<div style=""text-align:" justify;"="">Després d’uns dies reflexionant em vaig decidir. Necessitava explicacions, per què va marxar? Quina era la causa de la seva mala conducta cap a la mare i jo? Nosaltres sempre vam voler el millor per ell. Volia parlar amb ell i, per això, el primer que hauria de fer és cercar a quin batalló es trobava. Havia de pensar si estava segur del que anava a fer, ja que hauria de desobeir els caps, el que em portaria unes greus conseqüències si algú em descobria. Vaig accedir, i el primer que havia de fer era saber a on es trobava el meu germà, i per això vaig haver d’entrar a la tenda dels sergents, on es trobaven les llistes de batallons. Aquesta primera tasca va ser molt senzilla, ja que en Nohél no formava part dels militars comuns, sinó que era comandant, específicament del batalló 42, què es trobava a uns 78 quilòmetres al Sud del número 41, el meu.
Ara m’hauria de centrar en com arribar-hi. A peu era inviable, no podria aconseguir provisions per a tant de temps caminant, i a més a més, era arriscat perquè estàvem envoltats de camps de mines.
Vaig recordar el fet que el camió de les provisions venia una vegada cada mes, normalment durant la matinada i passava de batalló en batalló. No sabia exactament quan quedava perquè vingués, però l’esperaria. Mentrestant, vaig preparar la meva fugida. Havia de plantejar com pujaria al camió sense ser vist i com baixaria quan arribéssim. Per altra banda, quan no em tocava la jornada al front, anava a la cuina a ajudar, com a excusa per conèixer com actuaven quan arribava el camió. Vaig fer-me amic del cuiner i vaig acabar contant-li les meves intencions. Encara que ell no estava gaire a favor d’incomplir les normes, va accedir a ajudar-me a canvi d'entregar una epístola que em va donar al seu fill, que era militar del batalló 42. Em va explicar que de vegades els transportistes passaven a la cuina per menjar alguna cosa abans de partir. Aquell seria el moment en el qual havia d’accedir al camió, mentre el cuiner els distreia. L’altre problema era l’arribada, a on hauria de fer el mateix, just quan baixessin el carregament del batalló hauria de sortir corrents d'allà, i cercar un amagatall des d’on inspeccionar la zona per trobar el Nohél.
Durant la meva espera tractava de no dormir per tal d’adonar-me en cas que arribés el camió. Després de tants dies, va arribar la meva oportunitat.
Sense pensar-ho vaig pujar al camió i vaig tractar d’amagar-me entre les capses de subministraments. El trajecte va començar. El sentiment d’incertesa em rondava pel cap; no sabia el que em presentaria el futur, però al mateix temps l’adrenalina corria per les meves venes. No tenia noció del temps. El trajecte se'm feia etern, però finalment, algú va obrir les portes. La llum em va cegar, però em vaig incorporar de seguida. Encara que vaig imaginar-me nombroses vegades el que passaria en obrir-se les portes del camió, no tot passa com un desitjaria. Em trobaren, em vaig sentir ofegat pels meus pensaments i els sorolls desagradables del meu voltant. Un gran cos m’agafava pel pit sense deixar-me mourem ni pas ni mica. Aquella gran persona em va deixar caure a terra. Quan em vaig adonar del que succeïa al meu voltant vaig quedar perplex. Una multitud d’homes m’envoltava, tots apuntant-me amb tota mena d’armes. D’un moment a l’altre un home corpulent sorgia d’entre la multitud, en adaptar-me a la lluminositat del matí vaig poder desxifrar qui era. No sé d’on vaig poder treure la força per reincorporar-me, però l’emoció del retrobament em va fer aixecar en un tres i no res. Vaig córrer cap al meu germà. Aquella abraçada familiar que tant anhelava no va ser rebuda. El Nohél em va agafar del coll de roba i em va espitjar a terra. I davant el meu desconcert va dir-me: “Després tants d’anys, com pots tenir la vergonya de venir buscar-me. Des del teu naixement, vaig deixar de formar part de la família i per la teva culpa el pare va desaparèixer, l’única persona que em va tindre un poc en compte durant la meva infantesa. Tu i la mare no m’apreciàveu, em fèieu sentir sol i desolat en una vida pobra i mediocre. No tindràs mai el perdó de Déu. Ara que he aconseguit la vida que sempre desitjava no deixaré que intentis arrabassar-me-la una altra vegada.”
Aquestes paraules van significar una punyalada en el meu cor. L’admiració que volia demostrar-li, va romandre en simples pensaments, que es dissolgueren quan el meu germà va aixecar la seva arma i va prémer el gallet.
