No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar. Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. Però també vaig sentir una mena de culpa estranya, com si jo hagués estat qui havia trencat alguna cosa important. No era així, però tampoc sabia ben bé què era el que havia passat per arribar a aquell moment.
Ell estava agenollat al terra de la sala, les mans recolzades a la catifa bruta com si estigués buscant alguna cosa. El seu cos tremolava lleugerament, però els sons que feia eren intensos, profunds, gairebé animals. Jo em vaig quedar al marc de la porta sense saber què fer. Havia de marxar? Havia de dir-li alguna cosa? O potser, només, esperar que s’aturés sol? Sempre l’havia vist com un home tranquil, serè, incapaç de deixar-se portar per cap emoció forta. Així que aquella visió era com veure una tempesta en un lloc on sempre hi havia hagut calma.
Quan finalment es va redreçar una mica, vaig veure que tenia els ulls inflats i vermells. Em va mirar, i jo vaig notar que la meva boca s’obria per dir alguna cosa, però no en va sortir cap paraula. Vaig abaixar la mirada, intentant donar-li privacitat sense moure’m del lloc. Però ell em va parlar. La seva veu era baixa, trencada. Va dir: "No ho entens, oi? No pots entendre-ho". Jo vaig sacsejar el cap, perquè era veritat. No entenia res. Només sabia que estava allà, davant d’ell, veient-lo com mai abans l’havia vist.
Ell es va aixecar lentament, passant-se una mà pels cabells, com si volgués posar ordre no només a la seva aparença, sinó també a tot el que estava passant. "Hi ha coses que no es poden arreglar", va dir, mirant-me directament als ulls. Em va semblar que estava parlant més amb ell mateix que amb mi. Va fer un pas cap a mi, i jo vaig sentir un petit impuls de recular, però em vaig quedar quieta. Volia que em digués més, però no sabia com demanar-ho.
"Quan vaig fer el que vaig fer, vaig pensar que tot era just", va començar a explicar, sense gaire convicció. "Pensava que tenia raons. Que tot el que feia era correcte. Però ara..." Es va posar una mà al pit, com si li fes mal respirar. Jo vaig fer un pas cap a ell, però em vaig aturar abans de posar-li una mà a l’espatlla. Ell no semblava adonar-se de la meva presència.
"Hi ha coses que no es poden desfer. Ho saps, oi? Pots desitjar-ho amb totes les teves forces, pots intentar-ho, però no hi ha manera. Algunes accions no tenen marxa enrere". Jo vaig assentir, encara que no sabia exactament a què es referia. Les seves paraules em van semblar una mena d’advertència, com si m’estigués dient alguna cosa molt important que jo encara no podia entendre.
Ell va anar fins a la finestra i va mirar fora. Era de nit, i només es veia el reflex de les llums de la sala al vidre. "Quan era petit, el meu pare em va dir que cada decisió que prenem és com llançar una pedra a l’aigua. Sempre hi ha onades. Sempre. Per petites que siguin. Però mai vaig pensar que les meves onades arribarien tan lluny". Va girar el cap per mirar-me, i vaig veure que tornava a tenir llàgrimes als ulls.
"Ho he perdut tot", va dir finalment, i la seva veu es va trencar del tot. Aquesta vegada no vaig dubtar. Vaig caminar fins on era i vaig posar-li una mà a l’espatlla. No sabia què més fer, però semblava que aquell gest li donava una mica de consol. Ell va tancar els ulls i va deixar anar un sospir profund. "Tant de bo hagués escoltat quan em van advertir. Però pensava que ho sabia tot. Sempre pensem que sabem més del que realment sabem".
Jo no sabia què respondre. Mai havia vist algú tan derrotat, tan ple de penediment. I em vaig preguntar què podia haver fet per sentir-se així. Però no era el moment de preguntar-ho. Només podia ser allà, al seu costat, en aquell moment tan difícil. Quan finalment es va girar per mirar-me de nou, semblava una mica més tranquil, però encara hi havia alguna cosa trencada en la seva mirada.
"Gràcies per quedar-te", em va dir. I jo vaig entendre que, de vegades, no cal dir res. Només estar allà, compartir el silenci amb algú que està passant per un moment així, pot significar molt més del que semblaria.
