“De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



Ha trigat a venir.”

“Ha trigat a venir”, aquestes paraules es van repetir al cap de na Llúcia mentre s’asseia a la butaca de la Dra. Garcia. La sorpresa de la psiquiatra era evident, ja que feia més d’un any que na Llúcia no hi havia tornat, a més la cita inicial va ser una de les més estranyes que la Dra. Garcia va viure en tota la seva carrera. Llúcia va començar la cita plorant i al quart d’hora se’n va anar corrent per la porta. Des d’aquell episodi van passar exactament un any i set mesos fins aquell dia.



–M’ha sorprès la seva visita després de tant de temps–va afirmar la doctora després d’agafar el seu quadern de notes.



–He de dir que no és per voluntat pròpia, després de més de quatre intents de suïcidi en el darrer any no m’han donat cap altra opció.



–He pogut veure el seu historial mèdic, ple de suïcidis i desenes d’autolesions, bastant preocupant.



–Podem començar la consulta? Vull anar-me’n al més aviat possible.



–Primer és necessari que em conti el començament dels seus trastorns, que es van produir gairebé fa dos anys. Creu que aquests pensaments suïcides estan marcats per un esdeveniment en concret?

– El 27 de febrer de fa dos anys ha provocat que prefereixi estar morta que continuar amb la meva vida.



–Per favor, expliqui’m què va ocórrer fa dos anys.



–Serà la primera persona que sabrà la veritat.



27 de febrer de 2022

Llúcia va aixecar-se difícilment del llit, pràcticament va dormir dues hores seguides. Des de feia mesos ocultava un gran secret, un secret que només coneixia el seu millor amic Jan. Feia temps que tenia una relació amb el seu director de la multinacional on va començar a treballar feia només cinc mesos. Encara es recordava del primer moment que es van veure, el dia de la seva entrevista, mai no havia sentit una connexió tan forta amb una persona, encara que no sabia que n’Hèctor estava casat. Les següents setmanes a l’oficina no van ser gens tranquil·les, la seva connexió augmentava per moments, fins que un dia no van poder resistir més la tensió i van donar via lliure a la seva passió. Des d’aquell moment les seves trobades van produir-se repetidament, encara que na Llúcia va descobrir que ell estava casat no podia obviar l’amor que sentia per ell. Tot va ser màgic fins que la nit anterior va fer-se una prova d'embaràs que va sortir positiva.



Aquell matí es rentava les llàgrimes mentre es mirava al mirall, era necessari dir-li avui la veritat a n’Hèctor, però no es veia amb forces, ja que ell tenia una vida plena amb dona i fills, i mai acceptaria el fill fruit d’una infidelitat.



Quan va vestir-se va trucar a en Jan per prendre un cafè abans d’anar a treballar tots dos a la multinacional. En Jan era el seu millor amic des de la infantesa i era moment que sàpigues sobre l’embaràs.

–Llúcia, ja era hora! Duc vint minuts amb el teu cafè, ja estarà fred– va exclamar en Jan.



–Perdona’m, he perdut la noció del temps. Jan, he de contar-te una cosa molt important.



–M’ho esperava, semblaves molt preocupada per telèfon. Has decidit deixar per fi la teva relació amb n’Hèctor?

–Estic embarassada–va afirmar mentre li ensenyava el predictor positiu.



–Però com pot ser? No empràveu precaucions?

–No sempre, i no sé com dir-li.



–Però tens clar que vols tenir-lo?

–Clar que sí.



–Doncs hauràs de dir-li la veritat.



Mentre ells dos anaven cap a l’oficina, van plantejar com na Llúcia li explicaria el tema de l’embaràs a n’Hèctor i les diferents possibilitats que podrien ocórrer després que sapigués la veritat. En Jan va explicar-li la seva experiència de la paternitat després d’haver tingut 2 fills i com d’un moment a l’altre es va convertir en cap de família.



–Així que li diràs a darrera hora del dia?--va demanar en Jan.



–Sí, sempre aprofitem aquella hora per veure’ns.



–D’acord, jo em quedaré fins tard per si necessites qualsevol cosa.



–Moltes gràcies, Jan.



Els dos amics van mirar cap a l’imponent edifici que albergava les oficines de la multinacional, edifici que sense saber-ho seria la seva perdició i el principi de la fi.



El dia de treball en general va passar molt lent, en el cas de na Llúcia no podia concentrar-se en el seu treball pel gran esdeveniment que havia de contar al director; en el cas d’en Jan, ell estava preocupat perquè s’esperava la reacció del director i aquesta no seria gens positiva.



Quan el rellotge va donar les vuit, els treballadors van començar a abandonar l’edifici. Els únics que quedaven a l’edifici eren: en Jan, na Llúcia i n’Hèctor. Jan va mirar a na Llúcia donant-li tot el seu suport, ella va decidir començar a pujar la gran escala que la conduiria al despatx de n’Hèctor.



Quan va arribar al despatx va picar la porta amb la mà tremolosa, poc després va sentir els passos del seu amant aproximant-se a la porta i obrint-la.



–Pensava que no vindries mai, no he aturat de pensar en tu en tot el dia–va començar n’Hèctor la conversa mentre començava a treure-li la brusa a na Llúcia.



–Hèctor no és el moment–va contestar mentre se separava discretament d’ell i es recol·locava bé la brusa.



–Et passa alguna cosa? Mai t’havies comportat així.



–He de contar-te una cosa important.



–Digues-me.



–Estic embarassada.--va afirmar na Llúcia mentre visualitzava la seva cara estupefacta.



–No és possible, si preníem precaucions.



–No sempre, i ho saps.



–Però avortaràs, no?

–Vull tenir aquest fill i vull que siguis el seu pare.



–Llúcia, no diguis beneitures, jo ja tinc una família, ells són el més important.



–Hèctor per favor, estic enamorada de tu.



–Ho dius de veres?, crec que has confós la nostra relació, només és sexual.



–Jo no he confós res, són les coses que tu m’has dit.



–Perdó si has confós la realitat.



–Com ets capaç! Has arruïnat la meva vida amb aquest bebè i no et fas responsable?--va retreure na Llúcia furiosa mentre obria la porta del despatx.



–Ho sento, però aquest ja no és el meu problema, tanca la porta en sortir per favor.--va manifestar n’Hèctor mentre s’asseia a la cadira.



–Ho sento per tu, hauré de dir-li a la teva dona que els seus fills tindran un nou germà.--va afirmar mentre es dirigia cap a les escales de baixada.



Mentre Llúcia es dirigia cap a les escales per trobar-se amb el seu amic Jan, n’Hèctor va aixecar-se de la cadira amb una fúria inhumana i va dirigir-se cap a ella.



–No et deixaré que em fotis la vida–va manifestar mentre l’agafava amb força.



–Deixa’m, em fas mal.



Els amants van començar a forcejar a la vora de la gran escala, quan una empenta de na Llúcia per intentar refer-se va provocar que n’Hèctor caigués per la gran escala fins que el cop de la caiguda va donar lloc a un cop estrèpit i una reguera de sang. Na Llúcia va baixar-la sense creure’s el que acabava de passar, quan va arribar al final de l’escala va trobar-se el cos inert del seu amant.

Al mateix moment Jan va arribar a l’escena després de sentir un gran soroll.



–Llúcia, que has fet?

–Jan, necessito la teva ajuda.