Era un dissabte trist, obscur, de pluja. El soroll de la gran tempesta que s'estava produint a fora s’introduïa dins de la sala. El tanatori es trobava en un silenci sepulcral, excepte pels constants plors de na Llúcia que trencaven amb aquest silenci. Se sentia completament rompuda, sense ànims ni ganes de continuar. Durant l’hora i mitja de tanatori i el respectiu funeral l’endemà na Llúcia només va pensar en una cosa, en com el seu amic havia mort per la seva culpa. Una de les darreres frases que va pronunciar en Jan abans de morir van cobrar molt de sentit per a ella, “M’has fotut la vida”. Segons l’informe policial, en Jan va morir dues hores després de parlar amb na Llúcia, va posar fi a la seva vida prenent els antidepressius que va mencionar-li, la seva dona finalment va trobar el seu cos inert al llit matrimonial una vegada va arribar a casa, devora d’ell es va trobar una meravellosa carta on en Jan s’acomiadava de cada membre de la seva família.

Na Llúcia al final de l’enterrament va apropar-se a na Sandra per expressar-li les seves condolences, encara que també ho va fer durant el tanatori del dia anterior.

–Sandra, ho sento molt. En Jan no mereixia aquest final–va començar na Llúcia mentre s’eixugava les llàgrimes.

–Gràcies per ser tan bona amiga amb ell, sempre t’ho agrairé.

–Si necessites qualsevol cosa, no dubtis a contactar amb mi, et consider família.

–Moltes gràcies pel teu suport, mai l’oblidaré.

Na Llúcia va allunyar-se tímidament de na Sandra, sentint-se la pitjor amiga del món. La seva sensació de culpa mai es va dissipar, al contrari, va empitjorar. Les setmanes posteriors va entrar en una gran depressió. Va començar a prendre pastilles antidepressives sense prescripció mèdica, dues setmanes després d’això, va patir un avortament espontani, amb la mort del seu fill el seu secret moriria per sempre. Aquesta pèrdua va provocar un greu empitjorament a la seva vida en tots els aspectes, les constants faltes d’assistència sense justificar van produir que al cap de pocs mesos es produís el seu acomiadament laboral sense cap retribució econòmica.

–Ho sento Llúcia, però les teves faltes d’assistència i el teu comportament intolerable no encaixen amb la política de l’empresa–afirmà el nou director de la sucursal.

–Per favor Enric, dona’m una oportunitat. Saps que no he passat per bons moments.

–Ho sé Llúcia i ho sento molt per la pèrdua del teu fill i per la mort del teu amic, però els darrers mesos t’hem donat moltes oportunitats.

–Per favor, promet que canviaré la meva actitud.

–Ja és molt tard, ho sento.

Na Llúcia va aixecar-se de la cadira de l’antic despatx de n’Hèctor i va anar a recollir les darreres coses que quedaven al seu escriptori. Pocs minuts després va abandonar la multinacional, el lloc on més havia sofrit i on la seva vida va començar a enfonsar-se, l’edifici on mai tornaria.

Després del seu acomiadament laboral, la vida de na Llúcia va empitjorar dràsticament, va tornar-se addicta a les drogues i els constants intents de suïcidi van destacar dins la seva vida diària. Va ficar-se a constants centres psiquiàtrics i teràpies de grup que no van tenir cap èxit.

Present

Na Llúcia va relatar tots aquests fets a la Dra. Garcia durant més d’una hora. Les seves llàgrimes de tristesa i nostàlgia provocaren que el poc maquillatge que duia posat desaparegués. Se sentia sense paraules, mai ningú s’havia endinsat tan dins dels seus sentiments i dels seus secrets.

–Ara ja saps la veritat sota la meva pell, la que he estat ocultant durant tant de temps.

–Estic bastant desconcertada, mai havia escoltat res semblant en tots els meus anys de carrera–va respondre la psicòloga.

–Ho entenc, però li deman la discreció més gran possible–va contestar na Llúcia mentre s’eixugava les restes de llàgrimes.

La doctora va aixecar-se de la seva butaca agafant el telèfon amb rapidesa.

–Llúcia, disculpa’m un segon. He rebut un missatge del pediatre del meu fill, he de fer una trucada important, serà molt ràpid.

–No es preocupi, no tinc pressa.

La doctora va dirigir-se cap a una sala contigua de la consulta. Na Llúcia va aprofitar per aixecar-se i estirar les cames després d’haver estat més d’una hora asseguda. Va ocupar la seva mirada cap a la gran prestatgeria. Mentre observava llibres i més llibres va visualitzar una fotografia, una fotografia que va ser molt familiar per a ella. Una imatge de la doctora abraçada amb un home, va necessitar uns segons per poder reconèixer a aquell home, el seu rostre havia quedat oblidat dins la ment de na Llúcia, però aquella fotografia l’havia vist infinitat de vegades al despatx de n’Hèctor. Era n’Hèctor, l’home que va ser el seu amant i el seu director de multinacional. Tots els records oblidats van arribar ràpidament a la seva ment i en aquell mateix moment es va adonar del gran error que havia comès.

La Dra. Garcia era la dona de n’Hèctor i li havia relatat tota la història sobre la mort del seu marit. Va tornar la fotografia a la prestatgeria de manera silenciosa per intentar fugir ràpidament, però va sentir el soroll d’una pistola recentment carregada.

–Gira’t sense fer cap moviment brusc!–va cridar la dona de n’Hèctor apuntant-li amb la pistola.

Na Llúcia va girar-se lentament cap a ella. Va trobar la mirada d’una dona amb llàgrimes en els seus ulls i una fúria que mai havia vist.

–Per favor, baixi l’arma. Vostè no vol fer això.

–Vas matar al meu marit!

–Va ser un accident!

Va apropar-se amb la pistola cap a na Llúcia. Quan anava a prémer el gallet, na Llúcia va donar un cop sobtat provocant que la pistola se n’anés a l’altre costat de l’habitació. La doctora va agafar agressivament na Llúcia intentant ofegar-la, amb un cop al cap na Llúcia va aconseguir alliberar-se d’ella.

La doctora va aprofitar que estava darrere d’ella, per empènyer-la cap al balcó, altre forcejament finalitzà amb una empenta de la doctora cap a na Llúcia que provocà que caigués del tercer pis on es localitzava la consulta, la seva caiguda a terra va produir un estrepitós soroll.

La psicòloga va tornar a l’interior de l’edifici tranquil·lament, va agafar el seu telèfon, trucà al nombre d’emergències i amb la seva millor actuació va dir:

–Per favor, portin una ambulància. La meva pacient s’acaba de suïcidar saltant del balcó de la meva consulta!