Ara, ajagut als peus del llit de l’hospital on estava abatut el meu germà Isaac, em van envair una sèrie de sentiments i sensacions que jo coneixia molt bé. Em vaig quedar en blanc sense saber què fer i vaig sortir de l’habitació per calmar l’ansietat que creixia dins meu. Després de jo, va sortir la infermera, que amb una expressió d'empatia i culpabilitat em va dirigir la paraula.

— Ho sento molt Al, la malaltia que té el teu germà és tan diferent de les malalties que coneixem, que no sabem com reaccionar per eliminar-la. Si tenim alguna novetat, t’ho comentaré, et prometo que faré tot el possible per trobar una solució.

— Ets molt amable Wanda, però em queda poca esperança. El meu germà està empitjorant cada dia i no s’està evolucionant en l’àmbit de la cura — vaig dir amb sinceritat—. Me n'he d'anar, tornaré aquesta tarda, si hi ha avanços em truques.



— Ens veiem més tard, Al — va dir per acabar.



— Fins després, Wanda — vaig respondre sense gaire alegria.

La Wanda era, des del meu punt de vista, una de les millors infermeres de l’hospital Garlof, anomenat així pel nom del seu creador, Andrew Garlof. La Wanda era una dona polonesa, amb els ulls d’un marró roure, llavis fins i prims, i mirada activa i energètica. Dotada d’una gran intel·ligència i empatia, causava un impacte en la gent. Al costat de la Wanda em trobava agradablement bé, era una amiga que apreciava per totes les vegades que m’havia consolat o animat el dia.

Vaig sortir de l’hospital i em vaig dirigir cap al cotxe. Era un vehicle modest, herència del meu avi, Lewis. Intentant no perdre el control per la ràbia i la tristesa que sentia, vaig seure a la part davantera del Rolls i vaig agafar el volant amb força.

Em dirigia al cementiri municipal, un lloc que havia freqüentat més que la majoria. Quan vaig arribar, vaig aparcar el cotxe i vaig entrar per la imponent porta principal de marès, decorada per una cortina d’enfiladisses.



Vaig caminar per les nombroses làpides, enllestides per un gris fosc i dotades d’unes paraules gravades amb un color carbó molt obscur. Em vaig aturar, i vaig observar les lletres gravades, on es podia llegir: Lewis Talbot Slinter.

El meu avi va ser la meva major influència i va tenir la importància més gran en la meva vida. Quan van morir els meus pares, a conseqüència d’un accident de cotxe, ell em va acollir a jo i al meu germà. Poc temps més tard, va morir la meva àvia, i Lewis va quedar destrossat. Ocultava el seu dolor amb una destresa sorprenent, i sempre em feia sentir bé i em pintava un somriure en la cara, però no va tornar a ser el mateix d'ençà de la tragèdia.

Havia anat al cementiri per poder desconnectar de les circumstàncies que m'envoltaven i trobar consol en aquella persona que tantes vegades havia estat al meu costat per donar-me suport.



No vaig poder contenir les llàgrimes que es van desplaçar sense gaire esforç damunt del meu rostre. Quan va morir el Lewis, vaig caure en una profunda depressió, però vaig aconseguir superar-la gràcies a la Wanda i l’Isaac.

En aquell precís instant, va sonar el meu telèfon. El vaig agafar i vaig albirar la paraula Wanda. Vaig eixugar-me les llàgrimes amb la mànega de la dessuadora i vaig contestar.

— Hola, Wanda, tens alguna novetat? — vaig dir amb un to que delatava que havia plorat.

— Sí, vine a l’hospital, i en parlem, tot bé?

— Sí, tot bé, d’acord, ara ens veiem — vaig dir intentant dissimular la capa de tristor que envoltava la meva veu.



— Adeu, fins més tard — va dir per finalitzar la trucada.



Em va sorprendre la telefonada. La velocitat accelerada de la Wanda indicava que les novetats eren bones, o tan sols em deia això perquè desitjava que fossin bones. Vaig retrocedir per on havia vingut i em vaig dirigir cap al Rolls.

En acabar el trajecte, vaig entrar per la doble porta de vidre translúcid, i em vaig dirigir a l’habitació de la segona planta on es trobava el meu germà. Vaig entrar dins l’habitació sense fer gaire soroll i em vaig adonar que el meu germà no hi era. Vaig sortir al corredís i vaig albirar una infermera que recordava que havia mesurat la temperatura i les constants vitals de l’Isaac. Segurament, sabria on es trobava en aquell moment. Em vaig apropar i li vaig dir:

— Sap on han traslladat al pacient de l’habitació 35? Vaig demanar amb un to conciliador.



— Sí, li estan fent proves a la planta baixa — em va respondre amb seguretat.



— A més, sap on està la Wanda?, m’agradaria parlar amb ella.



— Sí, està al laboratori de la primera planta, havia de consultar alguna cosa amb l'analista clínic.



— Moltíssimes gràcies, li ho agraeixo molt — vaig dir mentre m’allunyava pel corredís laberíntic de l'estança.

Vaig baixar per les escales i em vaig dirigir al laboratori. Vaig tocar a la porta suaument, i la Wanda em va rebre amb un gran somriure.



— Hola Al, vull compartir amb tu el que he descobert — em va oferir seient i, seguidament, va dir: vam agafar mostres dels fluids corporals de l’Isaac, i el Carl — va fer referència a l’home que estava al seu costat, que vaig suposar que era l’analista — les va analitzar, i vam concloure que les característiques que té aquesta malaltia no poden haver estat creades a partir de factors naturals.

— A què et refereixes? — vaig dir amb una enorme curiositat.



— La malaltia tan sols ha pogut ser originada per un grup de persones increïblement intel·ligents.



— I per què voldrien fer una malaltia? — vaig demanar sorprès.



— Tenim dues hipòtesis diferents, podrien voler fer una arma biològica o, simplement, crear destrucció i corrupció en el planeta.



— Però, per què són bones notícies?

— Si enxampa'm a les persones que estan treballant en aquest projecte i aconseguim esbrinar com ha estat creada, podríem fer un antídot i salvar la vida del teu germà.

— Però, podrien estar en qualsevol lloc...



— Aquesta malaltia no es pot traslladar per l’aire, per tant, l’Isaac ha hagut d’ingerir alguna substància o clavar-se una xeringa que tingués la malaltia. El teu germà tan sols fa aproximadament cinc dies que té aquesta malaltia, ho sabem perquè és una afecció molt agressiva i els símptomes es van començar a manifestar el dilluns al matí. A més, el teu germà no s’ha mogut del poble durant aquest últim mes, per tant, la zona on s’està treballant amb aquesta substància ha de ser una zona del poble, perquè no crec que hagin traslladat tot l’equip que es necessita per fer una malaltia com aquesta. Per saber on cercar, cal esbrinar els llocs que va freqüentar durant el cap de setmana — va dir amb tanta confiança i seguretat que em va dissipar la tristor.



— Molt bon raonament. Intentaré indagar sobre tots els possibles llocs que va visitar, revisaré les compres que ha fet últimament i reflexionaré sobre les possibles causes del contagi. Després, vaig afegir: Per cert, quan acabeu les proves m'aviseu i vindré per passar el temps amb l’Isaac.



— Compta amb mi— va dir, per posteriorment afegir: T’ajudaré en tot el que pugui i t’ho comentaré si esbrinem alguna cosa més.



— Gràcies per tot el que esteu fent per jo i el meu germà. De veres — vaig dir amb gratitud.



— Adeu, Al.



— Adeu, Wanda i Carl.



Vaig sortir de l’habitació i em vaig dirigir a la sortida, vaig anar cap al Rolls i vaig posar rumb a casa meva. Havia d'assimilar tantes coses que, per fer-ho, necessitava descansar i reflexionar amb molta calma.

Vivia en una casa gran, em considera afortunat, en una de les millors del poble als afores d’aquest. Constava d’un jardí davanter d’uns 70 m² amb clavells i tulipes de tota mena de colors. L’edifici era modern amb un toc rústic, d’un color blanc molt clar amb finestres d’un vidre obscur. Constava de tres plantes i tenia un garatge on guardava el Rolls i a més posseïa un Tesla de color negre.

Vaig aparcar el cotxe i em vaig dirigir a la saleta d’estar per poder organitzar els meus pensaments. Em vaig preparar un te i em vaig quedar reflexionant en el sofà de vellut sense saber per on començar. Sense adonar-me’n, submergit en aquella ona de pensaments, em vaig quedar adormit.