El silenci es va fer més pesat, com si l’aire fos carregat d’una energia estranya, com quan dues persones es miren i no necessiten dir res més. Tot i que volia dir alguna cosa per trencar-lo, per intentar que la situació no es fes encara més insuportable, em vaig quedar callada. El que havia passat aquella nit era massa per paraules. Tot era tan nou, tan desconegut, com un laberint sense sortida.

Ell va fer un últim intent de mirar-se al mirall de la finestra, com si esperés trobar alguna resposta on només hi havia reflexos d’un passat que ja no tornaria. Va passar la mà pel cabell, un gest nerviós, quasi frustrat. Però, tot i l’esforç, no va trobar cap resposta. Així que es va girar cap a mi, amb una expressió de rendició als ulls.

—No puc continuar així, tu saps? —va dir, amb una veu més calmada, però carregada de dolor.

Vaig respirar profundament. Jo també sabia que aquell moment era crucial. La situació, les paraules, tot el que havia passat fins aleshores, estava a punt de culminar d’alguna manera. I si no li donava l’oportunitat de desfer-se de tot el que el consumia, qui ho faria?

—Pots —vaig dir, decidida, potser més del que em sentia realment.

Ell va somriure d’una manera trencada, com si el gest fos una ironia de la seva pròpia existència. Va mirar per la finestra una altra vegada, com si volgués oblidar-se d’aquella conversa que no es podia aturar.

—No sé si et puc explicar tot el que ha passat —va murmurar, gairebé com una disculpa anticipada. Però després va girar-se cap a mi, amb la mirada més ferma, com si finalment hagués pres una decisió important. Vaig veure, per primera vegada en molt de temps, que estava disposat a enfrontar-se a allò que l’havia destrossat.

—I tant que pots —li vaig contestar, amb fermesa.

Va sospirar, i vaig notar el pes de les seves paraules abans que sortissin de la seva boca. S’hi havia pensat molt abans de parlar, potser buscant la manera de dir-ho sense trencar-se completament. Però ja no podia mantenir-ho més. La seva veu va sortir feble, però clara.

—Va ser la meva decisió... Vaig triar seguir un camí que no havia de seguir. No vaig pensar en les conseqüències. Em vaig deixar portar per l’impuls i ara tot és un desastre. Tots els que estimava, els que eren importants per a mi, se n’han anat. Em van deixar. I tot perquè vaig pensar que podia controlar-ho tot. Però no puc. Ja no sé com tornar a ser la persona que era abans d’això.

Jo l’escoltava atentament. Els seus ulls brillaven de tristesa, però no podia evitar veure que, per primera vegada, semblava estar deixant caure la seva màscara. Potser, només potser, en aquell moment, estava deixant caure les seves defenses. Per aquest petit canvi, vaig saber que no el podia deixar així. No podia apartar-me.

—Ho sé, sé que tot sembla irreversible. Però això no vol dir que no puguis començar de nou. Potser no podràs arreglar-ho tot de cop, però pots començar amb el que tens ara —vaig dir, decidida.

Ell va aixecar la vista, com si aquestes paraules fossin el primer raig de llum després d’una tempesta que havia durat massa temps.

—Com? Com puc començar de nou si tot està trencat? —va preguntar, gairebé suplicant una resposta. En aquell moment, vaig saber que no necessitava una solució màgica. El que realment necessitava era una raó per seguir endavant.

—Perquè les coses mai estan realment trencades, fins que deixem de lluitar per elles —vaig respondre, pensant en veu alta. Vaig fer una pausa, per assegurar-me que entenia el que volia dir—. No es tracta de tornar a ser el que eres, sinó d’aprendre a ser algú millor. Si et quedes atrapat en el passat, no podràs caminar cap al futur.

Ell es va quedar en silenci, rumiant-ho. Vaig notar que estava més tranquil, com si les meves paraules li haguessin donat un impuls per començar a veure les coses d’una altra manera. Potser encara no ho entenia tot, però almenys ja no semblava tan perdut com abans.

—I si no puc? —va dir, amb la veu trencada, però sense deixar de mirar-me als ulls.

—I si sí que pots? —li vaig respondre. La meva resposta no era només una paraula, era una invitació a creure en ell mateix, a veure que potser, només potser, tot allò que semblava perdut encara podia tenir una oportunitat.

Vaig notar que alguna cosa en ell havia canviat. Les seves espatlles ja no estaven tan caigudes. Els seus ulls, tot i la tristesa que encara duien, brillaven amb una mica d’esperança. Va fer un pas cap a mi, com si finalment hagués decidit deixar de lluitar contra tot el que sentia.

—I si t’hi quedes? —va preguntar, en un murmuri baix.

Em vaig quedar uns segons mirant-lo, sentint que la meva resposta era tot el que ell necessitava. La meva presència no era només una qüestió de companyia. Era la garantia que no estava sol. I, de sobte, vaig saber que podia ser allà per ell.

—Estaré aquí, sempre que ho necessitis —li vaig dir, amb la mà al seu braç. No va dir res més. Però els seus ulls van parlar per ell, agraïts, potser al principi sense entendre-ho, però amb una tranquil·litat que era tot el que necessitava en aquell moment.

I així, en aquell silenci, vam quedar-nos. Sense presses, sense presses per a les paraules. Només dos amics que compartien un moment que, tot i ser fosc i complicat, també era la possibilitat d’un nou començament.

Perquè, a vegades, el que realment necessitem no són solucions màgiques, sinó saber que no estem sols quan més ho necessitem.

El matí va arribar lentament, com un regal silenciós, com si el món hagués estat esperant que sortíssim del nostre túnel personal. Però quan vaig obrir els ulls, no em va sorprendre veure’l allà, assegut sobre la mateixa butaca, mirant al buit. El sol que entrava per la finestra il·luminava els seus trets marcats pel cansament i la desesperança, però també els seus ulls, que seguien lluitant per mantenir-se oberts, per no rendir-se del tot. Jo el vaig mirar un moment, sense saber què fer. No volia trencar el silenci. Però sabia que ja no podia esperar més.

—És hora de parlar —li vaig dir, amb una fermesa que gairebé em va sorprendre a mi mateixa.

Ell va aixecar el cap, els ulls plens de dubtes, com si s’esforçés per veure més enllà del mur que havia erigit al seu voltant. Però no va dir res. Només em va mirar, com si esperés que fos jo qui l’empentés a fer el següent pas. Jo vaig apropar-me una mica més, però no volia ser massa invasiva. A vegades, el que necessites no és que et diguin què fer, sinó que et donin l’espai per entendre-ho tu mateix.

—Has estat amagat massa temps —vaig afegir, mirant-lo amb una intensitat que em feia sentir que podia veure’l més enllà de les seves defenses. De sobte, les paraules fluïdes que havia volgut dir-li es van quedar atrapades dins meu. Què havia estat fent tot aquest temps? Què ens estava aturant? Però potser la resposta ja estava allà, entre els nostres silencis.

Finalment, després d’un llarg moment de tensió, ell va parlar, la seva veu trencada com si cada paraula li costés més que l’anterior.

—Sé que ho he fet malament. Sé que t’he fallat. Però no sé com tornar-ho a fer bé. No sé si fins i tot tinc una oportunitat per fer-ho.

Vaig respirar profundament. Sabia que era el moment de dir-li la veritat, encara que no volgués. Sabia que, per molt dolorós que fos, era el que necessitava escoltar per poder seguir endavant.

—Potser no pots arreglar-ho tot. Potser no pots fer que les coses tornin a ser com abans. Però pots decidir, en aquest moment, si vols seguir lluitant o si vols quedar-te atrapat en el que ja ha passat. Si et quedes amb el passat, et perdràs el futur —vaig dir, amb calma, però amb una convicció tan forta que gairebé no em vaig reconèixer.

Ell va abaixar els ulls. No ho podia veure, però sabia que estava lluitant contra la seva pròpia realitat. Em vaig sentir impotent en aquell moment, com si no pogués salvar-lo. Com si tot el que hagués intentat fins aleshores només hagués servit per donar-li una mica d’aire, però no per rescatar-lo de la seva foscor. Em vaig apartar una mica, donant-li espai per respirar, per pensar. Però al mateix temps, sabia que havia arribat el moment de fer un pas més.

—No puc ser la teva salvació —vaig dir, mirant-lo amb una sinceritat que em va sorprendre a mi mateixa. Potser havia estat esperant alguna cosa que no podia oferir, alguna cosa que només ell podia trobar dins seu. Però ara, en aquell moment, vaig entendre que estava en les seves mans. I no en les meves.

Els seus ulls es van omplir d’aigua, però no va plorar. No ho feia des de feia molt de temps. Però vaig veure una llum en els seus ulls, un rastre de la persona que havia estat abans que tot es compliqués, abans que es fes malbé. Era com si, en aquell instant, tot el pes que portava sobre les espatlles hagués començat a alleugerir-se, com si el primer pas per sanar fos reconèixer que no podia carregar-ho tot més temps.

—No sé com començar de nou —va dir, finalment, després d’un llarg silenci.

—No ho has de saber. Però tens a algú aquí que no et deixarà perdre’t —li vaig respondre. No li vaig oferir una resposta fàcil. No li vaig dir que tot estaria bé, ni que les coses es podrien arreglar de la nit al dia. Però li vaig dir que jo, almenys, hi seria. I no només com a espectadora, sinó com algú que entendria quan necessités parlar, o quan necessités callar. Però, sobretot, com algú que no li permetria oblidar-se de si mateix.

Ell va assentir, però no va dir res més. Va mirar al davant, fixant la vista, com si estigués buscant alguna cosa que no es veia. Jo vaig estar allà, observant-lo. De vegades, només cal estar present perquè l’altra persona es pugui veure a si mateixa. I, en aquell moment, vaig saber que ell estava començant a veure’s.

Vaig donar un pas enrere, tot i que el meu cor encara sentia aquell pes que no podia treure’m de sobre. Potser no podria ajudar-lo a salvar-se completament. Potser mai ho faria. Però en aquell moment, vaig entendre que la meva presència podia ser la diferència entre perdre’s completament i intentar, almenys, seguir endavant. Vaig obrir la porta del saló, sentint que aquell moment era més important que tots els altres junts.

—És hora de començar a caminar —li vaig dir, amb un somriure tímid però sincer. Era el meu comiat, el meu punt d’inflexió. Però alhora, també era el seu.

Va mirar la porta durant uns instants, pensant si sortiria o no. Finalment, es va aixecar lentament, amb la mirada baixa, i va caminar cap a mi. En el seu gest, hi havia una decisió. No havia de ser un comiat definitiu, només un moment que representava un punt d'inflexió. Un punt on ell havia decidit, encara que amb dubtes, fer el primer pas.

—Vas fer bé —va murmurar, sense mirar-me als ulls.

—I tu també. Però és hora que vagis pel teu camí —vaig respondre, amb una seguretat que potser només jo podia entendre en aquell moment.

Va sortir de l’habitació amb un últim cop d'ull que només jo vaig veure. I mentre la porta es tancava darrere seu, vaig saber que aquell era el moment definitiu. Ja no podíem seguir camins junts, ni jo podia fer més per ell. Però tot el que havia fet fins llavors havia estat per una cosa: per ajudar-lo a veure que, finalment, era ell qui havia de trobar el seu camí. El meu comiat era l’últim pas per alliberar-lo.

I així, mentre la porta es tancava, vaig saber que, d’alguna manera, tots dos ens havíem alliberat.

Fi.