Aquella notícia va deixar-me tocada al llarg de tot el dia. Mai m’arribaria a pensar que el motiu real pel qual l’àvia no em deixes anar a l’hortet fos aquell. L’endemà, mentre esmorzava, no parava de donar-hi voltes. Sempre havia pensat que la meva àvia era una dona tradicional, d’aquelles que fan servir remeis casolans i tenen sempre farigola i romaní assecant-se a la finestra. Però el que havia descobert canviava completament la imatge que tenia d’ella.
No sé quant de temps l’àvia portava amb aquella plantació il·legal a l’hortet… Em penso que els policies encara no s’han adonat que les herbes no són de consum propi. No tinc clar com reaccionar davant d’aquesta novetat. Segueixo sense saber per quina raó l’àvia m’havia explicat allò, a menys que vulgui que tingui una cosa a veure en el negoci. En pensar aquesta possible opció, va començar a bullir-me la sang. L’única cosa que se’m va ocórrer en aquell instant va ser dir-li tot el que pensava d’aquella situació a l’àvia, sense tabús.
Vaig començar a insultar-la, cridar-la i, fins i tot, amenaçar-la de trucar a la policia i explicar-los la situació que estàvem vivint a casa. L’àvia va començar a tremolar i a replantejar-se la decisió que va prendre fa uns anys. En veure-la així vaig comprendre que ella només ho feia per a poder subsistir com a família i no perquè ella realment volgués. Era l'única opció per a poder tirant endavant llavors, vaig decidir acceptar a formar part del negoci, sempre que jo només hagués de distribuir la mercaderia el més discret possible.
Va arribar el dia més tens de la meva vida, el moment en què una mínima errada podria costar-me la vida. L’àvia va explicar-me que els compradors no eren com jo m’imaginava, que podrien amenaçar-te amb una pistola només per no tractar bé amb ells.
Vaig anar a la direcció que l’àvia m’havia facilitat i vaig seguir exactament les seves indicacions: ser obedient, atendre les seves propostes i ser tan discreta com sigui possible. No us enganyaré, vaig estar molt nerviosa, però per la relació del client penso que vaig fer-ho prou bé. Anava contenta a casa, pensant que amb aquells diners obtinguts en tindríem prou per a menjar tota la setmana. Vaig obrir la porta amb molta il·lusió, però tot això va canviar quan vaig veure a l’àvia. Vaig trobar-me-la estesa a terra amb la torrada a la mà.
Ningú mai et prepara per a afrontar-te a aquella situació, trobar-te el cadàver d’una de les persones més importants de la teva vida i tindre una gran quantitat de droga a deu metres d’ella. No podia trucar a l'ambulància perquè podríem acabats tancats entre reixes, però tenia l’esperança que el cor no li havia deixat de bategar. Així que l’única que se’m va ocórrer va ser trucar a l’avi. Ell sempre m’havia dit que al treball només li permetien fer trucades molt importants, i vaig saber que no s’enfadaria si el trucava per explicar-li aquesta situació.
En cinc minuts l’avi ja era a casa. Ell va fer tot el que havia de fer. Va trucar a l’ambulància i, mentre ell seguia les instruccions que van donar-li de primers auxilis, jo amagava la droga. Els infermers van intentar fer tot el que estava en les seves mans, però ja era massa tard per a poder-la salvar. Va ser el cop més fort que no esperaria haver-me d’haver enfrontat mai. Els pròxims dies vaig haver de continuar més forta que mai amb el negoci, d’aquella podríem costejar tot l’enterrament de l’àvia.
Vaig estar, durant quatre dies, venent tot el nostre producte i, per fi, amb aquells diners vam poder-nos permetre pagar l’enterrament i totes les despeses de la funerària.
Al tanatori, van anar moltíssimes persones: amics, familiars, veïns… Tothom anava vestit de negre, guardant el dol per a l’àvia. Va venir molta gent a parlar amb mi, però especialment van cridar-me l’atenció dues persones. Era un home i una dona d’uns 40 anys. Eren desconeguts, però em semblaven molt familiars i vaig decidir apropar-m’hi.
