Havíem estat hores dins d’aquella habitació petita que semblava d’un hotel o mansió terrorífica, amb la paret un tapís vermell, un llit matrimonial i el paper que vam trobar feia estona abans. Al petit paper deia: Diari d'en Carles. Semblava la portada arrancada d'algun diari personal.
—Neus, deixa-ho, és un paper sense sentit, només perdem temps.—
—No ho sabem, si estava aquí és per alguna cosa. No podem sortir fora tampoc, Himari, els altres reclutats s'estan tornant bojos i violents.— Li deia a la Himari mentre obria calaixos i tota mena de compartiment que es trobava a aquella habitació.
—Neus, t’has fixat que hi ha moltes estàtues de gatets per tota l’habitació?
—Si… em sembla estrany. Hi ha vuit en total, que per curiositat, és el número de l’equilibri entre el material i l'espiritual. Creus que podria tenir res a veure?
La Himari es va apropar a una estàtua de gat que hi havia en una estanteria de llibres i la va observar.
—Aquí està!— Diu la Himari fent que la Neus es sobresaltés.
Semblava un llibre molt antic, però a la portada posava “Diari 1998”, i sense dubtar-ho el vam obrir.
—Això sembla un laberint —Va llegir la Himari. —però jo sé que té una sortida, cada estàtua de gat té un número amagat a l’esquena que si es combinen donen unes coordenades les quals estic intentant resoldre, però no tinc ningun tipus de mapa. No sé ben bé com he arribat aquí, jo soc un simple científic, però em tenia que apuntar a la guerra com bona persona que volia defensar el seu país.
—Espera, estàs dient que el reclutament de fa anys també es va fer aquí?
—Deixa’m llegir Neus, això ens podria ajudar.— Dit això, la Himari va continuar. —Tinc molta por, ja que mai he utilitzat les armes i molt menys he ferit a ningú. Vull sortir d’aquí, sigui com sigui.
Allà van acabar la primera pàgina del Diari. En aquell moment a les dues noies els van inundar molts dubtes. Qui era aquell noi?, de veritat es podia sortir d’allà?, era aquell l’objectiu, o només sobreviure un cert temps?
—Continuaré la següent pàgina.— Just al dir allò, una colla de persones armades van entrar a l’habitació.
—Doneu-nos això ara mateix.— Tots apuntaven a les noies amb diferents armes però la mateixa intenció.
Neus es va preparar per barallar amb aquelles persones, ja que s’havia estat preparant tot un any per defendre’s.
—Creieu que tinc por? Veniu.— Deia la Neus que en realitat estava morta de por.
Mentre tots s’apropaven a la Neus, la Himari encara amb el diari a la mà, va començar a córrer pels passadissos. Tot anava massa ràpid, sentia que el seu cor li sortiria en algun moment. No podia deixar a la Neus sola, llavors es va recordar de les armes que havien agafat feia una estona abans.
—Neus, la pistola!— Li va cridar, i quasi a l'instant, es van sentir dispars provinents de l’habitació.
—Corre Himari!— Va dir la Neus mentre sortia com si fos perseguida per un lleó.
Les persones van anar darrere d’elles, però els passadissos eren massa complicats i confusos. La Himari semblava estar molt cansada, cosa que a la Neus no li va agradar.
—Himari no paris, quasi els despistem!— Deia la Neus, però va veure com el diari volava cap ella. La Himari li havia llençat el diari, i mentre ho feia, va caure a terra sent agafada pels perseguidors.
—Deixeu-la en pau!— Cridava la Neus, però no va servir, ja que es van emportar a la Himari.
La Neus no tenia bales a la pistola, semblava que només hi havia una i ja s'havia utilitzat. Va començar a plorar, no podia quedar-se sola i de només pensar en el que podien fer-li a la Himari, de segur que només la volien per la seva intel·ligència i el diari.
Aquella nit va ser horrible en tots els sentits, encara que portaven només tres dies allà dins, la gent ja s’havia tornat boja, pensant que l'única forma de sortir d’allà era quedant només un.
Sentia les cames cansades, els ulls adolorits, i el cap li donava mil voltes. Va continuar llegint el diari en una petita esquina que va descobrir mentre rondava pels passadissos.
Segona pàgina:
Cada dia temo més per la meva vida, però estic segur que les coordenades porten a un lloc obert i lliure de passadissos que et fan perdre el cap. De moment, he trobat unes escales les quals tenien un quadre amb un gat representat. No ho vaig pensar molt i el vaig treure del seu lloc, i darrere del quadre es trobava un mapa de coordenades el qual em va ajudar a poder localitzar tot el meu procés.
Allà em vaig adonar, l’objectiu de la prova mai va ser aniquilar ni utilitzar la violència en ningun moment, només haviam de sortir d’aquell lloc. Estic veient persones perdre el cap i canviar cada dia més, però no es adonen que aquesta no és la manera. No, no és necessària la violència.
La Neus portava més de quatrediestornant-seboja amb les coordenades. Per sort, va trobar les escales que deia el diari d’en Carles. Tenia el mapa de coordenades,quasitotsels números. No li faltava res per sortir.
Estava cansada de lluitar, nosabiaamb quantes persones s’havia barallat, ja havia perdut el compte. Just en aquell moment, es trobava cridant-se ambun altrepersona.
—Deixa’m!, que no veus que no tinc res?— Cridava la Neus.
—Dona’m el diari, JA!
Aquella veu era familiar, era una noia, una noia la qual coneixia molt bé.
—Himari? Com pot fer—Abansd'acabarla frase, li va rebre un fort cop al cap que la vatombara terra
|