El silenci només es trenca pel so de les nostres botes sobre la terra humida. El bosc sembla

expandir-se infinitament, envoltant-nos amb la seva foscor i fredor. Hem estat caminant

durant hores, sense parlar gaire. No sabem què ens espera, només que no podem tornar

enrere.



De sobte, el nostre guia es deté en una clariana. Amb un gest indiferent, treu un mapa

arrugat i ens el lliura.



—Només hi ha una norma: sobreviure. Teniu tres dies.



Sense més explicacions, es gira i desapareix entre els arbres. Ens quedem mirant-nos,

sense entendre encara el que acaba de passar.



—Això és una broma? —pregunta Lina, la més jove del grup.



Però ningú respon. Tots sabem que no ho és.



En Darek desplega el mapa i l’estudia amb atenció. No hi ha indicacions clares, només una

xarxa de camins, alguns marcats amb creus i altres amb símbols de de calavera. Ningú sap

el que significa només que tot implica perill. Decidim seguir la ruta que voreja un riu, ja que

ens proporcionarà aigua i si tenim sor, menjar. No obstant això hi ha una marca

d’esgarrapada i podria significar el nostre final.



El primer dia transcorre en tensió constant. Qualsevol soroll ens fa sobresaltar. Quan la nit

cau, per tal de no cridar l'atenció de res fem un xicotet foc i tractem de no parlar. A més, ens

repartim els torns de vigilància encara que tots estan desperts pels nervis.



L’endemà, el camí es fa més difícil. Les branques són més espesses i la llum del sol és més

feble. Ningú ha pegat ull en tota la nit. El que abans era pla ara és empinat i rocós. I el pitjor

de tot la agradable sorpresa en què ens vam topar.



—Ai!, quin ensurt — va cridar Marek.



Havia trobat una xarxa coberta de sang al terra i podia ser fins i tot d’un altre recluta. Ens

mirem, horroritzats.



—Això no és d’un animal, almenys que jo conega —murmura en Darek, mentre examina la

sang encara humida.



Seguim caminant, però la sensació de ser observats es fa més intensa. L’aire sembla més

dens, com si el bosc mateix ens volguera atrapar en una trampa mortal.



De sobte, un crit esquinçador ressona entre els arbres. No és humà... o potser sí. Ens

quedem paralitzats, els cors bategant ràpid.



—Corre! —crida Darek.



Ens dispersem enmig del caos. Marek ensopega i cau i queda atrapat en una trampa

amagada sota la vegetació.



—Ajudeu-me!

Intentem alliberar-lo, però una ombra es mou entre els arbres. Ulls vermells brillen en la

foscor. La criatura avança cap a nosaltres. Té un cos deforme, cobert de cicatrius, i unes

urpes llargues com ganivets.



—No et mogues —murmura Darek.



Però la bèstia ja ens ha vist.



Sense temps per pensar, agafe una pedra i la llance contra la criatura. No li fa ni

cosquerelles.



—Ara! —xiuxiuejo mentre Darek talla la corda de la trampa i l’ajudem a alçar-se.



Fugim sense mirar enrere, sentint les seues passes pesades darrere nostre. Ens desviem

del camí i ens endinsem en una part del bosc que no apareixia al mapa.



De sobte, la vegetació s’obri davant nostre i descobrim una estructura metàl·lica rovellada.



És una torre amb una llum vermella parpellejant a la part superior.



—Potser és un refugi —diu Lina amb la veu trencada per l’esgotament.



Ens hi acostem amb precaució i amb pressa per a no ser caçats per el monstre. No hi ha

cap porta, o al menys aparentment. Amb la temible criatura xafant-nos els talons i mort del

cansament em tombe recolzat en la torre i FUM! Una porta es va obrir misteriosament i em

va tragar deixant a la resta fora i amb poques opcions de sobreviure a la criatura.



—Ei! —cride, sobresaltat per l'esglai.



Un monitor s’encén en la penombra mostrant al comandant.



—Felicitats, recluta. Has superat la primera prova.



El meu cor s’encongeix. Això només acaba de començar.