"Un any després: Reflexions sobre la prudència, la por i les connexions inesperades"

Aquella setmana va ser un cacao mental. Havia acceptat quedar amb en Leo, però el pànic no em deixava pensar amb claredat. Què passaria si fos una altra persona? I si tot havia estat una mentida? I si no és com jo penso o com jo me'l imagino ? No podia evitar imaginar-me les pitjors situacions possibles. Vaig passar els dies següents debatent amb mi mateixa sobre si anar-hi o no, pero ya li havia dit que si i em donava molta pena

El divendres a la tarda, mentre caminava cap a casa amb la Clàudia, ella em va notar més distreta que de costum.

—Sofia, què et passa? Tens una cara fatal —va dir, mirant-me amb preocupació.

Vaig dubtar uns segons abans de respondre. No sabia si explicar-li la veritat o inventar alguna excusa per no preocupar-la, perquè sabent com es la Sofia ella es preocupa i em donaria una larga xerrada de les seves. Però, al final, la necessitat de compartir-ho amb algú va guanyar.

—He quedat amb algú demà... —vaig murmurar, intentant no trobar-me amb la seva mirada.

—Què? Amb qui? —va exclamar sorpresa—. No m’havies dit res!

Vaig respirar profundament abans de continuar.

—Amb un noi que vaig conèixer per internet... es diu Leo —vaig dir, baixant el to de veu.

Clàudia va fer una ganyota, visiblement preocupada.

—Sofia, estàs segura? Saps que aquestes coses poden ser molt perilloses, oi? —va advertir—. No saps realment qui és.

—Ho sé... però... porto setmanes parlant amb ell i sembla tan sincer... —vaig contestar, amb la veu trèmula.

Clàudia va sospirar i em va posar una mà a l’espatlla.

—Si de debò vols anar-hi, almenys avisa’m d’on estaràs i envia’m la teva ubicació en tot moment. Si alguna cosa va malament, truca’m de seguida. No m’agrada gens aquesta idea, però no et deixaré sola en això —va dir amb fermesa.

Li vaig somriure, agraïda de tenir-la al meu costat, tot i que no compartia la meva decisió. Aquella nit em vaig estirar al llit amb el mòbil a la mà, llegint els últims missatges d’en Leo. "Tinc ganes de veure’t", havia escrit. "Jo també", vaig respondre amb el cor bategant ràpidament.

Dissabte al matí, em vaig preparar amb una barreja d’emoció i nervis. Em vaig posar uns texans i una dessuadora còmoda, intentant no pensar massa en la meva aparença. Quan el rellotge va marcar les 9:45, vaig rebre un missatge d’en Leo.

—"Estic arribant, ens veiem aviat."

Vaig caminar fins al cafè del parc amb les mans suades i la ment plena de dubtes. Quan vaig arribar, em vaig quedar a la porta mirant al meu voltant. Hi havia diversos nois asseguts a les taules, però cap d’ells semblava en Leo. De sobte, vaig sentir una veu darrere meu.

—Sofia? —va dir un noi, i en girar-me, el vaig veure. Era ell. Cabells rossos, ulls blaus i un somriure tímid.

—Leo? —vaig respondre, intentant controlar els nervis.

—Sí! —va dir, rient una mica—. Que bé que hagis vingut.

Ens vam seure a una taula del racó i la conversa va fluir amb més facilitat del que havia imaginat. Era simpàtic, atent i semblava tan genuí com als missatges. Mentre parlàvem de música i esport, vaig notar que la meva tensió es desfeia a poc a poc.

Després d'una estona, però, vaig veure un home assegut unes taules més enllà que no deixava de mirar-nos. Em va fer un calfred, però vaig intentar no donar-hi importància. Just en aquell moment, en Leo va rebre un missatge i va mirar el mòbil amb el rostre una mica tens.

—Tot bé? —li vaig preguntar.

—Sí, sí... només... la meva mare em pregunta on sóc —va contestar amb un somriure nerviós.

Vaig notar una lleugera incomoditat en la seva veu, però no vaig voler insistir. Al cap d’uns minuts, vaig veure que l’home que ens observava s’aixecava i s’acostava. Vaig sentir el cor aturar-se.

—Leo —va dir l’home amb una veu greu—. Hem de marxar.

Leo va empal·lidir de cop.

—Pare, deixa’m cinc minuts més —va demanar, gairebé suplicant.

El cor em va donar un tomb. Era el seu pare? L’home em va mirar fixament amb una expressió seriosa.

—Escolta, no hauries d’estar quedant amb desconeguts d’aquesta manera —va dir, dirigint-se a mi amb un to ferm—. Ho saps, oi?

Vaig empassar saliva, sense saber què dir. Leo va posar-se dret, visiblement avergonyit.

—Ho sento, Sofia... no volia espantar-te. És que el meu pare... és molt protector —va explicar.

Em vaig quedar paralitzada, sense saber com reaccionar. El pare d’en Leo va semblar adonar-se de la meva confusió i va suavitzar el to.

—Només vull que siguis conscient dels perills d’internet —va dir—. El meu fill no té males intencions, però podria haver estat qualsevol altre. Només... cuida’t, d’acord?

Vaig assentir, encara una mica atordida. Leo em va mirar amb una barreja de tristesa i vergonya.

—M’ha agradat molt veure’t... De debò —va dir amb un somriure trist abans de marxar amb el seu pare.

Vaig quedar-me asseguda durant uns minuts, intentant assimilar tot el que havia passat. Sentia una barreja d’alleujament i decepció. Potser tot havia estat massa bonic per ser veritat.

Quan vaig arribar a casa, li vaig enviar un missatge a la Clàudia explicant-li el que havia passat. Ella em va trucar immediatament, rient alleujada.

—No et pots fiar mai d’aquestes coses, Sofia. Però al final, sembla que tot ha anat bé, no? —va dir.

—Sí... Suposo que sí —vaig respondre amb un somriure tímid.

Aquella nit, mentre reflexionava, vaig entendre que havia après una lliçó important. Potser havia estat una mica imprudent, però també sabia que no podia deixar que la por em tanquis les portes a noves experiències. Després de tot, havia conegut un noi que m’havia fet sentir especial, encara que la situació hagués estat una mica estranya.



Els dies següents, vaig intentar treure el tema de la meva ment. Però no vaig poder evitar pensar en el que havia passat aquell dissabte. La imatge d'en Leo, amb aquell somriure trist i el seu pare preocupat, es va quedar flotant en la meva memòria. Em preguntava si en Leo realment era qui deia ser. El seu pare havia tingut raó en una cosa: els perills d'internet eren reals, i potser no havia pensat prou en això.



Vaig decidir esperar una mica abans de tornar a parlar amb ell. Potser el temps em donaria una mica de perspectiva. Però de tota manera, sabia que, encara que la trobada amb en Leo no hagués sigut com m’esperava, no podia negar que havia estat un record important, una experiència que m'havia fet créixer. No sabia què depararia el futur, però estava decidida a continuar caminant, sense deixar que la por em guiés per camins que no volia recórrer.



Al final, com totes les coses a la vida, aquesta història amb en Leo va quedar com una anècdota més en el meu diari adolescent, una petita aventura que em va ensenyar a ser prudent, però també a no perdre la il·lusió per conèixer gent nova. Potser un dia ens tornaríem a trobar, potser no. Però, per ara, estava bé així.



One year later….



Un any després, em trobava a l’últim any de batxillerat. Els dies passaven entre estudis, activitats extraescolars i les típiques preocupacions de l’adolescència. Però aquell dissabte de fa un any encara es mantenia en el meu cap, com una petita espurna que es negava a desaparèixer.



Vaig creure que, després de tot aquest temps, hauria oblidat en Leo, però, de manera curiosa, el pensament sobre ell no desapareixia completament. La meva vida havia seguit el seu curs natural, amb moments d’alegria i d’estrès, com sol passar en aquesta etapa. Però cada tant, em trobava pensant en aquella trobada a la cafeteria, en el somriure trist d’en Leo i en el consell del seu pare.



Un dia, mentre feia zapping a les xarxes socials, vaig rebre un missatge. El nom que apareixia a la pantalla em va fer el cor bategar: Leo. Vaig dubtar un moment abans d'obrir-lo. No sabia si era bona idea tornar a parlar amb ell. Però la curiositat va ser més forta, i vaig clicar.



"Sofia, fa temps que no sé res de tu. Com estàs?"

Vaig quedar-me mirant la pantalla uns segons, pensant què contestar. Vaig recordar la promesa que em vaig fer aquell dia: no deixar que la por em prengués les regnes. Vaig respirar profundament i vaig començar a escriure una resposta:

"Hola, Leo! Fa temps que no sé res de tu tampoc. Estic bé, preparant-me per a la selectivitat. Com estàs?"

No va trigar gaire a contestar. Em va explicar que seguia amb els seus estudis, que havia canviat de ciutat per a la universitat, i que, tot i que no ho havia dit en aquell moment, se'n sentia una mica avergonyit per com havien anat les coses aquell dia. Em va demanar disculpes, per si li havia semblat estrany que el seu pare estigués tan present.



El seu missatge va ser sincer, i em vaig sentir alleujada per saber que no havia estat una mala persona. Després de tot aquest temps, vaig veure que havia estat una situació més incòmoda del que semblava a primera vista. No obstant això, vaig respondre amb calma, dient-li que entenia la situació, i que jo també havia estat una mica nerviosa aquell dia.



A mesura que continuàvem parlant, vaig notar que la nostra conversa era més fluida que mai. Havia passat tant de temps des de la nostra trobada que ja no sentia aquella tensió inicial. Parlem sobre els nostres interessos, els nostres canvis en la vida i, fins i tot, sobre aquells moments estranys que havíem viscut. Ens vam riure d'aquell dia, sense pressió, com si fóssim dos amics que no es veien feia molt.



Vaig començar a adonar-me que, en realitat, aquell primer contacte amb en Leo m’havia ensenyat molt sobre la prudència, però també sobre la importància de no tancar-se a noves experiències per por. La nostra història no havia estat la de la típica pel·lícula romàntica, però havia estat real, amb totes les seves imperfeccions.



Després d’aquell missatge, vam continuar en contacte per xarxes socials, i amb el temps, ens vam començar a trucar de tant en tant. Un any després, ja no em feia por la idea de quedar amb ell de nou. Però, en un món de comunicació constant, em vaig adonar que el que realment importava era la connexió que havíem aconseguit mantenir. La confiança, la comprensió i les nostres converses eren suficients per sentir que, tot i la distància física i temporal, encara compartíem una relació especial.



Un dissabte, exactament un any després de la nostra trobada al cafè, en Leo em va proposar que ens veiéssim de nou, aquesta vegada per parlar en persona sense tantes incerteses. Vaig acceptar de seguida. Però aquesta vegada no hi havia cap por, només curiositat. La curiositat de saber com ens trobaríem, de saber si encara ens reconeixeríem en aquella nova etapa de les nostres vides.



Quan ens vam trobar, va ser diferent. Va ser més senzill, més madur. Ens vam riure de nosaltres mateixos, de les nostres inseguretats passades, i fins i tot vam compartir alguna que altra anècdota nova. No vam parlar d’aquell primer encontre tan estrany, ni del seu pare vigilant de lluny, perquè sabíem que, al final, ja no tenia importància. Els dos havíem crescut i, d’alguna manera, ens havíem convertit en persones més segures i confiades.



Mentre caminàvem pel parc, vaig pensar que, si bé aquell primer contacte havia estat un desastre, havia estat una lliçó que no oblidaria mai. A vegades la vida ens sorprèn amb persones que, encara que en principi semblin estar fora del nostre control, acaben formant part de nosaltres d’una manera o altra.



Després de tot, aquella història amb en Leo no havia estat una anècdota, ni una història d’amor incomplerta. Era una petita part de la meva història personal, un record que em va ensenyar a ser més valenta, més prudent, però també a no deixar mai de buscar noves connexions. Qui sap què ens depararà el futur, però per ara, estava bé així.