El silenci es va allargar uns segons més, espès i dens com la boira que s’instal·la abans de l’alba. Jo encara tenia la mà sobre la seva espatlla, sentint la calor del seu cos sota els meus dits. No sabia si aquell gest li donava força o si simplement era un recordatori de la meva presència. Però no va fer cap moviment per apartar-se.

Va deixar anar un altre sospir, aquest cop més llarg, com si intentés buidar-se per dins de tot el que el consumia. La seva mà va tremolar lleugerament quan se la va passar per la cara, com si volgués esborrar les llàgrimes que encara li brillaven als ulls. Va fer un pas enrere i va mirar cap al sostre, buscant paraules o potser simplement forces per continuar parlant.

—No sé com arreglar-ho —va dir finalment, amb una veu molt suau, esgotada.

Jo no vaig respondre. No sabia què dir-li. De fet, no sabia ni què havia passat exactament. Només sabia que ell estava destrossat i que jo era l’única persona que en aquell moment podia veure’l així. Vaig sentir una responsabilitat estranya, un pes que no havia buscat però que no podia ignorar.

Ell va tornar a mirar-me. Els seus ulls estaven plens d’alguna cosa que no podia identificar: culpa, desesperació, ràbia amb ell mateix? Potser una barreja de tot plegat. Va obrir la boca com si volgués dir-me alguna cosa, però es va aturar. Semblava lluitar contra si mateix, contra el desig de confessar i la por de ser jutjat.

—Va ser una decisió —va murmurar—. Una sola. I ho ha canviat tot.

Vaig notar un calfred a l’esquena. Havia escoltat paraules semblants en històries, en pel·lícules, en llibres. Però allò no era ficció. Era real, i ho tenia davant meu, en els ulls humits i la veu trencada d’aquell home que mai abans havia vist d’aquesta manera.

—Què vas fer? —vaig preguntar sense pensar-m’ho. Les paraules em van sortir soles, impulsades per la necessitat de comprendre el que estava passant.

Ell va tancar els ulls un instant, i per un moment vaig creure que no em contestaria. Però quan va parlar, la seva veu era tan baixa que gairebé no la vaig sentir.

—Vaig triar una cosa que no hauria d’haver triat. I ara ja no puc tornar enrere.

Un altre silenci. Aquest més carregat, més feixuc. Jo vaig intentar empassar-me la inquietud que creixia dins meu, però se’m va quedar enganxada a la gola com un nus impossible de desfer.

—Pots dir-m’ho? —vaig insistir, intentant que la meva veu sonés suau, no invasiva.

Ell va fer un petit somriure, però no hi havia alegria en ell. Només cansament.

—Si t’ho dic, em miraràs diferent.

No sabia si era una advertència o una súplica. Jo em vaig mantenir ferma.

—Ja et miro diferent. Això no canviarà res.

Va deixar anar una rialla curta, sense humor, i va sacsejar el cap.

—Sempre canvia alguna cosa.

Va tornar a caminar cap a la finestra. La seva mà es va recolzar al marc, els dits pressionant lleugerament la fusta vella. Fora, la nit continuava avançant, indiferent al que passava dins aquella habitació. Jo vaig fer un pas cap a ell, no massa a prop, però suficient perquè sabés que encara hi era.

—Hi ha coses que no es poden arreglar —va repetir, com si necessités recordar-se a si mateix aquella veritat dolorosa.

—Potser no es poden arreglar —vaig dir, escollint les paraules amb cura—, però això no vol dir que hagis d’enfrontar-ho sol.

Ell es va girar lentament, com si les meves paraules fossin més pesades del que esperava. Vaig veure un nou rastre de llàgrimes acumulant-se als seus ulls, però aquesta vegada semblava menys enfonsat, menys sol.

—Per què et quedes? —va preguntar, i per un instant vaig sentir que aquella era la pregunta més sincera que m’havia fet mai.

Vaig respirar fons. Hauria pogut dir moltes coses. Que em feia llàstima, que sentia que havia de fer-ho, que no volia deixar-lo sol en aquell estat. Però la veritat era molt més senzilla i, alhora, molt més complicada.

—Perquè crec que ho necessites.

Ell va tancar els ulls un instant, i després va assentir lentament. No va dir res més. Però tampoc calia. A vegades, les paraules sobren. I aquella nit, en aquella habitació plena de silencis trencats, vaig entendre que de vegades la millor manera d’ajudar algú no és oferir respostes, sinó simplement ser-hi.