L’aire del matí tenia una humitat enganxosa, d’aquelles que semblen quedar-se entre la roba i la pell. La Bianca i el Nil havien esmorzat en silenci, el so de les culleres contra les tasses omplint el buit que cap dels dos s’atrevia a trencar.

No era un silenci incòmode, però tampoc còmode. Era un terreny desconegut.

Quan el Nil va acabar el cafè, va recolzar la tassa sobre la taula amb una cura que semblava gairebé excessiva. La Bianca el va observar. Els seus moviments, sempre tan segurs, ara eren lleument continguts, com si tingués por de trencar alguna cosa invisible entre ells.



—Vols parlar-ne més? —va preguntar ella, finalment.



El Nil va aixecar la vista, dubtant. S’hi veia un rastre de cansament als ulls, però també alguna cosa nova, com una mena de fragilitat acceptada.



—No sé què dir, encara —va admetre—. Però crec que necessito temps. I tu?



—Necessito entendre’t —va dir—. Perquè ahir em vaig adonar que realment no et conec tan bé com em pensava.



El Nil va assentir lentament. Un altre silenci es va establir entre ells, però aquesta vegada semblava menys pesat. Com si, malgrat la incertesa, haguessin començat a desfer aquell nus invisible.

Va continuar mirant el Nil durant els següents dies, però amb una nova visió.

No perquè ell hagués canviat, sinó perquè ara sabia que hi havia parts d’ell que fins llavors li havien passat desapercebudes.

Com el gest imperceptible que feia amb els dits quan estava nerviós. O la manera com la seva mirada es perdia lleugerament quan estava cansat, com si intentés amagar-ho.

Però no era només això.

Es va començar a adonar de com, durant anys, havien estat evitant certs temes, certs espais emocionals. No era que no es tinguessin afecte, era que havien après a dosificar-lo. A administrar-lo en petites dosis controlades.

Una nit, mentre sopaven, la Bianca va sentir la necessitat de trencar aquella dinàmica. Es van quedar una estona en silenci després de menjar, i ella va decidir preguntar:



—Nil, alguna vegada has tingut por de perdre’m?



Ell la va mirar, parpellejant un cop. Va ser un silenci llarg, però no perquè no tingués resposta. Sinó perquè semblava mesurar les paraules.



—Crec que sí —va dir, finalment—. Però mai m’ho he permès pensar massa.



—Per què?



—Perquè pensar-ho hauria significat admetre que et necessito més del que m’agrada reconèixer.



La resposta la va colpejar més del que esperava. No per sorpresa, sinó perquè, en certa manera, ressonava dins seu.

Aquella nit, mentre intentava dormir, la Bianca va entendre que el que estaven vivint no era només una conversa. Era un procés. I com qualsevol procés, necessitava el seu temps.

I potser, per primera vegada en molt temps, estaven disposats a donar-se’l.