la meva veu es va trencar pel pes de les emocions que m'estaven arrossegant. Les llàgrimes començaven a omplir-me els ulls, però em vaig obligar a mantenir-me ferma. No volia mostrar cap debilitat davant d'ells.
Van intentar explicar-se, però les seves paraules sonaven buides per a mi. Res no podia justificar la seva absència, el buit que havien deixat a la meva vida. Vaig girar-me i vaig marxar sense mirar enrere, deixant-los amb les seves explicacions no desitjades i amb el pes del que havien fet.
Quan vaig arribar a casa, vaig trobar l'avi Ignasi assegut a la seva butaca preferida, mirant per a la finestra. Des de la mort de l'àvia, ara feia un any, el seu rostre havia perdut la llum que solia tenir. Aquell dia, però, la seva tristesa semblava haver arribat a un nou nivell. Vaig notar-ho de seguida en la seva postura, en la manera com mantenia les mans entrellaçades sobre els genolls, com si intentés retenir alguna cosa que se li escapava.
—Avi, estàs bé? —li vaig preguntar, però no va respondre. Només va sacsejar el cap, com si les paraules li fossin massa pesades. Vaig seure al seu costat, esperant que digués alguna cosa, però el silenci es va allargar fins que finalment ell el va trencar.
—No puc més, Fiona. No puc viure sense la teva àvia. Ella era tot per a mi, i ara em sento buit, com si no em quedés res per donar. —Les seves paraules em van colpejar com un martell, i vaig veure llàgrimes rodolar per les seves galtes. Era la primera vegada que veia l'avi plorar, i això em va trencar el cor.
No sabia què fer, però sabia que havia de fer alguna cosa. No podia permetre que l'avi s'enfonsés més. Amb ajuda de familiars i amics, el vaig convèncer perquè anés al psicòleg. Va ser un camí llarg i ple de dificultats, però a poc a poc vaig veure com recuperava part de la seva força interior. Les sessions li van donar l'espai que necessitava per enfrontar-se al seu dolor i començar a curar-se.
Quan va començar a mostrar signes de millora, vaig proposar-li fer un viatge junts. Vaig pensar que un canvi d'aires ens faria bé a tots dos, i Madrid semblava una bona opció. L'avi va acceptar amb un somriure tímid, i vaig sentir que aquell petit pas era una gran victòria.
El viatge a Madrid va ser ple d'instants que semblaven portar una mica de color a les nostres vides grises. Passejant pels carrers històrics, compartint menjars i rialles, vaig veure com l'avi tornava a ser el mateix home que havia estat abans de perdre la seva estimada Lluïsa. Semblava que, per primera vegada en molt de temps, ell també s'estava permetent gaudir de la vida.
Aquella última nit, ens vam asseure al balcó de l'Hotel Riu, mirant les llums de la ciutat estesa als nostres peus. Era una vista majestuosa, i l'aire fresc semblava portar amb ell un sentiment de pau. Però mentre jo admirava el paisatge, vaig notar que l'avi estava inquiet. Es movia en la seva cadira i mirava cap al buit, com si estigués lluitant amb pensaments que no podia expressar.
—Saps, Fiona —va començar a dir amb una veu baixa—, he après que no sempre hem de ser forts. És acceptable sentir-se dèbil, i això no ens fa menys valuosos.
—Jo crec que també he après una cosa —li vaig respondre, intentant transmetre-li el meu suport—. Que no importa el que passi, sempre podem superar-ho junts.
Ell em va mirar, i en els seus ulls hi havia una barreja d'agraïment i una tristesa profunda que no havia vist mai abans. Vaig intentar ignorar-ho, pensant que només era una reflexió momentània, però una part de mi sabia que hi havia més darrere d'aquella mirada.
Quan vaig entrar a la meva habitació aquella nit, vaig notar una sensació estranya. Era una inquietud inexplicable que em va fer sortir corrents cap al balcó. Quan vaig arribar-hi, el que vaig veure em va glaçar la sang.
L'avi no hi era. Em vaig inclinar per mirar cap avall, i el meu cor es va aturar. Ell havia pres la seva decisió, una decisió que jo no havia previst ni pogut evitar.
Vaig sentir l’angoixa com un batec en un micròfon.
