Els dies passaven ràpidament des de que vaig començar a parlar amb en Leo. Era com si la meva vida hagués agafat un nou ritme, un ritme que, tot i ser ple d’incerteses, m’omplia de sensacions noves. Quan em despertava, el primer que feia era mirar el mòbil per veure si m’havia escrit, i quan m’escrivia, el cor em feia un bot d’emoció. En Leo, un desconegut, però tan proper a la vegada, era el meu secret, aquell que guardava amb cura, amb aquella emoció adolescent que et fa sentir viu.



Una tarda, mentre dinava a casa, la meva mare em va mirar fixament i, amb una veu que no sabia ben bé com interpretar, em va dir: “Sofia, fa dies que et veig més distreta. Tot bé, no?”. Em vaig quedar en blanc un moment. Sabia que no podia explicar-li el que passava, perquè ni jo mateixa entenia què estava passant. Només sabia que en Leo ocupava els meus pensaments en tot moment.



—I què tal a l’institut? —em va preguntar la mare, trencant el meu silenci.



—Com sempre —vaig respondre, donant una resposta curteta, sense voler aprofundir.



Malauradament, no podia mentir tot el temps. Les meves amigues, quan notaven que estava més absent, van començar a adonar-se’n. Una d’elles, la Marta, que sempre havia estat molt observadora, em va preguntar amb una mirada estranya:

—Sofia, últimament t’estàs comportant diferent. Estàs bé?

Vaig intentar dissimular, però sé que no vaig aconseguir-ho del tot. Tot i això, ella no va insistir més. Potser ho havia sospitat, però no va voler pressionar-me. De totes maneres, sabia que el meu comportament era estrany. Estava ficada en un món que no podia compartir amb ningú.



Aquella tarda, mentre feia els deures, el meu mòbil va vibrar. Era en Leo. El cor em va començar a bategar més ràpidament. “He de començar a controlar aquests sentiments, no el conec. Només són paraules en una pantalla”, em vaig dir a mi mateixa. Però quan vaig obrir el missatge, vaig oblidar tot allò que havia pensat abans.



Leo: “Avui a les 6:30pm tinc partit de futbol, pensava en tu. Com estàs, Sofia?”

Vaig deixar el mòbil a sobre de la taula, perduda en els meus pensaments. “Com pot ser que em conegui tant bé, si ni tan sols ens hem vist mai? Sóc jo qui em fa la imatge de com és, però potser ell no és qui diu ser”, pensava, però les paraules de Leo eren tan dolces i sinceres, que tot dubte es dissipava ràpidament.



Quan el rellotge va marcar les 6:30pm, vaig sentir un buit dins meu. Ja no era l’hora que odia, com abans, sinó que ara m’era insuportable. No el veia, però la seva presència, de alguna manera, estava sempre amb mi. Aquell mateix vespre, en Leo va suggerir que ens coneguéssim en persona. El meu cor va començar a bategar més ràpidament, i al mateix temps una por em va envaïr.



—Potser és massa ràpid. Potser no vull que això es converteixi en alguna cosa més gran —em vaig dir, però la meva ànima estava inquieta. No sabia què fer. Per una part, volia veure’l, però per l’altra, sentia que estava jugant amb foc.



Al matí següent, a classe, el meu cervell estava encara treballant en aquell dilema. En Leo volia veure’m, però el desconegut em feia por. Què passaria si no fos tan guapo, tan maco com m’ho imaginava? I si era una altra persona darrere d’aquella pantalla, algú que no tenia res a veure amb el que m’havia dit? Potser no era ni tan sols un noi. Podria ser una noia, un adult, qui sap.



Mentrestant, Clàudia, com sempre, parlava sobre els seus enamoraments i les seves aventures amb els nois. Jo només escoltava, amb un somriure forçat. Ella estava tan segura de tot, tan confiada, mentre que jo em trobava atrapada en un món de dubtes i inseguretats.



—Sofia, alguna vegada t’has sentit… tu saps, insegura per un noi? —va dir Clàudia un dia, mentre fèiem una pausa de l’escola.



Vaig mirar la meva amiga amb els ulls oberts. Ella sabia que alguna cosa em passava, i no sé si volia que ho compartís amb ella.



—No sé de què parles… —vaig dir, desviant la conversa.



Vaig notar que Clàudia no estava convençuda, però no va insistir. No volia parlar amb ningú del que sentia. El meu secret era meu, i només el compartia amb la pantalla del meu mòbil. Però al mateix temps, sabia que aquesta història no podia continuar així. Les preguntes sobre en Leo es feien cada vegada més intenses, i em sentia cada vegada més atrapada entre la realitat i el món virtual.



A l’altra banda de la pantalla, en Leo em va escriure: “Sofia, he estat pensant… potser podríem quedar-nos per un cafè aquest cap de setmana. Què en penses?”

El meu cor va parar un moment. Un cafè. Realment volia veure’l en persona? Volia arriscar-me a que tot el que havia creat al seu voltant es desmoronés en aquell moment? Però al mateix temps, el desig de conèixer-lo cara a cara era més gran que la por.



Era una decisió difícil. Em costava molt imaginar-me aquell moment. I si tot sortia bé? I si m’enamorava més d’ell del que ja estava? Però també pensava en els riscos. Era una incògnita. Si el veia, la meva vida ja no seria la mateixa. Però també sabia que aquell misteri que envoltava a Leo m'atreia d’una manera que no podia explicar.



Després d’una estona pensant-hi, vaig escriure: “D’acord, dissabte al matí, al cafè del parc a les 10:00. Però si alguna cosa no va bé, me’n vaig, eh?”

Vaig deixar anar un sospir de alleujament després de prémer enviar. Per fi, havia pres una decisió. Però el nerviosisme no va desaparèixer. M’havia llançat a l’aventura, i ara no sabia què esperava trobar al final del camí.