Mentiria si digués que no hi soc nerviosa, ja que esticaterrada. Pujo lentament les fredes i fosques escales del lloc on vaig estar dormint, plorant, i entrenant-me per aquest instant, un any enrere. Mentre pujava, a poc a poc s’anava revelant una font de llum que em conduïa a un dels únics llocs que encara estaven en bones condicions de tot el país.



La motxilla que porto mitjà penjant a l’esquena hi és plena de per si de cas; ja que a la prova no sabem que ens podem trobar. Si soc sincera, jo mai havia somiat en apuntar-me a l'exèrcit, però des que van començar els atacs i vaig perdre tot el que m’importava, l’únic que volia era ajudar a qui pogués perquè a ningú altre li toqui passar per aquesta vida plena de foscor.



En travessar la porta que em fa sortir dels meus caòtics pensaments, em rep un soroll de la multitud de ciutadans que esperen impacients poder conèixer ja la persona que els podrà alliberar, o això esperen. Enmig de tot aquell caos em trobo amb tots els altres reclutats, alguns es veien espantats, altres feien por, però tots estàvem allà per una raó. Més al fons, ens trobem amb el grup de generals esperant-nos per explicar el que hauríem de fer les pròximes setmanes, o inclòs mesos.



—Gràcies a tots i a totes per ser-hi aquí.— Va dir el general amb veu seria i rígida. —Sou un gran exemple per a tot el país, tots esperem que pugueu estar preparats per defensar-nos i ser recordats com persones amb molt valor.



Fins aquest moment jo havia estat intentant que no m’entrés por, però era inevitable.



—La prova començarà just avui, però primer os heu de desplaçar la zona on tot es desenvoluparà. Us desitgem sort, i moltes gràcies.



A partir d’aquí tot canviarà; ho vaig sentir, això no seria cap prova normal.



Després d’una estona d’estar en silenci mentre de fons sonaven aplaudiments de la gent i algunes paraules que no vaig arribar a entendre, ens van avisar del fet que hauríem d’anar-nos-en a una zona apartada de la sala on ens esperaven per anar a la prova.



A partir d’aquell moment l’únic que recordo és el dolor d’una agulla al meu braç dret.



En aixecar la vista, el primer que vaig poder distingir va ser el sol d’una casa i una noia davant meu.



—Què és aquest lloc?— Vaig dir mentre em tocava el front i intentava posar-me dreta.



—Hola? Qui ets?— Va dir una suau veu femenina que es trobava al meu davant.



Suposo que ja hi soc a la prova, però no m’esperava entrar així.



—Em dic Neus, he vingut al Reclutament.



—Jo soc laHimari.— Em va dir la noia.



No em sonava el seu nom i cara, no l’havia vist mai; tampoc semblava d’aquí pel seu nom i accent.



Em vaig aixecar lentament i seguidament em va pujar un mal molt fort al braç. Em vaig marejar i la meva visió es va tornar blanquinosa. De sobte, la noia amb la qual acabava de parlar em va agafar de les espatlles perquè no caigués.



—Compte, has d'intentar relaxar-te, la prova ja ha començat. Estem a una espècie de mansió plena de passadissos. No sé ben bé que hem de fer, però si us plau ajuda’m.



La veu de laHimariressonava a les meves orelles. Tot sonava tan estrany…

no era pel que m’havia estat preparant.



Tornava a sentir la sensació de mareig un altre cop, però necessita investigar on em trobava.



Després d’una estona parlant amb la meva nova companya, vam arribar a la conclusió que ens trobàvem a una espècie de mansió.



Les parets estan cobertes amb un tapís vermell intens. Hi ha alguns quadres a la paret que semblen una decoració sense vida; algunes làmpades càlides que parpellegen de tant en tant i petites estàtues que semblaven de gats.



Una aura bastant fosca se sentia sobre la casa. No hi havia silenci, però tampoc se sentien veus: petites petjades i alguns xiuxiueigs.



—Vinga, amunt, no vull estar carregant amb tu tota la prova.



Així doncs, vam començar a caminar pels passadissos que semblaven inacabables. Pel camí hi havia algunes portes que estaven tapades per trossos de fusta, allò feia que fos impossible poder obrir-les.



Poc a poc vam començar a sentir un bullici de gent apropar-se més on ens trobavem les dues.



—Seran els altres reclutats.— Vaig dir-li a laHimari.



En arribaron hi eren tots, unaimatgehorrorosa va aparèixer. Armes per terra, pistoles, ganivets, destrals, inclòs un toll de sang que s'estenia per tot el terra.



—Corre Neus, agafa una pistola i vine amb mi!— Em va cridar laHimarimentre intentàvem passar pel mig de tota aquella gent descol·locada i que emanava molta por i desconfiança.



Vaig agafar un part de bales i una petita pistola que es podia ficar a la meva butxaca. En veure a laHimaricórrer vaig anar darrere seu.



—S’està fent tard, anem per aquí!— LaHimariva girar cap a l'esquerra i es va ficar en un passadís on semblava no haver-hi tanta gent.



Vam parar davant d'una porta i amb un cop sec de destral vam trencar les fustes que la tapaven. Per la nostra sort, la porta es va poder obrir i en entrar vam trobar un paper que segurament ens ajudaria en un futur…