La Bianca havia vist el Nil plorar. Era una cosa que mai s'hauria imaginat. No pas ell, no pas el Nil. Fins aquell moment, el Nil sempre havia estat una figura ferma, gairebé estoica. Quan pensava en ell, venia a la seva ment la imatge d'una paret de pedra que aguantava tempesta rere tempesta sense mostrar mai fissures. Però aquelles llàgrimes havien canviat tot.



El moment havia estat tan inesperat com devastador. Estaven asseguts a la sala d'estar d'una casa que ara semblava massa petita per contenir aquell silenci carregat. Tot havia començat amb una conversa aparentment banal sobre un problema a la feina del Nil. De cop i volta, però, ell s'havia quedat callat, les mans tremolant lleugerament, i tot seguit les llàgrimes havien començat a rodolar-li galtes avall. La Bianca no sabia què fer. Aquell home, que fins ara li semblava inalterable, ara es mostrava fràgil davant d'ella.



Va sentir una mescla de confusió i por. Durant molt de temps, havia construït una idea del Nil que encaixava perfectament amb la seva visió del món: una relació pràctica, d'afecte discret, on cap dels dos s'enfonsava mai del tot. Però també hi havia empatia. Veure'l trencar-se així li feia mal, un dolor que era nou i estrany.



Aquella nit, mentre intentava dormir, els records començaren a fluir com un riu desbordat. Recordava el dia que van decidir viure junts. El Nil, amb el seu somriure tènuement reconfortant, li havia dit que seria “fàcil, com un pacte entre adults”. I havia estat així, al principi. No hi havia grans mostres d’afecte ni declaracions apassionades. Sempre hi havia estat present una certa fredor, com un pacte silenciat per no creuar fronteres emocionals massa perilloses.



També li venien al cap petits gestos que, fins ara, no havia sabut com interpretar. Com la manera com el Nil es recolzava subtilment en ella quan estaven al sofà o com s’havia ofert a portar la seva bossa, tot i que ell també carregava moltes coses. Eren detalls que, en el moment, semblaven insignificants, però ara brillaven amb una intensitat desconcertant.



L’endemà al matí, encara amb la imatge del Nil plorant gravada a la ment, la Bianca va decidir parlar amb ell. Necessitava entendre, però també necessitava expressar com aquell moment havia colpejat. Quan el va veure a la cuina, preparant cafè amb un aire de normalitat que gairebé la desconcertava més que el plor, va notar com li tremolaven les mans.



—Nil, podem parlar? —va dir, amb la veu més ferma que va poder reunir.



Ell la va mirar amb una barreja de sorpresa i cansament, però va assentir sense dir res. Es van asseure al menjador, davant del mateix cafè que s’anava refredant mentre les paraules surten lentament.



—Ahir... el que va passar ahir —va començar ella, dubtant—. No t’havia vist mai així, i crec que… crec que no sé com gestionar-ho.



Nil va respirar profundament abans de parlar finalment.



- No em conec tampoc. És com si de sobte alguna cosa dins meu digués prou. És estrany, però també alliberador.



La Bianca estava en silenci, intentant treure aquestes paraules. Durant tant de temps va sentir que la seva relació era una mena d'equilibri fred, però ara començava a entendre que sota aquesta fredor hi ha potser profunditats que mai s'havien explotat.



Aquell episodi va marcar el llindar del nou. La Bianca, per primera vegada, va permetre que les esquerdes veiessin el Nil no com una paret infranquejable sinó com una persona. I, potser per primera vegada, va sentir que també es podia permetre el luxe de ser vulnerable amb ell.