Silenci. Foscor. Traïció.



Era l’únic que estava present a la meva ment. Què havia passat? On estava? Llavors, em vaig recordar aquella veu. LaHimaricom podria fer-li allò?

No estava molt segura d'on em trobava, però havia de sortir d’allà.



—Hola? Que hi ha algú?



Em vaig sorprendre en veure que estava en una habitació enorme, però fosca. Desobte, la llum es va encendre. Una habitació, que semblava com una de la mansió però plena de càmeres. Podia veure a les pantalles les altres persones del reclutament i al fons una porta. Què era tot allò?



De sobte, la càmera va enfocar a una noia. LaHimari. No reconeixia on es trobava ella, semblava una zona on no havia arribat.



—Neus, pensava que no tornaria a parlar amb tu.— Va dir laHimari, mirant directament a la càmera. Estava dreta, mirant fixament. Al seu voltant, hi havia estatues de gats, moltes. —Ho sento molt pel que t’he fet, però ja saps, aquest lloc no és per fer amics. Et segueixo estimant, però no puc deixar que em guanys.



—Himari, aquesta no ets tu, que has fet? Podem sortir les dues, ho podem aconseguir les dues!— Li cridava, però ella no em podia escoltar.



—Te'n recordes de les nostres recerques sobre el noi del diari, els gats…— Deia mentre es treia de la butxaca el diari. —Ho he pogut completar, però, saps? Em faltava l’última peça, i eres tu. T’admirava, com mai et rendies, la teva il·lusió i curiositat, però això… S'ha acabat.



Jo? Què volia dir allò? Per què tenia el diari d’en Carles? Encara que allò ja no tenia molt de sentit, ja que m’ho havia llegit tot i només jo sabia sobre el mapa de les coordenades. Jo ho sabia tot… però no podia marxar sense laHimari, encara que ella m’hagués fet allò, no podia deixar-la amb aquelles persones que ens havien fet mal.



—“Ells” em van obrir els ulls, saps? No podia dependre de tu, en aquell lloc de caos, no té sentit tenir companys. Espero que em puguis perdonar, però, en veritat, no canviaria res.



No és possible… Què anava a fer laHimari? No em podia deixar allà, després de quasi haver-hi pogut escapar, no em podia fer allò. La vaig veure desaparèixer i darrere seu unes persones que no vaig reconèixer.



En aquell instant, a la pantalla va aparèixer un missatge:

Gràcies per haver-hi participat, el reclutament ha acabat.



Era aquest el veritable motiu del reclutament? Posar a prova a les persones en la necessitat extrema d’escapar? No… no podia ser; però tot eren massa coincidències. El diari, els gats, les coordenades, aquell era el motiu de tot això? Lluitar, intentar sobreviure, mentre a la vegada buscaves la manera d’escapar d’aquell caòtic lloc? De veritat només érem un experiment, com qualsevol persona podria dir?



—Himari, espera!— Vaig cridar mentre em dirigia a la porta que havia vist anteriorment. De sobte, un fort soroll de trets em va inundar al voltant; estaven disparant a les persones del reclutament. El meu primer instint va ser fugir, però havia de trobar a laHimari.



Corria entre els passadissos on, feia dies abans, havia estat dormint, barallant, plorant, o amb companyia. Les llàgrimes no van tardar a aparèixer, queien amb força per la meva cara. Cridava a laHimari, però no la podia trobar. Llavors, en un intent de desesperació vaig intentar utilitzar el mapa de coordenades que havia trobat. Em vaig poder situar, però em costava recordar els números exactes que vam descobrir, ja que tots estaven escrits en el diari. Recordava alguns números… I no perdia res en intentar posar-los.



En situar-me, vaig començar a córrer cap a la direcció i poc temps després em trobava en una part de la mansió que mai havia estat. Intentava eixugar-me les llàgrimes i poder concentrar-me, però era massa, simplement, no podia més en aquell moment. Em trobava en una espècie de jardí cobert, on hi havia una gran finestra quedeixabaentrar la llum de la lluna. Era el meu moment, podia escapar, podia ser lliure…



De sobte, en mirar més atentament en la finestra, a la llunyania vaig poder distingir a una noia, laHimari. Estava mirant-me amb una mescla de por, ràbia, tristesa, i en penediment. Vaig començar a cridar-la, dir-li que m'esperés, que podíem arreglar-ho i anar-nos-en juntes, però d’un moment a un altre, vaig rebre un tret al braç.



En aquell moment vaig veure moltes coses passar. La primera vegada que en vaig arrivar allà, el meu motiu del perquè havia arribat, quan em va ajudar la Himari el primer dia a tornar la consciència, quan vam poder obrir la porta, quan pensàvem que ho estàvem aconseguint… No podia més, el dolor me'n pujava pel braç i s'estenia per tot el cos. La imatge de l’Himarial meu davant es va tornar borrosa, i, a poc a poc, va desaparèixer.



Podia seguir escoltant, però ja no passava res, al meu voltant ni al meu cervell. Només ho deixava tot passat, només jo i el meu pensament enmig d’aquell caos que semblava que mai tindria fi. Recordava moments, però també, veus. “T’admirava, com mai et rendies, la teva il·lusió i curiositat…” la meva ment no parava de repetir allò. Havia valgut la pena tot?



Llavors, vaig sentir el tacte d’unes mans fredes sobre la meva cara.



—Neus? Neus si us plau contesta’m! — Cridava una veu que semblava molt llunyana. —Necessito explicar-te el que ha passat, ho sento, ho sento…— Deia la veu cada vegada més a prop meu. No me'n vaig adonar, però aquelles mans van començar a posar-me dreta.



—Neus, vine amb mi…— Mentre continuava parlant, jo tornava a la realitat. La foscor desapareixia, i davant meu hi havia una cara, la d'ella. Estava sanglotant i se li veia molt canviada, més cansada.



Quan em vaig posar dreta, vaig notar que una gran quantitat de sang queia per tot el meu braç i em queia per tot cos. Per causa de l’adrenalina del moment, vaig poder començar a caminar i dirigir-me a la sortida com m'indicava laHimari. Tot es veia borrós, però era la sortida, per fi escaparia d’aquell lloc.



—Himari…?— No em sortien les paraules per poder transmetre tot el que estava passant en aquell moment.



—Per aquí és la sortida, Neus, t’he d’explicar tot el que he descobert, però primer deixa’m explicar-te per què ha passat això.



En sortir per la finestra anteriorment trencada, ens vam trobar envoltades per un preciós jardí de flors. Era molt diferent a l'interior de la mansió. Ja m’estava cansant de córrer, i la ferida no parava de sagnar, llavors vam asseure'ns en el terra amb gespa, on em vaig trencar una part del pantaló, per així fer un torniquet i parar el sagnat.



—Estava amenaçada, van dir que anirien per tu si no els ajudava… si us plau, perdone'm.— Em va dir laHimariuna vegada ens vam asseure.



—Himari, vas fer el que havies de fer.



—Ho sé, però igualment, el que he fet ha estat molt malament…

—Això ja no importa, hem pogut sortir, i estem bé.— Deia mentre li somreia perquè sàpigues que no hi havia més problema.



Llavors, laHimariva agafar una rosa que hi havia a la gespa.



—Saps, Neus? La rosa més bonica també sol ser la més espinosa.



Em va donar la flor i, per primera vegada en aquell lloc, em vaig sentir en pau.



FI