Pensaments així rotaven el meu cap durant quasi tot el matí. A l’institut tothom tenia grups d’amics, menys jo, jo només tenia una amiga anomenada Clàudia, ella i jo estem a classes diferents, na Clàudia anava al científic i jo a una F.P. d'esports.



En la meva classe quasi sempre era l'última opció, encara que paregui que no m'interessa gens, en realitat, m'afectava moltíssim.



Na Clàudia em deia que la gent no s'adonava de com n'era de bona persona, però jo no el veia igual, ella era la típica noia popular de l’escola, no solia anar molt amb ella, ja que els seus amics se'n reien de jo, em deien “rara”. Clàudia sempre li feia l'esbroncada i els deia que no havien de dir-me així, però no feien cas.



Na Clàudia està en aquest grup més que res, per cridar-li l'atenció a aquell noi tan polit que es deia Marc.



En Marc, era també un dels nois més populars a l’escola, ell anava a l’E.F.P. de bomber. Era graciós quan passava al costat de qualsevol noia, a totes els queia la bava, menys a jo, és ver que, m'agradava feia anys, bastants anys, i Clàudia el sabia, però també sabia que no tenia oportunitats amb ell, puix que no l’importava que m'agradés.



Na Clàudia em parlava cada dia de què parlava o feia amb algun noi, sempre eren diferents, jo l'únic que podia fer era sentir-la pensant la sort que tenia.



De vegades, em sentia molt frustrada perquè pensava que mai tindria un amor com els dels llibres que m’agradava llegir. Clàudia sempre em recordava la sort que tenia de no agradar-li a tothom, deia que per ella era un estrès constant, però, sincerament, no penso el mateix.



Si em parava a pensar-ho Clàudia i jo érem completament diferents. Un dia a classe vaig sentir a aquell grup de populars, on van començar a parlar d'una aplicació superviral una aplicació de cites.



Aquell matí o el que quedava de matí, vaig donar-li voltes i voltes a sabre més d’aquesta aplicació, és veritat que deia que aquestes coses em pareixien una mica de carca, però, i si així aconseguia fer-ne amics o inclòs alguna parella.



Vaig intentar oblidar-me d'aquests pensaments, però la nit vaig agafar l’ordinador i vaig donar-li a instal·lar.



En l'aplicació et pregunta una mica sobre tu, el que t'agrada fer… Em vaig crear un perfil amb el meu nom i vaig posar una foto meva i me'n vaig anar a sopar que em cridava la mare.



L'endemà, al migdia quan vaig arribar a ca meva, vaig entrar dins l’aplicació i vaig veure que em va arribar una sol·licitud d'un tal Leo de divuit anys, tenia bons gustos, sentia que coincidíem en moltes coses, per tant, li vaig donar a acceptar.



Directament, em va parlar i va començar a preguntar un món de coses: que m'agrada fer, és si estudiava, on vivia…



Un món de preguntes apareixien a la pantalla d’aquell ordinador, la qual cosa al principi em va espantar perquè no sabia realment qui era, i doncs li estava contant la meva vida sense conèixer-lo, però, al cap del temps va començar a ser una rutina això de parlar amb ell, cada dia a cada hora, fins i tot si feia molt de temps que no parlava em pareixia que em faltava alguna cosa, era molt estrany, a jo fins i tot m'espantava.



Ma mare, em preguntava que perquè estava tan feliç últimament, i és que fins jo me l'havia notat, però era clar que no podia dir-s'ho, i menys als meus pares, ell em va dir que no havia de dir res a ningú, deia que tot callat era millor que ningú hi hauria de sabre res, perquè si no ho espatllarien tot.



Per una vegada a la meva vida vaig fer-ne cas, segons ell en tenia divuit anys, tenia els cabells rossos i els ulls blaus. Em va contar que jugava a futbol els dilluns, dimecres i divendres, cada dia a la mateixa hora, a les 6:30 pm.



Odiava, avorressia quan arribava aquesta hora, era infernal, jo tan sols volia parlar i parlar amb ell, era tan afectuós, tan paregut a jo. Es podria dir que estava agafant molta d'estima, sincerament m’havia enamorat, però no el volia acceptar. M’agradava, m’agradava molt i ell ho sabia.