La pantalla parpelleja i el rostre del comandant desapareix i em deixa a soles en la foscor.



El meu cor batega amb força i la respiració se maccelera. A punt que em done un infart,

intente assimilar les seues paraules: “la primera prova”. Això vol dir que hi ha més.



La terra sota meu vibra lleugerament, i unes llums febles s’encenen al llarg de les parets de

ferro. Una porta sobri davant meu i revela un passadís estret. No tinc cap altra opció. A l'exterior, els crits dels meus companys ressonen com un record distant. Dubte, però al final

avance.



El corredor em condueix a una sala de control bastant ampla, amb pantalles alineades en

una paret. Imatges del bosc s'hi projecten per totes parts: veig a Darek i a Marek corrent,

Lina amagant-se darrere d'un tronc caigut. La temible criatura segueix rastrejant-los,

movent-se amb una agilitat impossible per la seua mida.



—He de fer alguna cosa, no puc deixar-los allà a soles...



Comence a inspeccionar la sala amb cautela. Hi ha una taula amb diverses pantalles i un

panell de control. Alguns botons tenen etiquetes com “Obrir passatge”, “Gas neutralitzador” i

“Simulació de perill incrementada”. Simulació? A què es refereixen? Era tot açò real?...



Amb les mans tremolant-me de por, prem el botó d’“Obrir passatge” pensant que em portarà

a una zona segura. Un brunzit ressona i una part de la terra del bosc es desplaça i s’obri un

accés subterrani. Veig a Darek assenyalar-lo i cridar als altres. Un a un es llancen a

l’obertura mentre la criatura rugeix enrere.



Respire alleujat. Almenys, han escapat i ja estan fora de perill.



Però no tinc quasi temps per relaxar-me. Una porta secreta s’obri darrere meu i un grup

d’homes amb uniformes negres entra. Les seues expressions són fredes i inexpressives

com la del comandant.



—Felicitats, recluta— diu un d’ells amb veu monòtona.



De sobte, les parets tremolen i la llum esdevé intermitent. Una sensació estranya recorre el

meu cos, com si alguna cosa dins meu s’apagara. Mire les meues mans i, per un instant,

semblen distorsionar-se, com si foren píxels en una pantalla antiga mal calibrada.



—Què està passant? —pregunte, però ningú respon.



Un dels uniformats prem un botó i una nova imatge apareix en una pantalla gegant. És el

bosc, però ara el veig des de dalt amb una vista de dron, com si fora només una simulació

digital. Els arbres, els animals, fins i tot nosaltres... tot és una construcció artificial.



—No només la prova era una simulació —xiuxiueja Lina amb una veu robòtica darrere

meu—. Tot el teu món ho és. Les persones que coneixes, la casa on vius, potser que fins i

tot tu sigues també una il·lusió.



El meu cor s’encongeix. Si això és cert, llavors... què som realment? Som persones de

veritat o només fragments de codi en una realitat inventada? No sabia si enfadar-me amb

ells per no haver-me avisat abans o donar-li les gràcies per obrir-me els ulls. Tot havia sigut

tan ràpid i tan estrany últimament, que la ment em fallava.



El comandant reapareix a la pantalla, però la seua expressió impassible es continua

mantenint.



—Ara ja ho saps i no s’ho pots contar a ningú. La veritat no és gens fàcil d’acceptar, però és

necessària. Ets part d’un experiment molt més gran del que pots imaginar i només gent com

tu el supera amb èxit. Necessitem la teua ajuda per a esbrinar quin és el nostre

‘programador’ i que vol de nosaltres.



Les llums parpellegen una última vegada i tot al meu voltant es torna blanc. Després, aparec

tombat en una llitera com si fora la del dentista i veig, encara que un poc borrós, al

comandant davant meu oferint-me la seua mà de ferro i dient: acceptes?