El retorn a la fortalesa va ser silenciós. Les muntanyes quedaven enrere, i amb elles, les ombres que havíem vençut. Tot i així, una part de mi sabia que la batalla no havia acabat del tot. Les cicatrius als nostres cossos eren un recordatori, però també ho era l’Orbe de l’Alba, que resplendia amb una llum tènue dins la bossa d’Albert. Havia de ser la clau, la nostra única esperança per posar fi als Voràcids d’una vegada per totes.

Quan vam creuar les portes, els pocs guàrdies que quedaven van córrer a ajudar-nos. Albert gairebé no es podia mantenir dret; la seva ferida era profunda, però la seva determinació era encara més gran. La capitana Lyssa ens esperava amb el rostre seriós, però en els seus ulls brillava una esperança continguda.

—Ho heu aconseguit? —va preguntar amb veu ferma.

Vaig fer un gest amb el cap i vaig assenyalar la bossa d’Albert. La capitana va allargar la mà, però tan bon punt va tocar la superfície de l’Orbe, un calfred va recórrer l’aire. L’energia latent dins la relíquia era innegable. Alguns guàrdies es van fer enrere, temorosos, però Lyssa es va mantenir ferma.

—Necessitem saber com activar-lo —va dir, dirigint-se a mi.

Durant el nostre viatge, havíem descobert inscripcions antigues a les parets del temple. Segons aquestes, l’Orbe només es podria activar amb la llum del primer sol després d’una batalla guanyada. Si les llegendes eren certes, demà al matí podríem acabar amb aquesta guerra d’una vegada per totes.

Aquella nit no vam dormir. Albert i jo ens vam quedar a la torre de vigilància, contemplant les flames del campament. La fortalesa, tot i els anys de lluita, encara resistia. Però per quant de temps més?

—Creus que funcionarà? —va murmurar Albert.

—No ho sé —vaig admetre—. Però no podem permetre’ns dubtar ara.

El silenci es va estendre entre nosaltres. Sabíem que l’endemà podia ser l’últim dia de la nostra vida o el primer d’un futur lliure. Ens vam aferrar a aquella esperança.

Quan l’alba va despuntar, vam portar l’Orbe fins a la plaça central de la fortalesa. Tots els supervivents es van reunir al voltant, observant amb una barreja d’expectació i temor. La capitana Lyssa va alçar la mà per imposar silenci.

—Que sigui aquest el dia en què posem fi a la foscor —va declarar.

Amb un gest decidit, vaig treure l’Orbe de la seva funda i el vaig col·locar sobre una pedra plana. Els primers raigs del sol van impactar la seva superfície i, de sobte, una llum encegadora va esclatar des del seu centre. L’energia es va expandir com una onada, cobrint tota la fortalesa i més enllà, dissipant la boira i, amb ella, qualsevol rastre dels Voràcids.

Un silenci sepulcral es va estendre després del flaix de llum. Els núvols negres havien desaparegut, i per primera vegada en dècades, el cel era clar. No hi havia crits, ni grunyits, ni ombres en moviment.

Albert es va deixar caure de genolls, exhaust, però amb un somriure als llavis. Vaig mirar al meu voltant, buscant qualsevol signe de perill, però no en vaig trobar cap. Ho havíem aconseguit.

—S’ha acabat —vaig murmurar.

Els guàrdies van començar a cridar, aplaudint, abraçant-se entre ells. La capitana Lyssa es va girar cap a nosaltres i, per primera vegada, vaig veure una llàgrima brillar a la seva galta.

—Avui hem canviat el món —va dir.

L’Orbe havia fet la seva feina, però encara ens quedava molt per reconstruir. Els que havíem sobreviscut portàvem cicatrius, físiques i emocionals, però el Dia del Reclutament ja no seria necessari mai més.

Els dies següents van estar plens d’una activitat frenètica. La fortalesa estava devastada per anys de batalles, i ara, sense la constant amenaça dels Voràcids, podíem per fi reconstruir-la. Les parets es van reparar, els ferits van rebre atenció i, per primera vegada en molt de temps, l’esperança va començar a florir entre nosaltres.

Albert es recuperava lentament. La seva ferida al braç era profunda, però la mirada que tenia als ulls ja no era d’angoixa ni de desesperació, sinó d’un nou propòsit.

—Què faràs ara? —li vaig preguntar un vespre mentre observàvem el sol ponent des de la muralla.

—Encara no ho sé —va admetre—. Suposo que podria quedar-me i ajudar amb la reconstrucció. O potser... podríem buscar altres fortaleses, altres llocs que encara pateixen sota l’ombra de la guerra.

Vaig somriure. Sabia que mai podríem quedar-nos de braços plegats després de tot el que havíem passat. Havíem vençut els Voràcids, però el món encara era ple de perills. La nostra lluita no havia acabat.

La capitana Lyssa ens va convocar aquella mateixa nit. Ens va mirar a tots, els que havíem sobreviscut, i va parlar amb una solemnitat tranquil·la.

—El vostre sacrifici ha donat a aquest poble una segona oportunitat. Ara ens toca a nosaltres decidir què farem amb aquest regal. No només reconstruirem la fortalesa, sinó que enviarem un missatge a la resta del món: la foscor es pot vèncer.

Llavors vaig entendre el que realment significava la promesa de l’alba. No era només la fi d’una guerra. Era el començament d’una nova era, una en què no hauríem de viure amb la por constant de l’ombra.

Aquella nit, mentre observava els estels des de la meva posició a la muralla, vaig tancar els ulls i vaig recordar els que havíem perdut. Tonin, Karen, i tants altres que no havien pogut veure aquell nou dia. La seva memòria ens guiaria.

—Ens en sortirem —vaig murmurar al vent.

I amb el cor ple d’esperança, vaig saber que era veritat.