F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Mil batecs (ainara i joana)
INS Ítaca (Sant Boi De Llobregat)
Inici: Com un batec en un micròfon (Clara Queraltó)
Capítol 3:  Sense por

Durant els següents dies, la Bianca va continuar observant el Nil amb aquella nova mirada. I va ser així com, poc a poc, va començar a veure allò que abans li havia passat desapercebut.



Una tarda, després de la feina, el Nil la va portar a casa del seu avi, l’home que l’havia criat durant gran part de la seva infantesa. La Bianca no havia passat gaire temps amb ell, però sempre li havia semblat una figura serena i sabia. Quan van arribar, l’avi estava assegut a la seva butaca de sempre, mirant per la finestra amb aquell posat tranquil, però atent.



–Avi, li puc explicar a la Bianca allò que em vas dir l’altre dia?--va preguntar el Nil amb veu suau.



L’avi va assentir lentament i va mirar la Bianca amb uns ulls plens d'experiència.



-El Nil ha après a amagar el que sent des de petit– va dir–. Sempre ha pensat que ser fort significava no mostrar feblesa. Jo mateix li vaig ensenyar això sense voler-ho.



El Nil va baixar la mirada, però l’avi li va mirar amb uns ulls de seguretat, perquè no la baixes.



-Però, un dia net, vaig aprendre que la força real no està a amagar el que ens fa mal, sinó en compartir-ho amb qui ens estima–va dir l’avi amb un to de seguretat–.



Les paraules de l’avi van fer pensar a la Bianca. Mai havia pensat que no haguessin parlat tan obertament d’ell mateix com ho feia ara, i això la va fer adonar que ella tampoc havia après a mostrar-se del tot. Sempre havia estat mesurada, controlada, com si compartir massa d’ella mateixa fos perillós.



Quan van marxar de casa de l’avi, el Nil es va quedar en silenci, però aquesta vegada no era un silenci incòmode. Era com si, finalment, hagués deixat anar un pes invisible que l’havia acompanyat durant massa temps.



Una nit, mentre es rentaven les dents, el Nil es va quedar mirant el mirall més temps del que era habitual. La Bianca ho va notar. Hi havia alguna cosa en la seva postura, en la rigidesa amb què sostenia el raspall de dents, que li va fer entendre que alguna cosa no anava bé.



–Nil– va dir suaument–. Hi ha alguna cosa que em vulguis dir?



Ell es va quedar quiet un moment. Va trigar a respondre, i quan ho va fer, la seva veu era gairebé un xiuxiueig.



–Fa temps que sento que m’ofego. Que hi ha alguna cosa dins meu que no sé com gestionar.



La Bianca es va acostar, sense presses, sense forçar-lo.



–Què és el que et fa sentir així?



Ell va tancar els ulls un instant, com si busqués les paraules.



–És la por –va admetre–. La por de no ser suficient. La por de mostrar-me feble i que això et faci marxar.



La confessió la va deixar sense alè. Mai hauria imaginat que el Nil, sempre tan segur, tan mesurat, arrossegués una angoixa tan profunda. Va allargar la mà i li va agafar la seva, amb una suavitat nova, amb una comprensió que no havia tingut fins ara.



–Nil, ser vulnerable no et fa menys fort –va dir, amb la veu impregnada d’una certesa inesperada–. Et fa humà.



Ell la va mirar, i per primera vegada, va permetre que la seva fragilitat es mostrés. Els seus ulls lluïen humits, i en aquell moment, la Bianca ho va entendre, ell sempre havia après a reprimir el que sentia, de la mateixa manera que ella mateixa ho havia fet durant tant de temps.



Aquella nit, la Bianca va plorar. Però no era un plor de dolor, sinó d’alliberament. Plorava per totes les emocions que havia reprimit, per totes les vegades que havia temut mostrar-se massa intensa, massa dependent, massa ella mateixa. I quan el Nil la va abraçar, va ser diferent. Ja no era una abraçada per conformar-se amb la relació continguda, sinó una abraçada sincera, profunda, com si finalment haguessin trobat de debò.



Els dies següents van ser diferents. Parlar es va tornar més fàcil. Els silencis ja no eren carregats de dubtes, sinó plens de significat. La Bianca va començar a ser més oberta, a expressar-se sense por. I el Nil, poc a poc, va començar a fer el mateix.



Un vespre, mentre caminaven pel parc, la Bianca es va aturar de sobte i el va mirar.



–Ja no tinc por –va dir.



Ell va aixecar una cella, confós.



–Por de què?



–De ser jo mateixa. De mostrar-me tal com soc. I vull que també ho facis.



El Nil la va mirar i ,després d’uns segons, va somriure. No era un somriure qualsevol. Era un somriure sincer.



Aquella nit, per primera vegada en molt temps, es van adormir sense cap mur entre ells. I en aquell silenci compartit, la Bianca va saber que havien començat a construir alguna cosa nova. Alguna cosa real.

 
ainara i joana | Inici: Com un batec en un micròfon
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]