Sempre m’ha faltat la presència d’uns pares. Els meus van morir quan jo era molt petita, uns tres anys. De fet, m’ho van haver d’explicar els avis fa poc, ja que, jo era massa petita per a poder-ho entendre llavors. Ells van patir un accident mortal de cotxe i, pel que m’han explicat, no van ser els únics afectats. A causa d’això, els meus avis s’han convertit en els meus referents.



Per a mi, estar amb els avis és el millor moment del dia. De fet, només surto de casa per anar a l’escola, però no m’ho passo gaire bé. No m’agrada gaire el fet d’haver d’anar a una escola on només puc anar amb noies. He d’escriure amb la meva mà inhàbil i he de parlar en castellà, així i tot, jo estic molt més còmoda parlant en català perquè és la meva llengua materna. A banda d’haver de viure aquestes injustícies, em considero una persona: agradable, dolça i, sobretot, empàtica.



Des de llavors, visc a casa seva. Una casa on hi ha pau i ningú em molesta. Només s’escolta el xiuxiueig dels ocells i les petjades dels animals que habiten a l’entorn. És una llar agradable i acollidora, sobretot per la decoració rural que hi ha. En aquesta masia, hi habitem tres persones: l’avi (l’Ignasi), l’àvia (la Lluïsa) i jo (la Fiona). A casa, ens repartim les tasques domèstiques entre les dues: l’àvia, s’encarrega de l’hortet i de fer el menjar i jo, usualment netejo la casa i la roba. L’avi, d’altra banda, treballa de sol a sol a les mines de carbó, només ve a casa a sopar.



Sempre he tingut una gran connexió amb ells, però en especial amb l’avi. Tot i que no el veig gaire, els caps de setmana ens posem al dia a la vora del foc, és el millor moment de la setmana. Ell, no és una persona gaire expressiva amb els seus sentiments, perquè el seu pare sempre li havia dit: “els homes no es deixen vèncer i plorar és una derrota”. Una frase que va marcar-li de per vida. Per això, jo mai he vist cap home plorar, més enllà d’algunes pel·lícules.



El seu rostre, tot i no tenir gaire expressió facial, transmet una serietat inquietant, com si amagués més del que vol mostrar. Té la pell marcada pel pas dels anys i pel seu treball dur a les mines. Sempre apareix a casa amb la pell enfosquida pel carbó i, a causa d’això, és molt difícil treure’l del cos, cada vegada se li canvia més la tonalitat de la pell. Ell, com treballa tot el dia, gaudeix molt més els moments familiars, podríem dir que són els seus preferits.



L’àvia, a diferència de l’avi, gaudeix més dels moments fora de casa, ja que el seu treball està a la masia. Ella té un petit hortet al pati, del qual mai he anat a veure’l perquè l’àvia sempre em diu que són plantes molt delicades i té por que les faci malbé. D’allà és d’on ella treu l’aliment per fer-nos el menjar a l’avi i a mi, però ja fa temps que es queixa de les males collites de l’època. Jo vull ajudar-la, però no em deixa anar-hi i això m’empipa bastant.



Fa temps, va patir un greu atac de cor i és un fet que tenim por que es torni a repetir. Tant ella com jo tenim un patiment constant perquè no li passi res semblant a l’avi a les mines. Des que surt de casa, tenim una inquietud que no ens deixa estar tranquil·les. Però, no m’agrada que l’àvia hagi de passar-ho malament, perquè tinc por que una cosa dolenta pugui passar-li a ella.



L’àvia Lluïsa sempre ha estat molt alegre, però un dia en arribar de l’escola vaig notar-la una mica estranya, així que vaig decidir interessar-me per a saber què li passa a l’àvia:

• - Àvia, estàs bé?- li vaig preguntar preocupada.
  
  
  
  - Fiona, t’haig d’explicar una cosa… - va començar a explicar l’àvia. No ho negaré, vaig començar a preocupar-me.
  
  - Digues-me àvia.
  
  
  
  - Fa temps que jo i l’avi t’estem ocultant una cosa. Com que jo no treballo i l’avi no guanya gaires diners a la mineria en comparació amb les hores que fa, no arribàvem a final de mes. Llavors, vam haver de buscar una alternativa per cobrir les despeses…