<div style=""text-align:" justify;"="">Em vaig despertar suós i agitat, sabia que aquest dia seria decisiu. Em vaig posar a punt amb el meu uniforme color verd militar de dos peces i les botes altes negres i vaig marxar amb els que serien els meus companys durant els anys vinents de guerra.
Ens trobàvem tots al descampat quan va arribar el Capità General Rodrigo Álvarez. Tot convençut, dret i ferm va començar amb el seu discurs: “Ara sereu dividits en grups i marxareu amb el vostre batalló cap als campaments. Abans de partir heu de tenir clar per a qui lluiteu. Heu estat anys preparant-vos per aquest moment. El vostre poble espera el millor de tots vosaltres, sou l’esperança dels ciutadans per aconseguir la llibertat i la justícia. Tota vida que queda al camp de batalla, no és una vida perduda, sinó una vida que serà reconeguda per haver protegit el poble en qualsevol circumstància. Visca i Visca la pàtria!” Tots responguérem amb: “Visca i visca la pàtria!”
Seguidament, tal com va dir el sergent, ens separaren en grups de 700 soldats dirigits per un capità. El meu batalló estava conduït pel Comandant Cèsar Mendoza, que a primera vista semblava una mica arrogant i autoritari. Ens van dirigir als camions els quals ens portarien al campament. Durant el camí la majoria dels soldats estaven afligits, desconsolats per haver abandonat a les seves famílies encara que orgullosos pel motiu, defensar la seva nació. Mentre que la resta ocultaven la seva pena i caminaven capcots, em trobava jo, que no tenia família, ningú a qui estimar ni res per perdre. No volia mostrar les meves emocions, ja que els altres homes ho veurien com un símbol de feblesa, encara que era notòria la meva tristor, també ho era la de tots.
Els dies passaven, al principi no es feien gens llargs, pel fet que tots estàvem expectants i nerviosos per estar a l'altura de les circumstàncies i tindre les facultats per respondre davant qualsevol situació de perill. Amb el pas del temps aquests nervis s’esvaïen, i la monotonia ens anava consumint. Però per a la majoria dels meus companys aquesta monotonia no perdurava en el temps, sinó que es veia alterada per l'arribada d’epístoles dels seus pròxims més estimats. Aquests missatges els hi donaven la força necessària per combatre el malestar i la solitud que els envoltava.
Per altra banda, a mi ningú m’esperava al meu retorn, estava sol en una vida destinada a la mort. Fins que això un dia va canviar, quan una carta amb un remitent que deia Sra. Marta Garrido va arribar a les meves mans.
Estimat meu,
Entre llàgrimes, em trobo en el teu escriptori, encara es conserva la teva olor. Tant jo com la teva filla et trobem a faltar, cada dia ens recordem de la teva presència, del teu somriure, de la teva bellesa i gràcia… Recordo els teus petons dolços i suaus com el cotó, i les nits, sense les teves carícies, es fan eternes.
Conto els dies que queden per la teva tornada i estic molt orgullosa del que has aconseguit com a Comandant, segur que els teus homes estan agraïts per comptar amb una persona amb els teus valors i la teva ètica al cap del batalló. Cada dia prego per tu i li demano al senyor que et cuidi i que et protegeixi enfront de les adversitats.
La nostra filla és la meva esperança, ja que em recorda a tu en tots els aspectes. Té el teu somriure i la teva agraciada manera de ser. Sempre em pregunta per tu i jo sempre li conto històries sobre les nostres aventures juvenils.
Nohel, t’estimo cada segon i espero el teu retorn amb ànsies. Et trobo a faltar.
Petons,
Marta
Després de llegir repetidament la carta, no podia deixar de pensar i de donar-li voltes, què significava això? Qui era na Marta Garrido? S’haurien equivocat amb el correu segurament, però aquell nom, Nohel, i la seva suposada esposa amb el mateix cognom que jo, només podia significar una sola cosa. El meu germà era viu, i potser estava en un dels batallons propers. Seria possible trobar-lo? Com ho podia fer?
