<div style=""text-align:" justify;"="">El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.
Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. Un camí obscur i solitari que em fa sentir lluny de les emocions positives, i que em recorda dia a dia la meva solitud; sense família, sense amics, sense ningú amb qui compartir records o sentiments. Arribo a aquell pobre matalàs en el qual em deixo caure al no-res, i, en el moment que tanco els ulls la meva ment em traeix fent-me recordar la meva infelicitat diària, contrària a la sensació de llar que vaig arribar a trobar en algun moment de la meva vida.
Fa tant de temps que no experiment aquell sentiment que no sé com tornar a arribar-hi. Record lleugerament la dolça veu de la meva mare, com m’abraçava, la seva pell suau envoltant-me, i fent-me sentir protegit, sols érem ella i jo.
D'ençà que vaig néixer, sempre vaig estar amb la meva mare, encara que tinc un germà gran, en Nohel, amb el qual vaig estar durant els sis primers anys de la meva vida, no estàvem molt units, però jo l’estimava. Sempre hi havia set molt distant amb la mare i jo. Al pare no el vaig conèixer, segons el meu germà, el pare va marxar per culpa de la mare. Sempre m’he qüestionat quina culpa hauria tingut la mare, quan ella és la dona més bondadosa que he conegut mai. El matí del 13 d’abril del 1946 el meu germà no va venir a esmorzar, no era a la seva cambra, havia desaparegut. Quan la mare va tornar de la seva jornada laboral, li ho vaig contar, ho va passar fatal, va estar plorant dies i dies. Vam acabar acceptant que mai tornaria. Segons la mare, se'n va anar a la recerca del pare. Mai va tornar a parlar d’ells, sempre que li preguntava ometia el tema.
La nostra vida es basava en la supervivència, la mare anava a treballar cada dia de vuit del matí a les vuit del capvespre. Jo havia de cuidar la casa i de les dues gallines que teníem; recollir els ous, i controlar-les perquè no s’escapessin.
Sempre em ve al cap quan jo era al carrer, jugant amb qualsevol cosa que em trobava per allí i la mare em cridava per anar a menjar -Uriel és l’hora de sopar!- No era un gran àpat, no teníem diners; cada dia hi havia el mateix, un brou amb col de cabdell, i si hi havia sort un cantó de pa; però, així i tot, la mare em cridava alegrement, perquè per ella, passar aquest moment junts, era de gran importància. Compartíem històries, anècdotes, i, dins de la pobra vida que teníem, aquells moments marcaven la diferència, i em feien el nin més feliç del món.
Fets de la meva vida m’han fet madurar d’una forma ràpida i violenta, no he pogut gaudir de la meva adolescència en comparació amb altres. L’esdeveniment que va fer que la meva existència canviés de sobte va ser la mort de la meva mare, a causa d’un atac cardíac que no vaig poder remeiar, em va provocar un sentiment de culpa immens que em perseguirà sempre. Una pèrdua sobtada que mai m’hauria imaginat, amb la seva mort va portar-se també la meva alegria i em va provocar un sentiment de soledat.
Cada minut que passava en aquella casa, em recordava la seva mort, generant-me un continu sentiment de tristor i pesar. És per això, que vaig decidir anar-me’n de la meva llar, volia cercar un nou començament sense angoixes constants.
Tants d’anys recorreguentel mateix passadís i avui em costa creure que serà l'última vegada a la fortalesa de pedra. Caminava i caminava sense mirar enrere, no sabia on anava ni cap a on em dirigia.
