Vaig registrar la casa a la recerca d’alguna pista que m’indiqués que havia estat fent l’Isaac el cap de setmana del seu contagi. Em vaig dirigir al pis de dalt on es trobava el seu despatx i vaig revisar els calaixos del seu escriptori de caoba. En el segon calaix i vaig trobar una factura d'un medicament pel mal de cap. A la factura hi havia escrit el nom de la farmacèutica, que curiosament no coneixia, i vaig pensar que havia de ser molt recent. Dins del meu cap es va començar a formular una hipòtesi convincent. Quin millor lloc per propagar una malaltia que una farmacèutica? Vaig pensar que si aconseguia el flascó i el portava a l’hospital per analitzar-lo, podria saber si la malaltia s’havia originat a la farmacèutica. Vaig cercar el medicament per tota la casa, però no el vaig trobar i em vaig dir que no podia perdre més el temps, perquè l’Isaac empitjorava per moments.

Vaig sortir de la casa i quan estava a punt d’entrar en el cotxe, va sonar el meu telèfon. El vaig treure de la butxaca, vaig albirar que el contacte que m’havia telefonat era la Wanda, vaig despenjar la telefonada i me’l vaig posar a prop de l’orella.

— Hola, Wanda, com estàs? — vaig dir amb les esperances renovades.



— Estic bé Al, però desgraciadament no hem trobat indicis de la malaltia en els objectes que ens has portat. — va dir com si se sentís culpable de no haver trobat res.



— Aaaa, no passa res, tinc noves notícies. — vaig declarar — He trobat una factura d’una farmacèutica, on es fa constància d’un medicament pel mal de cap. Podria ser que la malaltia provingués d’allà.



— Interessant, i has trobat el flascó? — va dir intrigada.



— No, l'he cercat per tota la casa i desgraciadament no l'he trobat.



— Llastima, i que penses fer?



— Aniré a la farmacèutica i intentaré esbrinar si la malaltia prové d’allà o compraré el fàrmac per analitzar-lo a l’hospital.



— D’acord, bona sort. Ves amb molt de compte, i no prenguis decisions precipitades.



— No et preocupis, compte amb jo.



Vaig penjar la telefonada i em vaig endinsar dins del cotxe, el vaig posar en marxa i me'n vaig anar.

En arribar a la farmacèutica, vaig aparcar el cotxe pel voltant i vaig traspassar les portes automàtiques amb suspicàcia. L’interior no era gaire gran: constava d’un magatzem al darrere del rebedor i unes estanteries força llargues als costats, que contenien tota mena de medicaments. Em vaig aproximar al farmacèutic i li vaig dir:

— Hola, em podria donar aquest medicament — vaig oferir, agafant la factura amb una mà i amb l’altra apuntant al nom del medicament.

Es va posar les ulleres per poder veure-la millor i me la va prendre de les mans. Uns segons després em va comunicar:

— Desgraciadament, no ens queda ni un flascó d’aquest medicament, però et podria donar un altre remei pel mal de cap.



Aquella resposta em va parèixer extremadament sospitosa, possiblement era un dels causants de la malaltia, i havia esbrinat que sabia alguna cosa sobre el tema.

— Està segur? Podria fer-me el favor de revisar-ho?

El dependent semblava molest.



— Ho sento molt, però estic segur de què en aquests moments no en tenim.



— D’acord, i em podries dir quan tornareu a tenir-ne?

— No ho sé, ara mateix no et sabria dir una data aproximada. Alguna cosa més?

La ràbia em creixia per dins, tenia la sensació que m’ocultava alguna cosa, i no em deixava de recordar que la vida de l’Isaac estava en joc. Quan estava a punt de recriminar un altre cop sobre el medicament, em va sonar el telèfon.

— Dona'm un segon — li vaig dir al dependent, i vaig sortir de la farmacèutica per contestar a la telefonada. Un altre cop vaig observar que era el contacte de la Wanda el qual es podia apreciar.

— Hola Wanda, t’agrairia molt que t'afanyessis si em vols confessar alguna cosa.

— Crec que he esbrinat d’on prové la malaltia. — en sentir això se'm van il·luminar els ulls.



— I d’on prové? — vaig dir dirigint tota la meva atenció a la seva resposta.



— De la tenda de roba. — va respondre contundentment — A l’hospital s’han presentat més individus amb els mateixos símptomes, i en demanar als seus acompanyants quins llocs havien freqüentat, tots han coincidit en el fet que havien comprat alguna peça en aquesta tenda els últims dies. També tinc males notícies. L’Isaac empitjora cada vegada més de pressa i necessita un antídot urgentment, l’han traslladat a cuidats intensius.

— D’acord, gràcies per la informació, esperem a l’hospital, et juro que portaré l’antídot.

— Espera Al, no facis cap estupidesa, pot ser perillós tornar a la tenda, ara informaré a la policia i ells ja s'encarregaran del tema.



Però jo ja no l’escoltava, estava decidit a no perdre ni un segon, havia de salvar el meu germà.



Vaig penjar la telefonada, vaig tornar a entrar a la farmacèutica, em vaig acomiadar i vaig demanar disculpes per insistir tant amb el tema del medicament. Em vaig dirigir cap al cotxe i me'n vaig anar veloçment cap a la tenda de roba. En arribar-hi vaig aparcar el cotxe i sense entretenir-me vaig anar al rebedor, on el dependent, sorprès, m’esperava.



— Un altre cop tu, vens a comprar més pantalons de vellut?

— No, he descobert el teu veritable propòsit. — vaig dir amb un elevat to de veu — t'hem enxampat, no tens res a fer, ara vindrà la policia i no podràs evitar-ho, dona’m l’antídot ara mateix.

Es va dirigir caminant al meu costat, aplaudint a càmera lenta, i la seva expressió es va tornar seria.



— Et felicito, però no penso donar-te l’antídot, es comés l’error de venir aquí sense protecció, oferint-me una oportunitat d’escapar.



Seguidament, em va immobilitzar i amb un moviment àgil del braç, i em va clavar una injecció al dorsal.



Vaig notar que perdia les forces i poc temps després em vaig desmaiar. Em vaig despertar en una habitació circular lligat a una cadira amb unes cordes gruixudes que m’impedien moure’m i una cinta em tapava la boca. Al costat meu hi havia un escriptori que contenia una gradeta amb tubs d’assaig, una proveta, un flascó i un matràs d’erlenmeyer que contenien substàncies de diverses tonalitats. Al voltant de les parets hi havia tota mena d’elements per dur a terme qualsevol experiment, i vaig deduir que allà s’havia sintetitzat la malaltia. A més hi havia una pantalla digital on es podien veure les càmeres de seguretat de tota la instal·lació.

Cinc minuts després va entrar per la porta el dependent amb una pistola a la mà, i amb aire de superioritat es va dirigir a mi.

Sincerament, estava penedit per no haver fet cas a les advertències de la Wanda, a conseqüència d’això havia acabat en aquest embolic.



— Soc el Zack, potser et demanes per què he creat aquesta malaltia, i com s’ha pogut contagiar el teu germà, no és així?

Vaig moure el cap, indicant que ho volia saber.

—Primerament, has de saber que jo no he tingut una vida fàcil. Quan jo tenia cinc anys la meva mare va morir per un càncer i dos anys després el meu pare es va suïcidar. Vaig quedar-me a viure amb els meus cosins i oncles, però no em tractaven bé, no em consideraven un més de la seva família. El meu oncle era alcohòlic i va morir a conseqüència d’una cirrosi hepàtica, poc temps després de la meva arribada. Vaig decidir estudiar la carrera de medicina, per no quedar-me de braços plegats i ajudar la gent malalta a recuperar-se, perquè ningú pogués sofrir el dolor que vaig viure. Fa temps vaig conèixer una noia que em va captivar i després d’haver passat un any amb ella, va morir en un accident d’avió. El dolor de la pèrdua sempre m’ha acompanyat i he perdut l’esperança de tornar a ser feliç. Em vaig adonar que posseïa una intel·ligència superior a la majoria de les persones i vaig decidir que si jo no podia ser feliç a causa de les tràgiques morts que havia patit, ningú podria ser mai feliç. Vaig decidir fer una malaltia amb unes característiques tan devastadores que fos extremadament complicat realitzar un antídot, per poder arrabassar la felicitat de les persones. Amb ajuda d'un grup de persones que compartien la meva manera de pensar i que posseïen coneixements elevats de medicina vaig aconseguir sintetitzar-la. Ara comprens el perquè de les meves accions?

M’havia quedat un mica impressionat quan va finalitzar la narració sobre la seva vida, sabia perfectament com es devia sentir, i sentia empatia per causa dels tràgics esdeveniments que l’havien marcat, però no tenia dret a impedir que la gent fos feliç.



— Vaig tenir una idea excel·lent en la forma de contagiar a les persones, consisteix en utilitzar les peces de roba, però exclusivament les de coll alt. Aquestes contenen una agulla indivisible que allibera la malaltia dins l’organisme del portador sense notar el contacte. — va continuar — Però, vaig cometre l’estúpid error de concentrar la zona de contagi en un mateix punt. Per aquest cas, si no m’equivoco, ens es descobert.

A l’habitació va entrar un home d’aspecte poc amigable que em va dirigir una mirada fugaç, i després va dirigir la paraula al Zack:

— He avisat als altres, estan de camí. Agafa el més necessari, prest ens vindran a recollir.



— D’acord, gràcies, donam tres minuts. — va respondre en Zack, donant per finalitzada la conversació.



L’home va assentir i se'n va anar de l’habitació. Vaig observar al Zack, tenia un maletí d’un negre llampant als peus i anava dipositant acuradament diversos flascons i altres objectes els quals desconeixia el seu ús. Sense previ avís va sonar una alarma i des d'una de les càmeres vaig poder veure que un grup de policies irrompia a la tenda, i es proposava inspeccionar-la per complet.

El Zack es va girar bruscament cap a la pantalla i el seu somriure malèvol es va fondre. Va agafar un flascó d’un color daurat, que destacava entre la resta i amb més cura que els altres artefactes va posar-lo en el centre del maletí on la silueta i encaixava perfectament. Vaig suposar que devia ser la cura de la malaltia i vaig esforçar-me per alliberar-me, però no vaig poder. El Zack va contemplar horroritzat com la policia trobava una entrada oculta a la part del darrere de la tenda i cada vegada s’aproximava més al punt on ens trobàvem. El Zack va ordenar a un grup de persones que entretingués a la policia i vaig veure per la càmera de seguretat com un dels membres obria foc contra la policia i aquesta reaccionava amb la mateixa carta.

El Zack es va aproximar a jo i em va llevar la cinta i les cordes que em mantenien subjectat a la cadira, però en tot moment apuntant-me amb la pistola. Va agafar el maletí i em va ordenar que el seguís. Vam sortir de l’habitació i vam caminar a través dels corredors de la instal·lació, a la llunyania podia sentir el soroll del tirs. Vam arribar al davant d’una porta de sortida d’emergència i sense perdre el temps, vam creuar-la i vam sortir a l’exterior. Ens estava esperant el mateix home que havia parlat amb el Zack temps després i vaig albirar que també subjectava una arma. Podia sentir passes de gent corrent per les galeries, i cada vegada se sentien més pròximes.

Es va apropar una furgoneta negra, i el conductor va fer un senyal al Zack perquè ens afanyéssim a pujar. L’home que es trobava al nostre costat va obrir la porta i em va empènyer amb força cap a l’interior. El Zack va entrar després de jo i va seure al meu costat sense deixar d’apuntar-me amb l’arma. L’home que ens acompanyava va tancar la porta i va seure al seient del copilot. Decebut per les meves accions i abatut per no haver esperat a l’arribada de la policia vaig pensar que ja no hi havia res a fer, no els enxamparien a temps. La furgoneta es va posar en marxa i l’home que conduïa el cotxe va trepitjar l’accelerador.

Just en aquell moment la porta d’emergència es va obrir amb un estrèpit. De la porta van sortir un grup de 5 policies que va començar a disparar a la furgoneta. Un conjunt de bales va rompre les rodes de la furgoneta, el conductor va perdre el control, vam impactar contra el mur que delimitava la carretera i després només vaig veure foscor.

Em vaig despertar en una habitació de l’hospital, tenia el braç embenat i al meu costat hi havia un monitor de freqüència cardíaca que mesurava les meves constants vitals. Assegut en una cadira, contemplant-me hi havia l’Isaac, que en veure que m’havia despertat em va somriure.

— Com estàs germanet? — em va dir amb una abundant felicitat que no s’esforçava en amagar.



Vaig deduir que havien conseguit aturar les intencions del Zack, i a través del seu antídot havien curat a l’Isaac i a totes aquelles persones que s’havien infectat. Ara podia gaudir de la companya del meu germà, sense haver d’estar en un hospital i durant molt més de temps.



— Perfectament, perquè estàs tu. — vaig dir intentant reprimir les llàgrimes de felicitat, però no vaig poder. En aquell moment em van venir els records de quan vaig veure per primer cop un home plorar, el Lewis. Però no en van envair sentiments de tristor i d’aflicció. Ara comprenia que no sempre es plorava de tristesa, sinó també de felicitat i d’alegria. Em vaig tornar a sentir plenament bé després de molt de temps, com si, les llàgrimes que corrien pel meu rostre, en el passat vessin estat un escut que m'impedia poder ser feliç. Jo que coneixia tan bé el sentiment de la pèrdua i soledat, ara em sentia estrany, perquè estava experimentant una sensació totalment nova, però al mateix cop em sentia immensament feliç.