Eren exactament les nou de la nit, la multinacional es trobava silenciosa, freda com un gel i amb el cadàver de n’Hèctor dessagnat als peus de l’escala. Na Llúcia es trobava paralitzada, sense creure el que acabava de passar. Es desplaçava per tot l’espai plorant mentre sentia els crits d’en Jan.



–Llúcia, com has pogut fer això? No et reconec!

–Jan, ha estat un accident, tu em coneixes!

–Ja no et reconec, ets una assassina.



–Dona’m una oportunitat d’explicar-me, per favor.



Jan va decidir aturar els seus crits cap a na Llúcia i escoltar el seu relat.





–Jan, tu ja saps que anava a contar-li l’embaràs a n’Hèctor. Ell es va desentendre i va admetre que mai havia estat enamorat de mi i que no deixaria la seva dona per mi i menys tindria un fill il·legítim. Quan sortia del despatx vaig amenaçar-lo de contar la seva infidelitat, va posar-se agressiu i violent, vam forcejar i va caure per les escales. T’ho juro que va ser un accident. Necessito que m’ajudis per favor, hem de treure’l d’aquí.



–Estàs boja? Hem de cridar a la policia!

–Jan, mai em creuran, no vull anar a presó. Què serà del meu fill?

–Llúcia, tranquil·litza’t, hem de pensar que fem amb el cos.



–Hem de treure el cos de l’edifici i netejar-ho tot abans que s’activin les càmeres de seguretat.



Jan i Llúcia van fer l’esforç d’agafar el cadàver de n’Hèctor. Mentre baixaven les escales, ella no podia parar de plorar recordant com havia acabat la seva història d’amor amb n’Hèctor. Van decidir desfer-se del cos tirant-lo al riu més proper que es trobava devora de l’edifici, abans de llançar-lo cap al riu va acomiadar-se del que va ser el seu amant i l’amor de la seva vida. No va desviar la mirada en cap moment mentre el seu amant s’anava allunyant a poc a poc de la seva vista.



–El meu amor ha mort per la meva culpa.



–No diguis això, a ell l’han mort els seus secrets.



Quedaven quinze minuts perquè s’activessin les càmeres de seguretat, van agafar els productes de l’habitació de neteja i van començar a netejar com si aquell succés mai no hagués passat. Tres minuts abans de l’activació de les càmeres van abandonar la multinacional, des d’aquella nit cap dels dos va poder dormir en pau.

L’endemà la família de n’Hèctor va denunciar la seva desaparició, na Llúcia tremolava cada vegada que entrava en aquella oficina, quan passava davant d’aquella escala on va morir el seu amant i per descomptat el pont que es trobava fora de l’edifici on van desfer-se del seu cos.



Les setmanes següents van ser molt complicades, era incapaç de dormir a les nits per la culpa que sentia, a més, la seva relació amb en Jan va canviar completament. Na Llúcia de cada vegada trobava el seu amic Jan més, ja no quedaven per prendre cafè al matí, i ell ja no responia els seus missatges ni trucades.



Dues setmanes després del succés va tenir l’oportunitat de parlar amb ell, encara que no va ser una trobada fortuïta. Va esperar l’hora exacta davant de la cafeteria per poder trobar-se amb ell. Quan sortia de l’establiment ella es va apropar.



–Jan, com estàs? Fa molt de temps que no parlem.



–Bé, em sap greu, però no puc parlar, arribaré tard.



–Jan, treballem al mateix edifici i anem bé de temps. Deixa d’evitar-me.



–Ho sento, però no puc! Saps com he estat durant aquestes?

–Jo estic igual Jan, no puc ni dormir de la culpa que sent.



–Llúcia, fa una setmana que prenc antidepressius, no puc ni estar amb els meus fills, estic perdent la meva família. I tot per culpa teva! Per voler una aventura romàntica amb un home casat, et vaig avisar des d’un principi i no vas escoltar-me, perquè ets una egoista que només pensa en si mateixa. M’has fotut la vida!

Es va quedar immòbil, se sentia buida dins ella mateixa. Mentre Jan li deia totes aquelles barbaritats va deixar caure una llàgrima. Jan tenia raó, va ser una egoista i mai va pensar en les conseqüències que podrien provocar els seus actes. Havia destruït la seva amistat amb el seu millor amic de la infància, l'únic que s’havia preocupat i interessat per ella.



–Ho sento Jan, mai vaig voler que passés això.



–El teu perdó arriba molt tard, ja no et reconec. No hi queda res de la Llúcia que vaig conèixer de nin.



Jan va donar-li l’esquena i va allunyar-se de la cafeteria.

Na Llúcia va veure com s'allunyava, creia que tot es podria solucionar, però en aquell moment no sabia que seria la darrera vegada que veiés el seu amic amb vida.



Una vegada va arribar a l’oficina va veure com tots els seus companys parlaven entre ells de manera esvalotada. Va apropar-se al seu company de taula Joan per preguntar-li que ocorria.



–Llúcia, no has vist el diari?

–No, què ha passat?

–Han trobat el cos de n’Hèctor a la vora del riu a 20 quilòmetres de distància.



Va quedar-se sense paraules mentre agafava el diari que va donar-li el seu company mentre llegia el titular de la notícia “Trobat el cos de n’Hèctor Puig després de tres setmanes desaparegut amb greus signes de violència”. Na Llúcia va intentar transmetre normalitat encara que dins el seu interior tremolava intensament. Va acomiadar-se d’en Joan mentre es dirigia al bany per poder tranquil·litzar-se, després de sortir va dirigir-se cap a la taula d’en Jan per parlar sobre el titular del periòdic. Una vegada va arribar no va trobar en Jan i de sobte va sentir una veu femenina darrere d’ella.



–Llúcia, cerques en Jan?

–Sí, saps on és?

–Fa cinc minuts que se n’ha anat, deia que no es trobava gaire bé. Tenia una conducta un poc estranya, si pots parlar amb ell digues-li que es recuperi.



–Gràcies, Sílvia.



La resta del dia va intentar contactar amb ell, encara que no rebia resposta ho considerava normal després de la discussió que van tenir el matí. A les 20.30h va arribar a casa seva molt cansada i amb ganes de dutxar-se per poder tranquil·litzar-se després del descobriment del cos de n’Hèctor. En sortir de la dutxa va agafar el telèfon i es va sorprendre després de veure que tenia més de deu trucades perdudes de na Sandra, la dona d’en Jan. Així que va decidir telefonar-li.



–Sandra, et trobes bé? M’han sorprès les teves trucades.



–Llúcia…–va contestar amb la veu rompuda.



–Sandra, què passa?--va demanar amb preocupació.



–En Jan ha mort, s’ha suïcidat.



Na Llúcia va deixar caure el mòbil mentre encara s’escoltaven els plors de na Sandra. En aquell moment va adonar-se que el seu amic havia mort pel seu secret.