Em vaig despertar, em vaig dutxar, i em vaig adonar que la Wanda m’havia enviat un missatge on em feia saber que ja havien acabat les proves. Vaig baixar al garatge i em vaig proposar a anar a visitar a l’Isaac.

Al voltant de les sis de la tarda ja era davant la doble porta de vidre translúcid, em vaig aturar un instant, vaig agafar una bofegada d’aire, la vaig espirar i seguidament vaig entrar. Vaig pujar per les escales de marbre i em vaig dirigir a la porta 35. Vaig obrir la porta i vaig albirar que l’Isaac, ajagut al llit amb tota mena d’aparells al costat, estava adormit. Vaig a seure'm al seu costat, reflexionant sobre el que podia fer jo en aquella situació.



Tal vegada, era millor que estigués adormit. D'ençà que s’havia contagiat, no pensava amb claredat, deia coses incoherents que no tenien cap mena de sentit i se sobresaltava amb facilitat. Els metges m’havien informat que les al·lucinacions eren un símptoma de la malaltia. Un altre símptoma, era l’amnèsia. Quan intentàvem indagar sobre la possible causa del contagi, fent-li preguntes sobre el que havia fet el cap de setmana, ell ens confessava que li era impossible acordar-se dels llocs que havia visitat o les activitats que havia realitzat. A més, la malaltia provocava insuficiència respiratòria i debilitava el sistema immunitari amb una velocitat sorprenent, amb el risc constant d’una possible sèpsia. Vaig passar aproximadament dues hores a l’hospital i després me'n vaig anar cap a casa.



Vaig aparcar el cotxe i em vaig dirigir a la meva habitació. Vaig agafar el telèfon i vaig revisar els missatges que m’havia enviat l’Isaac el cap de setmana anterior. Vaig aconseguir inquirir que ell havia anat a una floristeria per comprar flors, per decorar el seu jardí i que havia anat a una tenda de roba per comprar una sèrie de peces que necessitava. Me'n vaig anar al llit amb la felicitat que em proporcionava el fet d'haver desvelat aquella informació i em vaig adormir de seguida.



L'endemà em vaig despertar d’hora, vaig agafar el Tesla i em vaig dirigir a la floristeria, que estava situada al barri comercial, al sud-est de la ciutat. Vaig aparcar el cotxe en un pàrquing i passejant em vaig dirigir al meu destí. Quan vaig arribar em va sorprendre que no fos un lloc molt gran, més ben aviat era un comerç local d’aproximadament 7 x 7 metres quadrats. Vaig pensar que era molt poc probable que tot el material que recaria crear una malaltia d’aquelles dimensions estigués amagat en aquell espai tan reduït. Sense gaires esperances de trobar respostes allí, vaig entrar. A l’interior hi havia una quantitat de flors ingent, que proporcionaven un ambient colorit i natural. La propietària de la tenda, era una dona jove que aparentava uns trenta anys. Era morena amb els ulls verds, duia els llavis pintats i d’entrada em va parèixer una persona encantadora. Em va somriure, deixant al descobert una dentadura blanquíssima i em va oferir la seva ajuda per qualsevol dubte que tingués. La vaig oferir encantat i li vaig proposar la següent pregunta:

— Hola, se'n recorda d'un client que va venir el dissabte passat, a comprar flors pel seu jardí, alt, castany, amb ulls color avellana?

— Crec que sé qui vols dir — em va respondre sense dubtar.

— Em podries oferir les flors exactes que va comprar?

— És clar, segueix-me.

Em va portar a l’extrem dret de la tenda i em va assenyalar unes roses d’un blau elèctric extremadament bonic.

— M’agradaria endur-me'n un ram, si us plau. — vaig dir fascinat amb el color de les flors.



Va agafar entre sis i nou roses amb els guants, una cosa que em va sorprendre, les va agrupar per formar un ram i després me'l va oferir. Després d’haver pagat i acomiadar-me'n de la propietària, vaig sortir al carrer i em vaig dirigir al cotxe per seguidament anar a la tenda de roba.

El trajecte va ser molt curt perquè la tenda de roba estava situada tan sols a dos carrers més amunt que la floristeria. D'entrada la tenda era immensa, res a veure amb la floristeria. Constava de dues plantes i des dels vidres que donaven a fora, es podien apreciar maniquins amb tota mena de peces de marca i d'estil refinat. Em vaig endinsar amb curiositat i em va rebre un senyor molt amable que em va dir:

— Bon dia, en què et puc ajudar?, cerques alguna cosa en especial?

— Se’n recorda d’un client que va venir durant el diumenge, que era alt, castany, amb ulls color avellana?

— Per què ho dius? És complicat, perquè el diumenge van freqüentar aquest lloc al voltant de 250 persones.

— D’acord i em podries dir algunes de les peces que més es venen?

— Entesos, però aquí tot es ven, cerques alguna peça en específic?

— No, però tal vegada uns pantalons no m'anirien malament — vaig improvisar.

— Tinc els pantalons perfectes per a tu, segueix-me.



Em va guiar fins a la segona planta i em va ensenyar uns pantalons de vellut vermell, que em van semblar perfectes pel meu gust. Li vaig agrair el suggeriment i mels vaig comprar. Em vaig acomiadar i vaig sortir de la tenda.



Me'n vaig anar cap al tesla i vaig posar rumb a l’hospital. Durant el trajecte vaig enviar un missatge a la Wanda fent-li saber que necessitava la seva ajuda i que m’esperes a l’hospital. Quan vaig arribar, vaig aparcar el cotxe, vaig agafar les compres i em vaig endinsar dins l’edifici. A recepció m’estava esperant la Wanda. Quan ella em va veure es va dirigir cap a jo i em va dir:

— En què t'he d’ajudar?

— Podem anar amb l’analista clínic?

— Sí, acompanya'm.



Ens vam dirigir al laboratori, on el Carl estava ocupat, analitzant alguna mostra.

— Hola Carl, m’agradaria que analitzessis algunes coses.

— D’acord, quines?

Vaig ensenyar el ram de flors i els pantalons de vellut.

— He revisat els llocs on va anar l’Isaac l’anterior cap de setmana i he comprat articles que va comprar l’Isaac, ara necessito la vostra ajuda per comprovar si es va contagiar a partir d’aquests productes. Podria ser que la tija de la flor tingués una dosi del virus o que els pantalons tinguessin una petita agulla imperceptible.

— Ho veig un poc complicat Al, però ho intentarem — va dir la Wanda amb poca confiança.

— T'he de dir Al, que no serà fins demà que sapiguem els resultats — va respondre el Carl.

— No passa res, però en el moment just en el qual ho sapigueu envieu-me un missatge o telefoneu-me.

— D’acord — van respondre els dos a l’hora.

— Me n'he d'anar, si hi ha novetats m’ho dieu.



Vaig sortir de l’hospital i em vaig dirigir al cotxe. Vaig posar rumb a la casa de l’Isaac per cercar factures o incidències de què havia visitat un altre lloc.

La casa estava situada als afores de la ciutat i constava d’un pati exterior molt extens. Temps enrere havia estat la casa del Lewis, i havia estat una herència d’aquest a l’Isaac. Havia estat la casa on havia passat la meva infància i, per tant, on tants records havia compartit amb el Lewis. Ara, de camí, tots els records em semblaven propers i recents, i no podia evitar sentir-me malament. Vaig travessar la gran barrera de metall grisenc i vaig baixar del cotxe. Em trobava al davant de la façana i amb una mica de tristor em vaig dirigir a l’interior de l’edifici.