L’alba sempre és silenciosa el Dia del Reclutament. El sol comença a treure el cap pels

turons i tenyeix de daurat les pedres de la fortalesa. Normalment, aquest seria un

espectacle increïble, però avui ningú el mira. Les cares que veig al meu voltant estan

esgotades i plenes de por. Alguns no han dormit. Altres, com jo, han intentat descansar,

però la tensió els ha mantingut desperts.



Em col·loque la motxilla a l’esquena i comence a baixar les escales de pedra que porten fins

a la gran plaça central de la fortalesa. Avui és el dia que molts esperaven amb terror des

que eren petits. El Dia del Reclutament no és un esdeveniment qualsevol; és el moment en

què els joves com nosaltres som escollits per afrontar el Camí dels Perduts.



El Camí és un lloc del qual molt pocs tornen. Ens diuen que és una prova de valor, una

manera de demostrar que som dignes de viure sota la protecció de la fortalesa. Però tots

sabem que és una forma de desfer-se dels dèbils, que no tenen futur com a guerrers. Diuen

que si sobrevius, tornes convertit en un heroi. Si no, almenys hauràs servit ha la causa.



Quan vaig arribar a la plaça el capità ens va col·locar en files amb l’esquena recta i la

mirada fixa endavant. Els soldats ens vigilen des de les torres i els murs, armats fins a les

dents. Mai havia vist tants alhora. Sembla que avui també és un dia especial per a ells.



Un home amb uniforme negre, paregut al de Darth Vader, puja a un pedestal al centre de la

plaça. És el comandant. El seu uniforme impecable brilla sota el sol, i la seva veu, forta i

autoritària, penetra al nostre cervell.



—Avui és un dia d’honor. Avui demostreu el vostre valor, la vostra lleialtat i la vostra força.



El Camí dels Perduts no és per als febles, però aquells que en tornen, hauran assegurat el

seu lloc en aquesta fortalesa i en la història.



Les seues paraules, que pretenen inspirar-nos, només aconsegueixen fer-me sentir més

nàusees. La idea de marxar cap al desconegut, cap a un lloc ple de perills que ni tan sols

ens expliquen, és espantosa. Em mire amb els meus companys. Alguns tenen els punys

tancats amb força; altres respiren profundament per intentar calmar-se. Tots tenim por.



Una veu familiar em fa girar el cap. És Darek, el meu amic des era petit. Ell també és recluta

aquest any. Sempre ha estat fort i confiat, però avui sembla diferent. Els seus ulls estan

inerts i la seva expressió, greu.



—Creus que ens deixaran tornar? —em pregunta en veu baixa, com si tinguera por que

algú el sentira.



No li responc. Per què? Què li puc dir? Que crec que no tenim cap possibilitat? Que penso

que morirem en menys d’un segon? En comptes d’això, li done una palmellada a l’esquena i

intente somriure.



—Ho farem junts. No estàs sol.



Ell assenteix, però puc veure que no està convençut. Ni ell ni jo.



De sobte, sona una sirena. La porta principal de la fortalesa, feta de ferro massís i gravada

amb emblemes de dracs que no he entés mai, comença a obrir-se amb un cruixit

ensordidor. Més enllà de les portes, es veu el camí antic i descuidat que serpenteja cap als

boscos densos. El Camí dels Perduts. Sento com el meu cor accelera el ritme.



—Reclutes! Avanceu! —ordena el comandant amb la seva veu eixordadora.



Les files comencen a moure, una enrere de l’altra. Els soldats vigilen cada pas que fem,

assegurant-se que ningú isca de la formació i que tot siga perfecte. Quan és el meu torn de

passar per les portes, note un calfred que em recorre l’esquena. El primer pas és el més

dur, però aconseguisc donar-lo.



El camí és estret i rocós. El bosc que tenim al davant sembla fosc i amenaçador, com si ens

estiguessen esperant. Alguns dels reclutes miren enrere, cap a la fortalesa, però els soldats

els criden que seguisquen endavant. La porta es tanca darrere nostre amb un estrèpit.



Ara ja no hi ha marxa enrere.